L’obra que ha guanyat el Premi Josep Pla 2026, Anatomia de l’esperança –o Combat contra el desencís, que també hagués pogut ser un títol legítim segons l’autor– és tot un esdeveniment, ple d’amor –perquè és compromís i donació absoluta–, que té la fisonomia d’assaig i que alberga el medicament que pot guarir, calmar o fer minvar la desesperació que a voltes sentim amb tant d’ímpetu.
A fi de presentar l’autor, en Francesc Torralba, no puc esmentar tota la rastellera d’assoliments, d’obres i d’estudis que té si vull que la ressenya no sobrepassi –i amb escreix– els caràcters que a tot estirar pot tenir. Animo el lector, doncs, a descobrir per ell mateix la saviesa que acumula el filòsof més que llegint-ne el currículum, llegint les seves obres que, alhora, sadollaran la seva set existencial.
Anatomia de l’esperança, doncs, és un assaig transgressor, rupturista, amb la dinàmica no future i el discurs catastròfic de la nostra societat, tot aprofundint en el vocable esperança sense estereotips, tòpics ni prejudicis i descobrint la fondària que ens és oculta, la pluralitat semàntica que atresora aquest mot.
Però com que emparaular tot el que representa esperança és pràcticament impossible sense fer ús d’altres menes de llenguatge, l’autor es proveeix d’obres pictòriques, com ara Desesperació o El crit, d’Edvard Munch i Esperança I, de Gustav Klimt, per entendre millor l’objecte d’estudi, perquè “l’art, per dir-ho amb Ludwig Wittgenstein, ens permet mostrar el que no podem dir”. Amb tot, traça un discurs sobre l’esperança no gens pueril, ni ingenu i alhora distant del “no hi ha res a fer” apocalíptic que tan sovint és pronunciat pels nostres conciutadans quan entreveuen la victòria de thanatos sobre eros.
Torralba, per evitar compondre un assaig càndid, presenta la complexitat del moment ara –canvi climàtic, precarietat laboral, competitivitat ferotge, volatilitat de les relacions, etc.–, la mentalitat dominant –“pensament antiutòpic”, “retorn de l’estoïcisme grec i llatí, però en la versió postmoderna, és a dir, indolora”, carpe diem incessant, etc.– i les dificultats interiors que experimenta l’ànima humana per tirar endavant –desesperança, cansament, confusió, odi, etc.– de la mà de pensadors coetanis com són Zygmunt Bauman o Byung-Chul Han i d’una llista inacabable de filòsofs de tradicions, contrades i èpoques diverses, com també abocant-hi les seves vivències personals, el seu testimoniatge en el camí de la vida.
Torralba fa, doncs, un assaig que contempla l’adversitat, que no en defuig, i que contraposa el seu pensament amb el d’aquells que hi estan en desacord, com fa amb “la narrativa de la desesperació” de Franz Kafka o amb el que proposa Voltaire que hem de fer: “conrear el petit jardí de casa”.
Ara bé, si ens fixem en la coberta del llibre, que hi aparegui un gira-sol ja és tota una declaració d’intencions de l’esperit que pretén inocular-nos. No és un llibre de pensament positiu, però, en què s’anima a veure el got mig ple i a creure, gairebé dogmàticament, que som uns privilegiats pel simple fet de ser a la faç de la terra.
És un llibre filosòfic, madur, realista, que exposa i afronta les contrarietats de l’objecte que tracta –l’esperança– sense subterfugis. No pretén, tampoc, empeltar-te la necessitat d’encomanar-te a una religió, a un Déu, per trobar aquesta susdita esperança.
Tot i que hi ha referències religioses, com quan explica la definició d’esperança segons sant Tomàs d’Aquino, quan al·ludeix a L’Apocalipsi o quan apel·la als textos canònics de la tradició budista, és un assaig en el qual també se sosté que “la fe laica és un element bàsic de l’esperança” i, sobretot, els arguments que teixeix han passat pel sedàs de nombrosos filòsofs i pensadors. L’esperança, no pertany a cap tradició religiosa, sinó que és un valor humà comú.
Així, mateix, quan es tracten qüestions abstractes –com ara els afers filosòfics– hi ha el risc que l’autor, fent ús de tecnicismes i d’un lèxic específic, s’emmuralli més enllà del vocabulari comú i resti inaccessible al públic general.
No és el cas d’en Torralba, que essent un excel·lent arquitecte de la paraula edifica la seva construcció literària alternant cultismes i mots elevats –necessaris per descriure la fondària del pensament que vol transmetre– amb paraules d’ús habitual i expressions de caràcter popular –“plegar veles” o “picar ferro fred”, en serien dos exemples–, com també amb analogies, que són d’allò més clarificadores.
Tot comptat, el resultat és esplèndid, perquè que la seva ploma sigui capaç de citar personalitats de l’alçada i complexitat de Sartre, Camus, Pascal, Kant, Pelluchon, Fuster, Nietzsche, Heràclit…, sintetitzar i entrellaçar els seus pensaments pel que fa a l’esperança, en només 192 pàgines i, alhora, que aquesta sigui una prosa plenament llegible per al públic llec en coneixements filosòfics és de tenir una destresa fora de mida, admirable.
Per tant, Anatomia de l’esperança, tot fent la funció que Schopenhauer li va encomanar a la filosofia –la de despertar l’ésser humà del seu somni–, romp una llança a favor de l’esperança, que es troba tothora enmig del dubte i de la incertesa, que no és una evidència ni una probabilitat, sinó que és la confiança en què / que és possible, en què / que el bé que anhelem costarà, però que, gràcies a l’ajuda dels altres, creiem que el podrem obtenir.
“Tota realitat ha estat precedida per un somni”, que va dir Ernst Bloch, i nosaltres, què somiem?
