Etna Miró (Barcelona, 2001) és escriptora. Actualment, fa un doctorat a la Universitat de Barcelona sobre l’obra de Marcel Proust.
Amèlia de les Camèlies és la seva òpera prima. La novel·la és un retrat satíric de la joventut benestant i intel·lectual a través de les diverses i sempre superficials peripècies de l’Amèlia, una jove abella de vint-i-un anys que zumzeja pel rusc de l’Eixample tot cercant aplaudiments.
L’Etna escriu, també, al seu blog.
Quina distància hi ha entre tu i el personatge?
És des de la distància que neix la possibilitat de l’humor. Jo volia escriure des de dins d’un món que conec, però també amb prou distància per poder-me’n riure. Aquesta és la gràcia de la sàtira: saber que aquest és el teu món, que hi estàs implicada, però alhora poder-lo mirar des de fora.
Per això tampoc m’interessa jugar a identificar la novel·la amb la meva peripècia vital. Hauria escrit aquesta novel·la igualment, hagués nascut on hagués nascut. Des de molt jove sé que vull ser escriptora i sé que aquest és el meu món.
Les relacions sexoafectives, són un tema força central pels personatges del llibre. Creus que és així per a la resta de joves d’altres àmbits?
M’interessava mostrar que, en el cas de l’Amèlia, les relacions no passen mai per un interès autèntic per l’altre, sinó per una mirada externa que ho filtra tot. Tot passa pel sedàs de la construcció del personatge: què encaixa amb la meva imatge, què no hi encaixa, què diu això de mi… I crec que aquí hi ha una de les particularitats del món que retrato: fins i tot la intimitat queda convertida en codi social, en manera de comportar-se, en aparença.
Què projecta l’Amèlia sobre qui la llegeix?
La novel·la està escrita en forma de sàtira, i aquesta pretén ridiculitzar. En primera instància, l’Amèlia és això: una figura caricaturitzada. Però a mesura que avances també hi apareixen altres capes, i jo crec que fins i tot certa tendresa.
El que volia, sobretot, és que el text fos un mirall davant del lector. No per preguntar-nos si coneixem una Amèlia o si som una Amèlia, sinó per veure què ens passa amb allò que ella fa: si ens provoca rebuig, incomoditat o identificació. M’interessava aquest estira-i-arronsa amb el lector, perquè en algun grau tots podríem ser aquests personatges.
Si l’Amèlia hagués d’omplir el seu buit, què li prescriuries?
El seu problema és que no sap explicar-se ella mateixa el lloc que ocupa. Si l’Amèlia pogués descriure allò que fa, estaria salvada. Com les abelles, transmet informació tota l’estona, però no arriba mai a prendre consciència del perquè dels seus gestos ni de la situació en què la deixa tot això.
La seva gran problemàtica és que no pot distanciar-se de la construcció del seu personatge. Per això, si pogués dir-li res, seria: deixa de construir-te, deixa d’utilitzar la cultura com una mercaderia, com un fetitxe, deixa d’ornamentar la vida i compromet-te amb la teva existència des del valor, no des de l’aparença.
Amb quin personatge t’identifiques més?
Hi ha un paral·lelisme evident, fins a cert punt, entre l’Amèlia i jo: algú que ha estudiat literatura i que té una determinada mirada sobre aquest món. Però m’interessava que tots els personatges tinguessin una certa potencialitat d’identificació.
Cadascun té alguna cosa que ens pot interpel·lar i, alhora, tots comparteixen un mateix nucli: l’egoisme de la construcció. Cadascú és egoista d’una manera diferent, i aquí és on cadascú pot reconèixer el seu propi tarannà.
Si res mai passa de debò, i som producte del que imaginem, o del que el nostre entorn genera, hi ha algun personatge que visqui sota els paràmetres de la realitat?
Sí: penso en l’Aniol. És un personatge ridícul, satiritzable, molt estereotipat, però té una cosa que els altres no tenen: creu realment en el valor d’allò que fa. Creu en el cinema, en el que llegeix, en el que estima. I això m’interessa molt.
Sempre hi ha un percentatge de construcció en allò que fem, però quan hi ha un pinyol genuí, les construccions aterren, arrelen. El problema és quan les ficcions es basen només en la fatuïtat, la superficialitat o l’aparença. L’Aniol pot ser ridícul, sí, però també és irreductiblement autèntic.
I qui viu més feliç dins d’aquest univers?
Primer hauríem de decidir què és la felicitat. És no trobar mai límits a les pròpies ficcions? En aquest sentit, l’Amèlia podria semblar feliç fins que la seva construcció s’ensorra. De fet, jo diria que la novel·la comença just quan l’Amèlia comença a ser infeliç. Potser abans vivia en una mena d’abaltiment.
No sé si hi ha cap personatge realment feliç, però sí que n’hi ha alguns que tenen la possibilitat de ser coherents. I la coherència, encara que no sigui exactament felicitat, sí que porta un cert grau de satisfacció.
El llibre qüestiona molt directament el consum cultural com a gest buit. Què et preocupava, aquí?
M’interessava aquest punt en què esdevé més útil socialment performar que sentir de debò. En quin moment és més beneficiós fer veure que has llegit un autor que no pas llegir-lo de veritat i assumir, fins i tot, que t’ha avorrit o que no l’has entès? Quan utilitzem el llenguatge per ensabonar la nostra experiència, per suavitzar-la o prestigiar-la, és quan comença tota aquesta performativitat.
No volia preguntar tant què és la literatura i què no és, sinó com fem veure que el consum cultural ens dignifica quan al darrere potser no hi ha res. Això és el que volia criticar: no les persones concretes, sinó la lògica que fa més rendible aparentar que comprometre’s.
Quin sentit vital li dones tu a la vida més enllà de les distraccions i col·leccionar aplaudiments que t’afalaguin?
Per a mi la literatura és una cosa molt seriosa. És un compromís, és un valor. No la visc com un entreteniment o una distracció, sinó com una manera de dotar de sentit la vida, de preguntar-nos per què la vivim d’aquesta manera i de comprometre’ns amb aquesta manera de viure.
Per això també relativitzo tot el que envolta la publicació d’un llibre —els aplaudiments, les crítiques, la part escènica i performativa—, perquè per a mi la literatura de debò és la que passa abans de publicar. El valor no és tant el que passa ara com el que passarà després: el camí, el procés, el treball amb el llenguatge.
Què t’ha ensenyat publicar aquesta novel·la?
M’ha ensenyat que la teoria literària és certa: l’obra s’escindeix de l’autora. Ara tinc la sensació que la gent llegeix el llibre i me’l retorna des d’un lloc en què jo soc una lectora més. El cordó umbilical realment s’ha tallat. I això és estrany, però també molt alliberador.
La novel·la s’ha objectivat, s’ha fet autònoma, circula per ella mateixa. Hi ha lectures que em sorprenen, interpretacions que jo no havia pensat, i és aquí on comença una lectura autèntica: quan l’obra pot existir com si l’autora fos morta.
Hi ha un moment molt potent, quan apareix aquell “puta vida”, què hem de cremar d’aquest món?
És un moment molt important perquè el llenguatge del llibre està molt cuidat i molt tensat, i “puta” és una paraula que ho trenca tot. Trenca l’estructura, trenca la ficció, trenca aquella capa de refinament i d’estilització. És gairebé una profanació dins del mateix univers simbòlic del llibre, i per això té aquest punt catàrtic.
En aquell instant, l’Amèlia toca una veritat més fonda, més corporal, més humana. Potser no diria que esdevé autèntica, però sí que hi ha una escletxa. I aquesta escletxa, per a mi, és decisiva.
Uses moltes projeccions al llarg de l’obra per descriure els personatges a través d’objectes materials, el collar d’en Joel, la planta de bambú, el colom mort, el vestit vermell de La Comet… Has tingut mai tu un detonant vital?
M’agrada molt explicar històries a través dels objectes. Els objectes tenen la màgia de contenir una història i de fer-te un retorn molt ràpid. A la meva vida m’ha passat sovint que connecto amb el que sento a través d’un objecte, d’un gest material, d’una rutina. I en la novel·la això em permetia donar-li cos al discurs.
Per molt que hi hagi idees, el que compta és que hi ha personatges que fan coses concretes i viuen entre coses concretes. Les ficcions de l’Amèlia s’encarnen en una bossa de tela, en una sala de teatre, en una col·lecció de llibres, en un vestit vermell. Aquesta tensió entre el món imaginari, buit i fictici, i la materialitat és una de les tensions fonamentals del llibre.
