Hi ha llibres que no demanen ser llegits de pressa. Demanen silenci, una mica de temps i aquella disposició íntima amb què ens acostem a les coses que poden fer-nos mal, però també salvar-nos una mica. Navegar l’interval, d’Àngel Fabregat Morera, pertany a aquesta mena de llibres: poemaris que no s’esgoten en una primera lectura i que deixen, quan es tanquen, una claror persistent.
Podríem pensar que som davant d’una obra marcada pel desencís, pel pas del temps, per la fragilitat del cos i per l’ombra de les absències. Però seria una lectura massa estreta. Aquest llibre no és una rendició davant la foscor, sinó una manera de travessar-la. La poesia de Fabregat no maquilla la vida ni l’endolceix artificialment; l’observa de cara, amb una lucidesa serena, i n’extreu una forma de bellesa ferida.
El títol ja anuncia el cor del llibre: viure és navegar un interval, habitar aquest espai breu entre el batec i el silenci, entre allò que hem estat i allò que encara podem sostenir. El poeta parteix d’una consciència molt clara de la finitud, però no per abandonar-se al desànim, sinó per reivindicar la intensitat del que encara crema. La vida, sembla dir-nos, és fràgil, sí; però precisament per això mereix ser mirada amb més fondària.
El poemari s’organitza en tres parts especialment significatives: “Ombra del jo”, “Mirar el món” i “Llum d’afirmació”. En la primera, el poeta baixa cap a la intimitat: el temps, la memòria, la rutina, el dol, el cos que acusa el cansament dels dies. En la segona, la mirada s’eixampla cap al món: la violència, les injustícies, la vulnerabilitat de les dones, dels migrants, dels qui viuen als marges. En la tercera, la paraula es converteix en resistència, en una manera de no callar, de no desaparèixer del tot.
Aquesta estructura dona al llibre una força de trajecte vital. No és un recull dispers, sinó una travessia. Del jo ferit al nosaltres amenaçat; de la consciència de la pèrdua a una afirmació final, humil però ferma, de la vida.
Fabregat escriu des d’una maduresa que no necessita estridències. La seva veu és continguda, precisa, sovint sentenciosa. Alguns versos tenen la densitat d’una veritat guanyada amb els anys: “El temps és una música que no s’escolta” o “Soc l’interval entre el batec i el silenci” són imatges que resumeixen tot un univers moral i poètic.
Un dels grans encerts del llibre és que no separa la vida interior de la vida col·lectiva. El dolor íntim no tanca el poeta en una torre d’ivori; al contrari, l’ajuda a mirar millor el patiment dels altres. Hi ha en aquests poemes una ètica de la compassió, però mai impostada. La poesia hi apareix com una forma d’atenció: mirar allò que sovint preferiríem no veure, escoltar allò que el soroll del món acostuma a tapar.
També hi batega, amb una intensitat discreta, la gratitud. Gratitud per l’amor rebut, pels pares, pels afectes que sostenen, per la possibilitat mateixa d’escriure. Perquè en Navegar l’interval l’escriptura no és ornament: és necessitat. La paraula no sempre cura, però acompanya; no elimina la ferida, però li dona forma. I això, en poesia, ja és molt. De vegades, és gairebé tot.
En temps de lectures ràpides i emocions prefabricades, aquest llibre proposa una experiència diferent: tornar a llegir a poc a poc, deixar que els versos sedimentin, acceptar que la bona poesia no sempre consola, però sempre revela. Com deia Joan Margarit, un poema bell ha de fer mal. Els poemes de Fabregat ho fan: no per crueltat, sinó perquè toquen una zona profunda i reconeixible de la nostra experiència.
Navegar l’interval és un llibre per a lectors que busquen una poesia humana, intensa i veraç. Un poemari sobre el temps, la pèrdua, la dignitat, l’amor i la resistència de la paraula. Una obra que ens recorda que, fins i tot enmig de la foscor, encara podem encendre una llum. I que potser llegir poesia consisteix exactament en això: aprendre a veure-la.
