Carles Rebassa (1977), de Palma, ha obtingut el Premi Sant Jordi 2025-2026 de novel·la, que convoca Òmnium Cultural, per la seva obra Prometeu de mil maneres.
Viu a Barcelona. Va començar la seva trajectòria a través de la poesia i la seva capacitat de rapsode, participant en nombrosos recitals i festivals pels Països Catalans i l’estranger. Va rebre el premi Ausiàs March 2006 per Els joves i les vídues (Edicions 62, 2006). Després es va coronar amb el premi Carles Riba 2018 per Sons bruts, rebent, després, el premi Gabriel Ferrater 2022 per l’obra El Caire Formentera.
En narrativa ha publicat la novel·la Eren ells (Angle, 2016), que va obtenir el premi Ciutat de Tarragona 2016, i que després va rebre el reconeixement del premi Ciutat de Barcelona 2016 de literatura catalana.
També és autor del llibre biogràfic: Mite i pols de Blai Bonet. Va treballar amb la companyia Mag Teatre entre el 1998 i el 2001, difonent l’obra de diversos poetes en llengua catalana. També va fer dos espectacles amb Toti Soler, als anys 2004 i 2005.
Has rebut el premi Sant Jordi d’enguany, amb una notable acollida de lectors. (Són bones notícies)
Aquesta acollida sempre va amb el premi, per la tradició que té, per la projecció que té. Són bones notícies perquè el premi Sant Jordi fa que vagis a parar a mans a les quals de ben segur no hauries arribat. Això ens fa pensar, naturalment, en la importància que té l’atzar en el destí d’algú…
Què et va moure a escriure la història d’un cambrer que s’enamora del fill de la propietària del lloc on treballa?
Quan tenia l’edat d’en Prometeu Dolors, jo treballava en una cafeteria on veia les lògiques de poder que governaven aquella petita humanitat –aquell petit Olimp– que és tota organització.
Vaig tenir ganes de descriure aquella situació a partir d’una ficció que fos més o menys clàssica. Grans obres n’han parlat, de tot això. Aquest amor més enllà de la classe –i del destí– és un bon fil per a estirar i trobar motius i escenes per a contar el que veritablement tens ganes de dir.
Així comences: “El vaig veure passar amb la bicicleta. Era dijous, me’n recordo”. Amb un estil característic, dinàmic i viu.
Hi ha molta oralitat, en aquest llibre. Essencialment, és un llibre que beu de la paraula dita, viva, vera, espontània, pròpia, dita amb certa llibertat.
El dinamisme és una necessitat d’estil quan vols que hi hagi gent que conti una història a partir del nerviosisme de la perspectiva.
L’amor és una font de plaer i de conflictes. És l’equilibri dels humans?
Penso que l’amor és l’etiqueta que la cultura ha posat a la recerca que l’humà fa de si mateix a partir dels altres. Trobar en algú altre el territori, el país propi, en què tu pots ser tu i no has de fingir mai. Això seria una manera de definir el fet d’estimar.
Després hi ha el desig, d’obtenir, tenir, contenir. És en el fet del desig quan comença el conflicte. Perquè la resolució del desig no sempre és el plaer, el benestar, la netedat, la confiança…
Ens descrius i ens proposes situacions socials que toquen la realitat present.
A mi m’interessa força la narrativa que parla del present des del present. Darrerament, hi ha molta tendència a parlar de mons distòpics i metàfores d’un present no palpable.
Ho respecto, per descomptat. Però de vegades em fa l’efecte que alguns d’aquests escriptors no saben mirar el present amb totes les contradiccions i els conflictes que hi ha. O que passen o que pensen d’envellir massa aviat. Però el present és ple de reptes i de lluites que cal afrontar en tots els àmbits. També amb la literatura.
I ens parles d’homosexualitat com un fet evident, amb persones que ho accepten i altres persones que encara ho rebutgen de diverses maneres.
L’homofòbia és una característica de la nostra societat, com el sexisme, el racisme, la gerontofòbia i els conflictes de classe. L’homosexualitat és un fet evident, i per a parlar-ne no cal fer-ne apologia ni presentar-ne situacions d’aprenentatge.
Però tampoc no hem d’amagar l’homofòbia, ultra o moderada, que envolta els llocs en què ens movem, sobretot en alguns ambients, familiars, laborals, polítics, empresarials, etc.
En tot cas, s’ha avançat en els darrers anys, amb el reconeixement d’una sèrie de drets.
Afortunadament, i fins avui, la història de la humanitat és una lluita constant per a assolir drets.
Escrius amb domini i capacitat imaginativa, amb els personatges que també imaginem el que viuen o no viuen.
Un personatge és un ésser viu. El repartiment d’una novel·la, en mots de Iolanda Batallé, és una petita humanitat que es relaciona dins un espai concret i a mercè d’uns esdeveniments concrets.
Per a escriure Prometeu de mil maneres he estat vint-i-cinc anys. La major part del temps l’he passada imaginant com eren els personatges, parlant-hi, escoltant-los, posant-los en conflicte, mirant d’escatir quin posicionament tenen d’un tema determinat o davant d’un altre personatge.
Per això tenen relleu, tenen història, present, secrets, conflictes que no saben gestionar. Un personatge reflecteix un ésser humà.
En la novel·la s’hi perceben els teus sentits poètics, la teva visió i facultat poètica.
M’agrada mirar d’aconseguir el màxim de l’expressió verbal que uso a cada moment. Cada escena és una mirada diferent i, per tant, vol una expressivitat diferent. El material d’un escriptor és la llengua, i miro de traure’n tant partit com m’és possible en cada moment.
En el llibre de poemes Els joves i les vídues, ja ens parles d’un cambrer que treballa en un cafè.
En aquest llibre hi ha un poema que es titula “Cafè Món”, en què hi ha alguns personatges que apareixen a la novel·la. En certa manera, aquest poema va ser un dels primers textos que vaig escriure pensant en Prometeu de mil maneres, però que després no va formar part de la novel·la.
Tractes el món laboral, de la restauració, amb jornades llargues, caps de setmana i feines mal pagades. Tu també hi vas passar, oi?
El món de la restauració és inestable, precari i molt salvatge. Representa un model de productivitat que constantment es regenera i que no té en compte el lloc que explota, les persones que exploten, les tendències que crea.
Això, com a característica pròpia d’aquesta activitat, es coneix en les condicions laborals dels treballadors. Parlar del present també és parlar de les injustícies laborals, de les injustícies immobiliàries, de les injustícies ètiques, etc.
Estem parlant d’una novel·la entre companys de feina d’un cafè.
La competitivitat i la solidaritat entre companys de feina en una situació d’inestabilitat i precarietat és un dels temes transversals de la novel·la, efectivament.
Un dels elements a destacar és el tractament existencial, vital, on es plasmen els neguits i les incerteses del viure.
Els personatges, a partir de la seva pròpia veu, trauen a rotlle els seus conflictes amb el desig. El desig no és tan sols físic o sexual, o material. El desig també és la possibilitat de ser més enllà de les fronteres que et marca l’estatus propi, les relacions, l’opinió que els altres tenen de tu.
Aquesta incertesa i aquest neguit de què parles és la frustració que apareix quan el desig no es materialitza. Aquest és un altre element vital d’aquesta novel·la.
El protagonista creu en el futur: “les coses s’han de fer possibles”.
Creu en el futur perquè el present és el futur del passat. De fet, els personatges s’instal·len en una percepció del present en què el futur no existeix. La vida es viu cremant-la, i el terreny s’adoba perquè sigui un erm. El futur dels personatges no és més que una continuació inacabable del present. Com la condemna eterna de Prometeu.
Com has escrit la novel·la? Com has tramat la història i els personatges?
A partir de les primeres idees, vaig anar teixint la història molt a poc a poc. Els personatges van anar sortint així com apareixien les trames. Els ritmes d’escriptura són irregulars: tant pots estar sis mesos escrivint tot el dia com estar dos anys que no ets capaç d’escriure’n una sola ratlla. Però el procés continua al cap de manera constant.
Enguany publicaràs un assaig sobre Blai Bonet. Amb quin objectiu?
Amb l’objectiu de col·locar Blai Bonet en el cànon de la literatura catalana del segle XX. Bonet és un autor valent, versàtil, irregular com el seu segle i completament compromès amb la llibertat individual i col·lectiva de l’home.
És un escriptor reconegut, reeditat i llegit.
És un escriptor no prou reconegut, mal reeditat i llegit fragmentàriament. Se’l tracta sovint amb condescendència. És el cas d’un escriptor que no va tenir gaire sort amb els pares putatius en vida i que no ha tingut gaire sort amb els fills putatius després de mort.
Parlem del teu últim llibre de poesia. El teu desig és una actitud. “Visc, foll, per dins les afraus i escric per a les parets”.
Jo sempre he volgut fer una poesia lírica i de combat. Totes dues coses alhora. És el meu compromís ètic i estètic amb la realitat.
Hi apareixen personatges que van formant un corpus de referències.
Arriba un moment quan escrius que els textos van agafant cos els uns amb els altres, i al final veus que contes una història, però com si tan sols en mostres els detalls. Aquests personatges fan part de la meva realitat íntima i política, és a dir, poètica. Viuen en la vida de la realitat i del somni.
Els llocs també prenen força, com la figuera d’en Blai, com la ciutat del Caire, o l’illa de Formentera o una petita oda a Barcelona.
A El Caire Formentera miro de presentar la poesia com si fos un lloc, en el qual es desenvolupen una sèrie de realitats, que es viuen i es miren des de llocs concrets. Cada lloc, com cada persona, cada moment, cada cos, té una impregnació diferent, i desprèn una realitat diferent. Miro de convertir aquestes realitats en poemes.
En el llibre busques una immensitat, un sentit a la plenitud, al plaer, a la llibertat.
La interrogació és inherent a la paraula. Vivim en un moment de fa dècades en què les coses perden sentit, les expectatives desapareixen, els moralistes s’autoproclamen altaveus de l’ètica, l’esquerra complau els poderosos, els policies i els jutges governen, i la llibertat és peix passat que es ven a darrera hora a plaça. Penso que faig poesia precisament per a trobar sentit a aquestes coses que dius.
No t’agraden els dubtes. “No m’escau d’interrogar-me”.
M’agraden com a forma de coneixement, com a reconeixement de la ignorància pròpia. No m’agraden com a forma de vida, com a sistema d’anar fent la viu-viu, com a forma d’anar passant la vida dient “ah, no ho sé, no sé de què va, jo?, callo, jo callo, el que diguin els altres em va bé”.
En la teva poesia hi ha una certa desesperació, és el moment quan ja no pots més davant d’una situació.
El Crit de Munch és un retrat del segle XX, que fa l’efecte que farà curt per al segle XXI. La persistència del mal, la mediocritat, la hipocresia és mala de pair. Hom espera pacientment la destrucció del món. Hi ha un bri d’esperança, en això? No ho sé. S’entén que l’endemà de la destrucció comença un primer raig de vida nova. Que en tot cas, ja no serà la nostra.
Hi ha referències al feixisme que ens envolta. Quina actitud hem de tenir?
Aquests darrers anys la falsa esquerra europea ha legitimat el feixisme. És inacceptable. El feixisme és violència i destrucció. Cal defensar-se. Cal lluitar-hi de totes les maneres possibles.
Hi ha un poema riu de vuit pàgines que marca la centralitat del llibre, una reflexió filosòfica sobre la confusió i la lluita.
Parla de la manera com trepitjam la terra en què vivim, i de què fem per a encaminar-nos a nosaltres mateixos en aquesta terra. Parla de l’amor, del nostre present i del present que vindrà. Parla dels pobres que han de comprar el pa als rics. I dels ancestres i dels hereus.
També hi ha referències a diverses poetes de parla catalana: Joan Brossa, Jordi Guardans, Adrià Targa o Emili Sánchez-Rubió.
Són, ells i tants d’altres, la meva colla. La meva única colla. Els meus interlocutors espirituals i polítics. La meva mà i el meu present. La meva escola i la meva esperança.
Quins llibres estàs llegint?
Aquests dies llegesc L’Odissea, traduïda per Pau Sabaté, L’illa de la calma, de Santiago Rusiñol i El primer any, de Francesc Serés.
