Aleix Cort (1961), de Reus, és poeta, narrador, amb una obra molt considerable. El seu darrer títol, Vora la ciutat dels àngels, és una revisió del seu primer llibre, que va publicar el 1988, premi Recull 1987.
En poesia ha publicat cinc poemaris, mentre que en narrativa, un total de setze obres fins ara. La seva primera novel·la va obtenir el premi Documenta 1994 per Aubam-ba-buluba balam-bam-bú. Llibre de ball (Edicions 62, 1995).
També ha escrit nombrosos llibres d’assaig i divulgació com ara És quan plou que ballo sol, centrat en l’obra i la vida de J.V. Foix a través del ball. També ha fet llibres amb diferents artistes i ha escrit diverses obres de teatre i de dansa, escenificades i representades.
És arquitecte tècnic, i actualment treballa com a guionista audiovisual i com a professor de ball per a actors en l’Institut of the Arts Barcelona. Durant nou anys, va ser professor del Màster en Literatura en l’Era Digital de la UOC i de Universitat de Barcelona.
Has publicat un nou títol. És una revisió del teu primer llibre de poemes que va publicar el 1988 Òmnium Cultural. Un llibre descatalogat.
Un llibre especial per a mi; el final d’un camí iniciat amb Silencis, guardonat amb I Premi de la Fase Comarcal (1984) i el II Premi de la Fase Catalunya (1985) organitzat per la Generalitat en Homenatge a Salvador Espriu. L’any anterior havia rebut un premi en un homenatge a J.V. Foix i Silencis completava el meu particular homenatge als dos poetes que em van influir més en la meva arrencada literària.
Aquest llibre acabaria sent la llavor de Vora la Ciutat dels Àngels, un recull que obtindria un ex aequo en el premi Benet Ribas-recull (1987). Començava, d’aquesta manera, la meva particular exploració de la poesia a través de la forma, el color, la textura, el ritme i les dimensions d’un poema.
Situem, doncs, els teus inicis. En el teu primer llibre hi ha poemes meritoris, breus, realistes, amb elements existencials o espirituals.
Al meu primer llibre volia reflexionar sobre el silenci en un moment molt sorollós de la meva vida. Els viatges en tren amb el mar al costat a primera hora del matí m’acostaven a vols silenciosos, dies que badallaven i onades que morien en l’arena, i vaig intentar acostar-me a aquelles sensacions amb l’ajut d’un bolígraf i un paper.
Els textos que van sortir d’aquests viatges eren breus. Pesava el blanc del full i el ritme que els acompanyava era suau com un xiuxiueig. Va ser en aquell punt que vaig associar aquesta veu silenciosa amb la remor de les ales d’un àngel.
Escrius una poesia de la humilitat?
Es pot escriure una poesia de la humilitat? Mai no se m’hauria acudit fer-me una pregunta com aquesta! (rialla). Escric poesia des del jo, i el jo té molts colors. Soc conscient dels meus límits i no puc abstreure’m de les circumstàncies.
La humilitat pot ser una actitud a considerar en aquest exercici, però l’important és ser honest quan escrius un poema. O això penso. Ja vindrà després –o no– qui intenti explicar què escric o com escric.
El que puc dir és que escric sobre el que vull escriure i intento acostar-me a la forma que em suggereix el tema que m’interessa de la millor manera que sé: si vull parlar sobre el silenci intento que les paraules no el remoguin i si vull parlar de velocitat intento que la lectura arrossegui el lector al que sento durant una cursa, però no crec que això tingui res a veure amb la humilitat.
Respecto les paraules i m’agrada el que faig. Sempre m’agradaria fer-ho millor, és clar, i faig el que puc per aconseguir-ho, però no crec ser la persona més adequada per respondre la pregunta que fas. Amb tot, he de dir que mai no he tendit a rebaixar l’alegria que em proporciona les meves petites conquestes durant els meus viatges.
Què és el silenci dels àngels?
És la resposta al brogit, l’absència de soroll, un estat en què les paraules només poden ser escrites i el temps se suspèn a l’aire, escapa dels rellotges i s’entortolliga al pit per recordar-te el que havies oblidat.
A més, ens dius: “Quants àngels ferits!”
Un àngel ferit és una imatge aterridora. Els àngels son presències divines que poden entrar en contacte amb els humans, éssers no corporis, i el fet que hagin pogut sofrir algun dany és el preu que han hagut de pagar per acostar-se a nosaltres.
Hi ha versos on resumeixes tota una filosofia de vida. ”Feliç, m’imagino”.
Imaginar-se és l’últim bastió. No es tracta d’imaginar sinó de ser imaginació. Representar-se en forma de sensacions o d’una idea que no existeix, encara. Crec que la felicitat és imaginar-se feliç. Impossible arribar més lluny, no et sembla?
En aquests poemes de joventut ja expresses l’enginy i l’humor fi.
Tu, creus?
I la presència de la mort t’acompanya en els teus poemes?
La mort és l’últim somni, el més llarg. Viu en nosaltres des de que obrim els ulls per recordar-nos que s’alimenta de vida per existir.
Suite de la terra i del vi és un text teatral, amb fotografies i una banda sonora que es pot sentir amb un codi QR.
Suite de la terra i el vi és un homenatge a la terra i al cicle de la vida. Hi ha cançons dedicades al vi i a les vinyes, a la celebració, però em va semblar que no existia una suite dedicada al cicle de la vinya i Rocío Sevares, com a compositora, i Gerard Marsal, en l’adaptació a l’electrònica, van ajudar-me a donar cos a la idea que tenia al cap a través d’un viatge que el lector pot seguir a través de codis QR que acompanyen els textos del llibre publicat per Arola en la col·lecció que dediquen al teatre contemporani.
El procés de creació va ser lent i va anar acompanyat de les visites a una vinya durant tot un any, que va anar fotografiant Cori Pedrola. Mentrestant, vaig tenir la sort de col·laborar activament en la partitura intercanviant paraules, idees i ritmes amb la Rocío.
Volíem que el resultat final fos interpretat per un piano, un violoncel, un violí, un tenor, una mezzosoprano i un narrador, però era difícil de moure un format d’aquestes dimensions. Érem a punt de rendir-nos quan va aparèixer el Gerard.
Li vaig explicar que volia afegir sons lligats als diferents moments de la vida del vi en la partitura original –vent, pluja, moixons, tractors…–, i el nou format ens va permetre girar en diferents espais relacionats amb el vi amb la veu de Neu Pàmies omplint tots els racons.
Sempre he pensat que ni el vi ni la vida s’haurien d’aigualir.
Com t’agradaria escriure un nou llibre pel futur?
No conec el futur i em considero afortunat per no conèixer-lo. Fa temps que dic que el meu futur és ara. La poesia expressa emocions, reflexions i se serveix del poder de les paraules per parlar sobre la vida, l’amor o la bellesa, així és que els meus llibres seguiran parlant dels temes de sempre amb més o menys fortuna en qualsevol futur possible. I m’agradarà que segueixi sent així.
És un text d’imaginació, de fantasia, conceptual.
M’agrada formar combinacions d’imatges, conceptes i sensacions que no forneixen la realitat quan escric, perquè crec que és a través d’aquestes que guanya consistència. M’interessa la fantasia, però soc un imaginador, no hi puc fer més.
“Morir per tornar a néixer”.
No hi ha mort sense vida ni vida sense mort. És de nit que comença el dia.
“En un got de vi hi ha més històries que a l’alambí del destí”.
Hi ha tantes històries que giren al voltant d’un got de vi…. Tantes! Un dels meus versos preferits de Vinyoli és el que tanca el poema “En bona companyia”: “La nit és tota per nosaltres. / Encén el vi”. Sí. En un got de vi hi caben tantes històries com a l’alambí del destí.
D’on et va la teva passió pel ball?
De la televisió. Quan era jovenet adorava els homenets que es movien per la pantalla repicant contra terra amb les sabates. El claqué és ritme, és música i coreografia.
Hi ha alguna cosa antiquíssima en la idea de picar el terra amb els peus, alguna cosa que ens connecta amb el passat: amb el de tots i amb el nostre. Repica amb les sabates davant d’un nen i tindràs una resposta gairebé immediata per la seva part.
Aquest format de dansa em va portar al ball de parella i a tenir la seguretat que es podia parlar d’història, religió, art, política o moda a través del ball. No he deixat de fer-ho de llavors ençà.
I J.V. Foix també em va tenir, tot i que ballava sardanes sense saltar.
Això diuen els que van poder compartir el temps amb ell. No vaig tenir la sort de conèixer el poeta personalment per preguntar-li-ho, tot i que em va dedicar Gertrudis amb pols tremolós…
Però tinc clar que hem de situar aquesta declaració en un moment de la vida de l’investigador de poesia en què els anys tenien un pes important en ell. Segur que les saltava quan era més jove.
Parlem del teu assaig sobre J.V. Foix i el ball. Com vas captar la relació que hi havia entre el ball i la seva obra poètica.
No va ser una història buscada. Vaig acostar-me a la poesia de J.V. Foix quan formava part de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) a través d’una col·lecció de poesia entranyable: Els llibres de l’Escorpí, i va ser llegint-lo i deixant-me seduir per les seves imatges poderoses que vaig tenir la sensació que el ball formava part de moltes d’aquelles lectures.
Posteriorment, i gràcies a l’obtenció d’una beca de recerca de la ILC, vaig poder constatar aquella primera impressió. El ball apareix en tots els llibres de poesia de J.V. Foix: del primer a l’últim, i vaig tenir la sort que Jordi Solé Camardons s’interessés pel resultat d’aquesta investigació, per donar-li forma de llibre.
És quan plou que ballo sol va sortir al carrer amb el Covid baixant persianes i buidant els carrers, però el treball va despertar l’atenció d’alguns crítics i especialistes en l’obra del poeta i la curiositat d’algun lector. Uns i altres van empènyer-me a pensar en la possibilitat de presentar aquesta història preciosa a través d’un format audiovisual.
En aquests moments, estic intentant trobar la manera de finançar aquest projecte a través de Toned Media, la productora de Toni Espinosa. Veurem si ens en sortim. Seria bonic tenir la possibilitat de poder presentar l’obra d’aquest poeta majúscul d’una manera distinta a l’habitual. Tots hem estat joves en algun moment (picada d’ull).
Si J.V. Foix és un poeta que costa de llegir i seguir, com ens podem imaginar un ball creat per ell?
El ball és un lloc de trobada, un espai on desconnectar, riure amb els amics i festejar. No crec que Foix fos un ballador especial, però segur que quan ballava s’estava de romanços.
Fora com fos, el que està clar és que el ball era més que un entreteniment per a ell. Només cal llegir-lo amb calma i aturar-se davant dels versos en què apareix per adonar-se’n.
Crec que el més a prop que va estar de participar en una coreografia va ser amb l’arribada dels Ballets Russos a casa nostra, i en el projecte Ariel, de Massine i del Ballet del Coronel de Basil, tot i que no acabés tirant endavant.
La seva proximitat a les avantguardes i el seu amor per la poesia medieval donen algunes pistes del que hauria pogut imaginar en aquest sentit, però, més enllà dels textos utilitzats per Miró en l’obra Joc d’infants, l’únic acostament de Foix a la dansa que recordo, en aquests moments, són les coreografies que Gelabert i Margarit van dedicar a alguns dels seus textos.
Li agradava el vals, oi? I el swing?
Parla del vals, en els seus poemes, sí. I del swing. I de molts altres balls. Seguí l’evolució del ball de forma activa en la seva joventut i com a observador quan ja era gran. Al llarg de la seva obra, parla de balls antics i de balls moderns.
La seva curiositat era infinita i la seva connexió amb el temps que vivia li va fer incorporar el foxtrot o el tango en els seus textos quan arriben a casa nostra. I el twist. Tothom pertany al temps que viu, i ell no era una excepció.
Per ell, la dansa també significava ordre.
L’ordre era important per a ell. D’aquí que casés més amb uns formats de ball que amb d’altres.
Ens expliques, per exemple, l’origen del seu poema mític “És quan dormo que hi veig clar”.
Crec que hi ha persones bastant més qualificades que jo per “explicar” aquest poema, així és que deixo aquest exercici per a ells. El que puc dir és que si “el primer vers és donat pels déus”, com diu Jordi Vintró, no crec que sigui casualitat que un dels seus poemes més famosos arrenqui dient: “És quan plou que ballo sol…”.
El vers amb què arrenca la segona estrofa d’aquest poema és el que ha agafat més volada, però el que obre un poema és sempre important, i a mi és aquesta referència a un clàssic del musical el que em dona la informació que m’interessa quan inicio la meva recerca.
El ball i el somni no estan tan lluny l’un de l’altre i ballar sota la pluja ha acabat sent una imatge icònica en aquest sentit.
La relació que va tenir amb Joan Miró el va influir notòriament?
No ho sé. No se m’ha acudit mai reflexionar sobre aquest tema, però segur que hi ha qui ho ha fet. El que és innegable és que la relació que van mantenir no va ser superficial.
Ens parles també de la separació de la dona de Foix. Tot un tema espinós.
Qualsevol separació ho és, però no em sorprèn tenint en compte la diferència d’edat que es tenien. Personalment, m’interessa més la relació que va tenir amb Givanel.
Al llarg de la teva trajectòria, has fet llibres amb artistes. Vida és un treball amb l’artista Jordi Abelló, on es van editar disset exemplars amb una làmina original.
Sí. Va ser una experiència bonica. Vaig proposar al Jordi de fer alguna cosa junts i em va passar un centenar de dibuixos que havia fet sobre unes làmines dedicades al cos humà tretes d’un llibre de ciències per si se m’acudia alguna cosa, i vaig al·lucinar tant al tenir-les a les mans que no vaig poder negar-m’hi.
Amb aquells dibuixos al davant, em va semblar evident la connexió del cos humà amb el cosmos, així és que vaig proposar un viatge de les neurones fins a les estrelles de manera que cada poema contenia unes paraules clau que conformaven l’últim poema del llibre, un text que es disgregava en les pàgines de l’índex per tornar al començament.
El nombre de textos i dibuixos acabava de donar sentit a la proposta: 101, un nombre que es podia llegir igual per davant que per darrere i de cap per avall. Vaig voler publicar disset exemplars perquè era un número primer que coincidia amb algunes dates que m’interessaven.
Ens proposes una explosió de sentits per anar a parar a un concepte “que el final sigui el començament i que el començament sigui el principi d’un nou final en un intent d’acostar-nos al cicle de la vida”.
Sí. M’atreu la idea del cicle perquè crec que dona sentit al nostre “viatge”.
Demanes que la poesia formi part de la ciència de la vida.
M’agradaria, sí. No tot es pot explicar a través de la ciència. Hi ha conceptes i idees a les quals és més fàcil acostar-s’hi a través de la poesia, penso.
“L’abisme habita en Tot: els secrets s’han de saber llegir”.
Els secrets s’amaguen, però estan en algun lloc esperant que algú els tregui a la llum. Un cop trobats és important saber desxifrar-los. Que vulguis compartir o no aquesta informació, és la teva decisió.
En la teva poesia hi ha una visió didàctica de la vida?
No ho crec. Si hi és, no hi és de forma intencionada.
“Quan pesa, per exemple, una mirada?”
El pes d’una mirada és tan enorme que no hi ha balança al món que pugui mesurar-lo.
Vas escriure un llibre conjunt amb Jordi Vintró, Poesia laica, que va ser publicat per La Breu a partir d’unes cartes que us anàveu enviant i que van començar al setembre del 1998, fins al gener de 2005.
Ens ho vam passar requetebé. L’obra de Vintró, tant la poètica com les seves traduccions, és genial. Vaig tenir la sort de coincidir amb un poeta majúscul –que li agraden els reptes al costat d’una taula de billar– durant la presentació, a Reus, del llibre dedicat a Literatures submergides (KRTU), i em va enganxar.
El títol del llibre publicat per Labreu és seu, un intent de laicitzar la poesia, de despullar-la de transcendència i de defensar la correspondència com una escriptura capaç de defugir la immediatesa temporal.
El projecte es va fer gran a partir dels poemes que ens enviàvem per correu postal per parlar del que ens interessava. El joc es va allargar més del que pensàvem. Fins que l’última carta no va arribar a destí. Ho vam veure com un senyal.
En una de les cartes li remarques: “Te n’adones? Tu, jo i mil més buscant la paraula que es fon, l’amant que s’allunya”.
M’agraden les lletres d’alguns boleros: metàfores i paraules emotives que serveixen a l’autor per narrar històries personals i nostàlgiques amb passió: amor i desamor, felicitat i sofriment; un exercici que els acosta a la poesia, crec.
Buscar la paraula que necessites quan escrius és com buscar el que voldries i enyorar els que perds. Quan trobes el que busques, tens la sensació que mai no t’abandonarà, però així que ho comparteixes s’allunya de tu i deixa de ser teu.
Parlant de la teva vessant audiovisual. Va ser creador del videolit? Ens ho pot explicar? Com va anar la proposta?
El videolit és el resultat d’una extrapolació: si d’un tema musical es podia fer un videoclip, semblava lògic que d’un text literari és pogués fer un videolit.
A partir d’aquesta reflexió, el projecte va avançar com a metodologia d’aprenentatge a través d’un projecte de creació artística, com a càpsula artística i com a càpsula literària, i alguns museus, centres educatius i institucions em van encarregar treballs sobre Vinyoli, els germans Ferrate(r), Antònia Vicens, Calders, Tísner o Joan Sales, per publicitar els seus treballs.
Algunes d’aquestes càpsules ara es poden visionar en el meu canal de youtube: @aleixcort.
Quin llibre estàs llegint?
Esbós d’escrits que ja mai no escriuré de Josep Murgades.
