El 17 d’octubre de 1986, l’exprocurador franquista Joan Antoni Samaranch anuncià que Barcelona seria la seu de les Olimpíades de 1992. La ciutat esclatà d’alegria. Jordi Amat tenia vuit anys i recorda que corria com un boig pel pati del col·legi per a celebrar-ho. Era la gran oportunitat per a superar el “passat industrial grisós” i alhora la “ciutat provinciana” del Caudillo.
Les batalles de Barcelona no és un llibre acadèmic, sinó un assaig de crítica cultural. Com a mostra, per a reflexionar sobre la Transició fa servir la novel·la El temps de les cireres, de Montserrat Roig, “una de les millors obres que s’han escrit sobre la mesocràcia barcelonina”, la Nova Cançó, la banda sonora, o el local contracultural Zeleste. Cinema, música, art i, sobretot, literatura travessen l’obra.
Les batalles per la ciutat són també de naturalesa cultural. No debades el subtítol del llibre és Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025). Què és la cultura per a Amat?: “repensar-se per superar l’ortodòxia”. Podríem parlar-ne.
Ajuda a la comprensió que l’autor hi inserte la biografia personal –per exemple, es considera un “bonàs” – i fins i tot que faça de flâneur pels carrers de Barcelona. Del fet particular al fet general i a l’inrevés. I que se sincere en més d’una ocasió. Reconeix des d’on escriu: “érem nens de casa bona, però no érem conscients de la classe a la qual pertanyíem” i “la meva mirada és la d’un petitburgès”.
No amaga que té una tribuna important a El País, “l’òrgan oficiós de la cultura de la Transició”, i del nacionalisme espanyol progressista, hi afig jo. Es posiciona contra el sobiranisme, però no com un sectari. Amb astúcia. Fins i tot reconeix una crítica al seu llibre, anterior, El llarg procés. M’agrada, això.
Malsons de normalitat
Mort Franco, Barcelona:
“encara no era una ciutat democràtica, però ja no era una ciutat franquista. Un ordre havia col·lapsat i l’altre encara no s’havia establert. No hi havia llibertat, però tampoc hi havia autoritat. Va ser un període sobretot de fervor, incertesa i tensió.” Tanmateix, “el punt de partida era el clima d’astènia que patia la civilitat barcelonina després de les dècades de dictadura, atrapada per la degradació física i del seu esperit.”
Amat sosté que Barcelona “no tenia un nou relat que la definís, però era una ciutat que vibrava.” La ciutat aleshores aspirava a la “normalització”, és a dir, “recobrar una normalitat estroncada”. Capital de la catalanitat o ciutat a la mesura de les persones? Eren incompatibles?
De fet, normalitat era un concepte imprecís, polisèmic. Segons Amat, “la ruptura nacionalista, era una utopia, com ho era la ruptura.” Contràriament, “en el cas de Barcelona, era humanitzar la metròpolis perquè fos la ciutat de la gent.” Els utòpics són els altres.
Convé no oblidar que, segons com, Madrid avançava Barcelona. Amat reconeix el centralisme també de l’Espanya de les autonomies: “L’aposta de l’Estat i del poder econòmic era situar Madrid, fonamentalment Madrid, a la xarxa de les ciutats culturals de referència.”
Després de 1992
“Barcelona va viure una metamorfosi. Urbanística. Econòmica. Cultural.”. Tanmateix, “la gestió de l’èxit del 92 ha provocat una ressaca llarguíssima”, que es pot exemplificar en el cas Raval, i “un procés de despossessió continuada”. “De qui és Barcelona?”. De les classes altes? Del capital internacional? Dels turistes, com ara Venècia?
De fet, “és democràtica, una ciutat on no poden viure els qui hi han nascut?”, comença preguntant-se Amat. L’èxit de la marca global de l’urbs s’ha girat en contra de bona part dels habitants. Un fenomen semblant que la resta de grans metròpolis globals. Per això el llibre interessarà també lectors d’altres territoris.
Aquest decurs s’ha donat molt més a la Barcelona obrera que no a la burgesa, però. Perquè s’ha fet oblidar la ciutat popular, fins i tot revolucionària, que ha tingut un pes innegable en la història contemporània. Al cap i a la fi, la reivindicació del modernisme no és sinó el d’un art burgés… i el maragallisme, segons algunes veus, practicà “voracitat de negoci”.
Què vingué després de 1992? El Fòrum de les Cultures, “una apoteosi del bonisme que, per a acabar-ho d’adobar, era el pretext per a una ambiciosa intervenció urbanística que no es dissimulava.” A més, a Joan Clos se li veien més les costures que a Pasqual Maragall. Amat, amb raó, carrega les tintes: “capital simbòlic negatiu”, “carnaval grotesc”, “ecumenisme pacifista”…
I arribaria el procés sobiranista, “que va generar molta més militància que cultura” i que, tot i els mil llibres que se’n publicaren, “no tenia capital”, assegura l’autor. I, en conseqüència, es confrontaren “una lluita de memòries” en què potser cap ha esdevingut hegemònica. Amat sentencia el fracàs de la República catalana amb un aforisme, que és una veritat a mitges a tot estirar: “com pot fer una revolució la classe mitjana?”
I la batalla pel català a Barcelona? No se’n parla, però.
I ara què?
Ara per ara, the people are the city? No ho sembla. Al capitalisme actual, desbocat, li fa nosa la democràcia liberal. I li tenen igual els barcelonins. Així mateix, “s’està pensant la ciutat?”. No ho sembla tampoc. Les il·lusions dels setanta s’han esvaït. I ara cal pair-ho, conviure amb la frustració. La història no té final. El poble, de tant en tant, encara pot alçar la veu.
PS: si no me n’he descomptat, al llibre, de creadors valencians, només apareix Raimon. Barcelona i València romanen d’esquena.
