És curiós que una llengua pugui fer-te sentir a casa i, alhora, una mica fora de lloc. Que pugui ser refugi i incomoditat. Que et surti natural a la cuina, al carrer o al poble on vius o hi tens parents, però que de cop la vigilis quan canvies de territori, de registre o d’interlocutor.
Aquesta llengua que estimo, d’Annabel Gràcia, parla exactament d’això: del vincle emocional amb el català nord-occidental i del peatge íntim que molts parlants han pagat per parlar com parlen(m).
La que escriu, lleidatana de mena, té una mania que potser no és gaire científica, però sí molt reveladora: quan sent la seva variant dialectal en algun lloc que no és casa, busca d’on ve la veu i mira si coneix la persona. De vegades sí, de vegades no; de vegades hi ha salutació i de vegades guanya aquella timidesa absurda que tots arrosseguem en els moments més inoportuns.
Però tant se val. Durant uns segons, aquella veu fa una cosa que cap normativa no pot explicar del tot: et retorna una sensació de casa. I aquesta, precisament, és una de les ferides i de les belleses que travessa Aquesta llengua que estimo.
El punt de partida és tan senzill com incòmode: el català nord-occidental, i en concret el lleidatà, ha estat sistemàticament menystingut dins la mateixa comunitat lingüística. No per prohibició, sinó per una cosa molt més fina i més corrosiva: la jerarquia implícita.
L’estàndard no només ordena; també exclou. I ho fa amb una eficàcia silenciosa, gairebé elegant, que el fa encara més perillós. No cal dir-te que parlis diferent: ja ho acabes fent tu sol.
Gràcia té el mèrit —i no és menor— de posar dades allà on sovint hi ha intuïcions. Parla de benestar lingüístic, d’autoestima, d’endodiglòssia, però sobretot parla de persones. De gent que diu agarra, menar o no ho tocos i que, amb el temps, deixa de dir-ho. No perquè sigui incorrecte, sinó perquè no toca. Perquè no encaixa. Perquè ha après —sense que ningú li ho expliqui del tot— que hi ha maneres de parlar que obren portes i d’altres que les tanquen.
Aquí és on el llibre fa més mal: quan mostra que moltes d’aquestes formes no desapareixen del tot, sinó que queden en suspens, en un lloc estrany entre la memòria i la broma. Paraules com sisquere o usos com el lo sobreviuen, sí, però sovint desactivats, convertits en material folklòric.
Es diuen “per fer gràcia”, per imitar els padrins, per marcar una identitat que ja no és funcional, sinó escènica. És a dir: passen de llengua viva a recurs còmic. Aquest pas —aparentment innocent— és devastador, perquè implica una jerarquia implícita: allò que fa riure no pot ser central.
El llibre és especialment sòlid quan analitza aquest desajust entre llengua normativa i varietat pròpia. La idea de fons és potent: el problema no és només què diu la norma, sinó com circula. Com es vehicula. Com es concreta en uns mitjans de comunicació, en una escola, en unes pràctiques socials que acaben privilegiant unes formes i arraconant-ne d’altres. No és tant una exclusió explícita com una asfíxia progressiva. Una selecció natural dirigida.
Ara bé, és aquí on l’assaig potser hauria pogut anar encara un pas més enllà. Perquè el problema no és només la invisibilitat del nord-occidental, sinó també la manera com es fa visible. Gràcia apunta amb encert que aquesta varietat sovint s’ha associat a la comicitat, però potser no desplega del tot les conseqüències culturals d’aquesta associació: quan una parla només apareix com a recurs humorístic, se situa automàticament en un esglaó inferior. No cal dir que fa gràcia; n’hi ha prou que sempre aparegui fent-ne.
I aquí cal dir-ho clar: lo problema no és pas que fem servir lo, ni que diguem sisquere o agarra. Lo problema apareix quan tot això només servix per fer riure. Quan lo lleidatà surt a la tele i sempre és per fer l’acudit, per construir una sàtira “simpàtica” (?), per fer veure que som aixines, una mica rústics, una mica exagerats. I encara pitjor: quan mos ho acabem creient naltros mateixos.
Calia una segona part de Lo Cartanyà? De veritat? Més llenya al foc a una llengua que ja prou li costa que la prenguin seriosament. Perquè una cosa és riure amb la llengua, i una altra —molt diferent— és riure-se’n.
Aquesta llengua que estimo és un llibre necessari perquè posa nom a tot això. Perquè explica per què hi ha gent que diu roig a casa i vermell fora. Perquè hi ha qui abandona el lo quan travessa la Panadella. Perquè encara avui hi ha qui sent que parlar com parla és parlar pitjor. Però sobretot perquè posa damunt la taula una idea incòmoda: que la cohesió lingüística no pot passar per l’homogeneïtzació emocional.
No resol el conflicte —ni ho pretén—, però el fa visible. Això, en un país que sovint prefereix l’harmonia aparent al debat incòmode, ja és molt. Ara bé: si realment volem avançar, caldrà anar un pas més enllà. No n’hi ha prou amb estimar la llengua. També cal deixar de fer-la servir com a disfressa.
