Hi ha poques ciutats d’Europa que com Trieste conciten entre els escriptors una curiositat i estimació tan amerada de nostàlgia. I és, potser, perquè aquesta ciutat de tantes mixtures culturals i humanes és, també, una ciutat escrita, podríem dir que en bona part el producte meravellós d’un grapat dels millors escriptors d’Europa.
Triestins van ser Italo Svevo, Giani Stuparic, Boris Pathor, Umberto Saba, Bovi Bazlen, Scipio Slapater i Claudio Magris. I a Trieste es van vincular per sempre més James Joyce, que va escriure a la ciutat adriàtica bona part de Dublinesos, o Rainer Maria Rilke, que va iniciar les seues elegies al castell de Miramare, a prop de Duino.
Entre els nostres escriptors, Joan Benesiu (Beneixama, 1971), és un dels que potser millor ha estimat i tractat amb aquell racó isolat d’Europa, amb aquella terra de frontera tan germànica com italiana com eslava com de ningú i de tots.
En Serem Atlàntida (2019), Trieste, és un dels escenaris en què els seus dos protagonistes, Mirko Bevilacqua i Clara, cercaran un món vertaderament insòlit. Una novel·la celebrada que no podia tenir millor teló de fons. No és d’estranyar, per tant, que haja estat l’escriptor escollit per parlar d’aquesta ciutat dins de la col·lecció Ciutats per pensar Europa editada per la Universitat de Barcelona.
En Trieste. Una ciutat a plec de mapa (2024), Benesiu aborda la triestinità des d’una òptica literària i cultural on no pot faltar la mirada més personal i fascinada. La primera vegada que l’autor la trepitja és en 2014 i, sobtadament, resta desconcertat, com perdut en un paisatge estrany i difícil de comprendre a colp d’ull:
“On som? –escriu–, em vaig preguntar de seguida només posar els peus en la ciutat, que no aterràvem a Itàlia? Per descomptat era Itàlia, però la presència de l’esperit austríac es feia palès en els nous barris construïts des que la ciutat era considerada port franc de l’Imperi austrohongarès; el ‘borgo Teresiano’, el ‘borgo Giuseppino’ fixaven una relació directa amb les mansions habsburgueses de Viena, sols que la ciutat parlava italià i no eren de cap manera invisibles els retolats continus en eslovè de carrers i cartes de restaurants”.
Explica Benesiu que hi ha molta literatura de Trieste i sobre Trieste i en destaca com “l’assaig més enriquidor i eloqüent sobre la ciutat, la seua literatura i la seua història” el d’Angelo Ara i Claudio Magris, Trieste. Un’identità di frontera. És el text que, bàsicament, li ha servit a l’escriptor per confegir “aquesta breu i limitada excursió per la ciutat i una part de la seua literatura”.
Des de ben al principi, Benesiu assenyala el problema de la identitat de la ciutat que només es pot abordar des del mite. Un problema, adverteix, que no és nou i que s’arrossega des del moment en que a la ciutat, austríaca des del segle XIV, comença a
“notar-se la puixança italianitzant que prové del moviment del Risorgimento i que aconseguirà la unificació de la Península, amb l’excepció dels territoris de cultura italiana dominats per l’Imperi austrohongarès”.
És a partir d’aquest moment, escriu, que
“tots els territoris de cultura italiana que cauen sota els dominis de l’emperador Francesc Josep sentiran el batec de la pàtria italiana que els crida i l’irredemptisme no farà més que guanyar empenta”.
Un fet que posarà en qüestió l’essència de la ciutat, custodiada espiritualment per l’imperi austrohongarès i amb un hinterland eslau.
A la última, més enllà de les disputes nacionals bategava, també, per una altra part aconseguir fer d’aquella potentíssima barreja un ciutat significant d’una realitat continental. Recorda, l’autor que per a Magris en algun moment hi havia la idea de fer de Trieste:
“una ciutat-pont i una referència per a la connexió entre els universos llatins, eslaus i germànics, i això és el que ocorre, segons ell, més o menys fins a l’any 1848, amb realitats culturals que saben de les altres, que es tenen mínimament en compte”.
Un reconeixement mutu que esquerdarà el nacionalisme de manera que a partir d’aquest 1848:
“l’alta cultura es produeix o es pensa en alemany, la vida popular discorre en italià i els eslovens aprenen a treure el cap en aquesta arquitectura política i ambiciosa i difícil que significa l’Imperi austrohongarès de Francesc Josep”.
I afegeix:
“Amb aquesta complexitat, abordar la qüestió de la triestinità resulta poc menys que un impossible, perquè cada caràcter de dins de la ciutat queda definit per la negació de l’altre i tots junts constitueixen, cada vegada més, un univers de sords”.
Fet i fet, tot seguint Ara i Magris:
“La triestinidad existió en la literatura, su única patria verdadera, no localitzable en ningún otro lugar de forma clara. Trieste, quizá más que cualquier otra ciudad, es literatura, es su literatura. Svevo, Saba i Slapater son menos escritores que nacen en ella y de ella, que escritores que la generan y crean, que le dan un rostro, rostro que de otra manera, en cuanto tal, quizá no existiría”.
En 2019, Benesiu, torna per segona vegada a Trieste. L’acull un tal Walter, italià amb arrels d’Istria, que li demana pel seu interès per la ciutat. Benesiu li assegura que persegueix:
“l’estranyesa d’una emoció literària que sabia que es referia a alguna cosa realment inexistent com la barreja de memòria, la nostàlgia de no haver estat (…) ciutadà austrohongarès i la triestinità”.
La resposta de Walter no pot ser més d’acord a l’escenari. Li assegura que l’atractiu d’actual no té res a veure amb aqueixes cabòries, ni amb la literatura, sinó amb la confusió que hi havia als carrers entre els bojos i les persones considerades amb seny. La resposta està en l’antic manicomi Ospedale di San Giovanni i el psiquiatre de l’antipsiquiatria Franco Basaglia, que un dia va decidir posar fi a l’internament dels malalts mentals i derrocar els murs de l’hospital:
“La follia –escriu Benesiu– havia de ser inclosa com una pertorbació de la normalitat que no podia alienar els drets dels diferents, dels dissidents d’una identitat normalitzada”.
Basaglia, comenta, va batallar de valent amb tot el seu equip de Trieste per eliminar els manicomis, una proposta mèdica i alhora política que va compartir amb Michel Foucault.
Només per aquest passatge de l’alliberament dels bojos en la ciutat d’enlloc paga la pena llegir l’aventura triestana de Benesiu, viatjar a la fi d’Europa…, o a l’inici d’Europa.
