L’escriptora italiana Veronica Raimo ofereix una literatura intel·ligent, amb ritme, netedat i dosis de bellesa. La prosa, farcida de mala llet, càustica, provoca somriures, que de vegades es contrauen. Tot plegat, no és poca cosa.
De Raimo, en català, tenim una novel·la guardonada, Res és veritat, i La vida és curta, etcètera. Aquest darrer llibre és un aplec de set contes de llargària mitjana que narren la perplexitat i les contradiccions dels individus moderns.
L’autora mostra aquest Zeitgeist per mitjà de veus femenines, desorientades –“en general sempre tenen raó els altres”–, fràgils –“era fàcil reivindicar la meva fragilitat i confondre’n les raons”– i descregudes –“separar-se és una experiència contínua. És detonant i permanència”.
Tret de la darrera narració, on la protagonista és una xiqueta, són dones joves sense fills i amb incerteses laborals i, sobretot, sentimentals, de parella i, en més d’un cas, familiars. Totes estan escrites en primera persona. D’aquesta manera, tenim accés a una versió dels fets determinada, desenvolupada per diàlegs penetrants, exteriors i interiors, que atorguen densitat als personatges.
La marca sueca de mobles per muntar Ikea hi apareix més d’una vegada. És una metàfora dels canvis freqüents de domicili a què molts fan front. No debades “el camí que porta a la felicitat xoca frontalment amb l’especulació immobiliària.” i, així mateix, “no hi ha cap manera per tornar enrere d’una convivència. Les cases decideixen per nosaltres.” Roma sovinteja com a rerefons. Com a presència. O com a contrast.
De vegades, moltes narradores són creadores. Una de les protagonistes és escriptora, de fet. Per a ella, “era estranyament consolador veure les paraules enfilades l’una darrere l’altra com una fila de fitxes de dòmino.” Normalment, costa lligar-les. Diuen que molts joves, ara per ara, detesten ser un altre més, aspiren a sobreeixir, també via l’art –o via tatuatges en la pell, tant és. Raimo en fa conya: “l’enèsim creatiu de trenta anys dedicat a si mateix. Per a això ja em tinc a mi.”
Amb tots aquests maons, la romana alça històries d’antiheroïnes maldestres, que provoca l’empatia de qui ho llig. Les paies es troben amb casualitats improbables, que forcen el desenvolupament ràpid de les històries. Potser aquesta és la gran diferència entre el conte i la novel·la.
Així, a una l’agafa un terratrémol amb un amant nou, “en un llit on no hauria d’haver estat”, i el xicot li truca i li pregunta per ella… i pel gat; a una altra li deixen un cogombre amb un preservatiu a l’estora el primer dia de l’emancipació; una tercera descobreix que ajudar una vídua amb un fill discapacitat li retorna la creativitat literària en una mena d’intercanvi còsmic de favors…, etcètera. Sembla grotesc, però no ho és. O no ho és més que la realitat.
Alguns detalls extravagants funcionen com a metàfores, com ara el Gino, un gos que es colpeja constantment amb la paret. En la narració “Els nans no es miren” coincideixen persones que dissimulen el que són. Viuen a Nova York i veuen per televisió com les Torres Bessones s’ensorren: “El món estava en flames, i nosaltres érem allà. Units. Vaig mirar el Gino. Ell que feia una vida sencera que sobrevivia.”
Ells no ixen massa ben parats. “Tota l’arrogància dels homes.” Però són secundaris, amb qui necessàriament les dones s’han d’enfrontar. Elles són les protagonistes, immadures en part, que romanen concentrades sovint en “la infelicitat personal”. Massa dubtes. Massa decisions errònies. Com encertar? Un personatge escriu que “no tinc el fatalisme dels vells, sinó una altra mena de fatalisme: esperar que tot surti malament i després lamentar-ho.” Us sona?
Moltes portes i finestres. Més que mai. Totes no es poden obrir alhora. Aquestes dones no són babaues, de fet. En són conscients. I narren la seua dissort. Què faries tu si et passara això o allò? Vet ací la gràcia. Qui ha dit que viure la maduresa era fàcil?
Per això, l’humor té un què de salvífic, una alternativa al cabreig permanent i al pessimisme patològic. Una narradora ho explicita: “la rialla l’excitava i l’amansia, l’inflamava i l’aplacava, era com si sadollés la fera, encara que només fos un ocellet al cap.” Com sobreviure a l’odi, al caos i a l’apatia si no?
El millor de Raimo és que sap copsar i transmetre la confusió actual. Són històries de fills de parelles separades o, encara pitjor, que han aguantat fins a fer mal. Siga com siga, han crescut massa egoistes per a lliurar-se a ningú.
Tot amb tot, els trencaments sentimentals no són fàcils: “separar-se és una experiència contínua. És detonant i permanència.” Al cap i a la fi, “¿com demanar perdó per la fi de l’amor?”. Però tampoc és senzill conviure amb algú: “‘Conviure amb les absències’. Tant de bo, vaig pensar. El problema és conviure amb les presències. Les absències van a la seva, no et demanen res.”
En definitiva, molts vivim en ciutats atapeïdes d’edificis amb éssers de pas a la recerca de solitud i alhora de companyia. Som llops sense llopada, afamats en uns carrers hostils, que esdevenen amb el crepuscle uns escenaris diferents. “Quan mor la llum, els carrers sempre tenen un no sé què d’epifànic.” Els focus artificials de l’urbs també il·luminen, en més d’un sentit. I la nit és el regne de la confusió. En qualsevol dels casos, l’endemà toca continuar vivint…, desorientades.
