La successió d’obres editades en l’últim any i mig sobre la dana esdevinguda el dia 29 d’octubre de 2024, escrites des d’òptiques i gèneres diferents, té la voluntat d’intentar explicar els fets ocorreguts al llarg d’aquella jornada –i dies previs o posteriors–, servar la memòria de les víctimes mortals, dels seus familiars i mostrar la destrossa de vides i béns, la devastació d’unes comarques valencianes i de les nombroses mostres de solidaritat a peu de carrer i, sobretot, indagar en les negligències evidents en la gestió de l’emergència
Entre els títols publicats, si més no, hi ha dues peces dramàtiques editades enguany: La Guardiana, de Marta Moreno, i aquesta que ara ens ocupa. Si la primera, tal com vaig explicar, és un monòleg sobre la construcció d’una mentida, la de Cavallé segueix la línia de la tragèdia clàssica i adopta un tarannà coral, amb nombroses veus de personatges, i insisteix en la voluntat de denúncia dels responsables polítics.
El text se’ns presenta precedit d’un pròleg signat pel dramaturg Manuel Molins i el crític Francesc Foguet, a manera d’“Oratori en homenatge a les víctimes de la dana” (9-21), que ja apunta el caràcter polifònic i narratiu d’una peça “escrita des de la immediatesa i vol ser un homenatge reparatiu a les víctimes i un reconeixement a les famílies i a les organitzacions que han treballat per esbrinar la veritat dels fets” (11), i que “malda per abraçar les múltiples arestes de la tragèdia i, en contra dels qui han volgut minimitzar-la, ocultar-la o negar-la, reconstruir els trossos del mirall de la veritat” (13).
L’obra compta amb un total de 21 escenes que s’articulen en dues parts. Les tretze de la primera se centren en el fatídic dia 29 d’octubre; les vuit de la segona en els dies posteriors fins arribar a la data del primer aniversari; però el dramaturg s’hi permet imaginar, en l’escena 20, la commemoració del desé aniversari dels fets descrits en la primera part.
A partir de quatre pilars, els personatges simbòlics: L’Aigua, La Dona del Temps, El Poble i El Missatger, el centre de l’escena està ocupat pels protagonistes de tota mena d’aquells dia: les 230 víctimes directes, familiars, escèptics o voluntaris. En un costat, mig d’esquena, hi trobem M. i V., que dinen tranquil·lament mentre tot això passa.
A mode de cor grec, els personatges simbòlics, que parlen en vers com la majoria de les altres veus, van exposant els fets de la jornada i avancen l’acció que protagonitzen els altres personatges, veïnat dels municipis assolats. L’obra s’inicia amb el monòleg de L’Aigua, i és L’Aigua, la que tancarà l’última escena, en una construcció dramàtica rodona, que t’enganxa de la primera a l’última escena.
La combinació entre els parlaments llargs dels quatre personatges i la veu de les víctimes dona un ritme ascendent, intens, frenat per la prosa dels breus diàlegs de M. i V., sempre frívols i allunyats de la realitat del dia, fins a la catàstrofe. L’escena 13 clou la primera part amb la cançó de “La Mare”, que aguarda angoixada el retorn de la xiqueta…
Les vuit escenes de la segona part van resumint els fets posteriors, enllaçant uns testimonis de les víctimes amb la desolació i frustració del poble i la gestió matussera d’aquell govern valencià “dels millors”.
No cal dir que, com és habitual, l’autor s’hi ha documentat amb tota mena de material testimonial, amb atenció particular a les declaracions directes dels veïns i veïnes dels pobles afectats, relats individuals que situa en el centre de l’escena i que l’ajuden a trenar un text potent i esborronador.
Cal parar atenció també a les acotacions, algunes de llargues, que ajuden a visualitzar el text quan se’ns indica la projecció d’imatges del dia 29 o quan, a l’inici de l’escena 18, que se situa un any després:
Apareixen els quatre personatges simbòlics. Cadascú duu sota el braç un gruix de mantes hospitalàries que van dipositant esteses a terra (…) Ho aniran escampant per tot l’espai escènic i fins a altres espai hàbils com ara els passadissos de la sala. Sobre cada manta dipositaran un full en blanc amb el nom d’una víctima (95)
situant sempre la memòria i el reconeixement de les víctimes mortals al moll del text.
En la mateixa escena 18, els quatre personatges simbòlics s’acaren amb M., el qual va repetint, fil per randa, totes les mentides que, al llarg de l’any transcorregut, ha perpetrat sobre on era el dia dels aiguats, i el confronten al seu espill de falsari i desvergonyit professional. Persona indigna de qualsevol mínima responsabilitat.
Els diversos testimonis se’ns hi ofereixen de forma crua, com en l’escena 15, on veiem que, de tota una vida i una casa, tan sols n’ha restat una cadira vella, un relat que eriça. El respecte cap a la gent menuda que patí aquells aiguats i la denúncia reiterada de la mentida i de la gestió maldestra són reiterades.
Pense que, en la línia de les obres anteriors Peus decalços sota la lluna d’agost (2009) o Qui em cremarà la casa? (2023), Joan Cavallé ens ofereix un text coral, molt ben construït, sòlid, sensible i visceral, al voltant de la desolació d’ara fa dos anys. Tant de bo ben prompte en puguem veure un muntatge professional, amb garanties, que puga servir d’homenatge a les víctimes de tota mena, als que han quedat morts en vida, i que, alhora, remarque l’estultícia i l’oprobi dels responsables polítics d’aquell dies.
