Salvador Vendrell i Francesc Vera acaben de publicar Sense illes ni sirenes: viatge per la Grècia sòlida (Onada), un recorregut literari i visual per la Grècia continental, allunyat dels tòpics turístics associats a les illes i centrat en la descoberta pausada de paisatges, ruïnes, ciutats i espais carregats d’història. El llibre combina el relat personal de Vendrell amb les fotografies de Vera, construint una mirada compartida sobre el territori grec i les seues múltiples capes culturals.
Quan va sorgir la idea de fer aquest llibre sobre el viatge a Grècia?
Salvador Vendrell (SV): Jo no havia fet mai un llibre de viatges fins que vaig escriure el de Nàpols. No sé en quin moment Francesc va dir: per què no fem un llibre?
Francesc Vera (FV): Salvador havia escrit Spaccanapoli, i després de publicar-lo, em va dir si podia passar-li fotos meues de Nàpols i li’n vaig enviar una selecció. Aleshores va ser quan vam veure que hauria estat bé fer una edició amb les imatges. Així que, en el moment en què vam decidir anar a Grècia, ja vam tindre clar que del viatge podia eixir un llibre.
Salvador diu al començament que “llegir els grecs no ens prepara per a saber més, sinó per a mirar millor, i això quan arribes a Grècia es nota”.
SV: Sempre he llegit els grecs i t’adones que pràcticament allà ja es va dir tot. Si la bicicleta no la van inventar els grecs és perquè és una ximpleria. Totes les qüestions d’estratègia que hi ha en les guerres actuals, tot això ja ho van inventar els grecs. Per a mi, sempre han sigut un referent.
FV: Per a mi Grècia és un dels llocs que sempre tens pendents. Hi ha moltíssims temes pendents i Grècia n’era un. De xiquets ja véiem les pel·lícules aquelles amb passatges de l’Odissea o de les Metamorfosis i allò t’atreia d’alguna manera. Després, com a lector, la Ilíada, l’Odissea… i, sobretot, les Metamorfosis, contenen imatges genials. Fins i tot hi apareix la primera fotografia, a l’escut que porta Perseu en què es retrata la Gorgona. Una escena bestial, perquè quan Perseu ha matat la Gorgona i se’n torna, la Gorgona és reflectida a l’escut que deixa sobre l’arena i, perquè no paralitze ningú, el cobreix d’herbes, que es transformen en corall. Són històries magnífiques.
De tota manera, pense que al final el que he fotografiat és el mateix que fotografie habitualment: els espais, sobretot els espais, de vegades gent, els racons anònims, totes aquestes coses. Jo no partia d’una idea preconcebuda. És un món distant i alhora molt proper, molt intimista.
Vau fer el viatge quatre persones i això en determinats passatges del llibre també és important.
FV: Hi ha persones amb les quals pots viatjar i persones amb les quals no tornaràs a viatjar. I amb Salvador i Xelo [la seua dona] hem tornat a viatjar perquè hi ha cohesió i ens entenem bé. El fet que hi apareguem tots quatre, pense que era una cosa impossible d’eliminar, ja que tots funcionàvem en conjunt.
SV: Tot i que, finalment, vaig decidir fer un diari més intimista, aprofite moments compartits per tots quatre. A més, no explique objectivament el que veig, sinó que tot és molt impressionista. Descric el que m’ha suggerit els llocs i els monuments. I, sobretot, els records literaris.
La narració comença a Riola (la Ribera Baixa) el 31 de desembre, una data poc habitual. Tenien previst arribar a Grècia el Cap d’Any?
FV: En realitat, tota la programació del viatge la va fer Hortènsia [la seua dona] tenint en compte que volíem fugir de les aglomeracions turístiques i no volíem una època molt calorosa.
SV: De fet, hi va haver coses estranyes, com ara entrar en un aeroport quan pràcticament tot està tancat i hi ha molt poca gent. Crec que només hi havia un bar obert, on vam poder prendre un cafè. La introducció la vaig escriure a l’avió.
El diàleg entre fotografies i text va sorgir després del procés d’escriptura o ja ho havíeu plantejat abans?
FV: Les fotografies les vaig fer de manera totalment lliure. Normalment, m’interessen els espais, o com la gent ocupa l’espai. L’espai per a mi és el meu tema. Encara que estiga fotografiant un paisatge o un espectacle de teatre. Jo m’ho plantege així.
I després una de les coses que tenia clares era que no es tractava d’un llibre de fotografies, sinó d’un llibre amb fotografies. Per tant, he hagut d’adaptar-ho. Hi ha quatre fotos que, si haguera sigut un llibre de fotos meues, no hauria posat, i potser n’hauria posat alguna altra que no ha eixit. Però veia que les fotografies i el text havien d’encreuar-se d’alguna manera. Tampoc es tractava que les fotografies il·lustraren el text. Són dos discursos diferents. Com un doble dietari: l’escrit i el visual. Aleshores, he hagut d’adaptar algunes coses. En vaig llevar alguna, perquè trobava que era massa evident respecte al text, i en vaig posar una altra que més suggeridora. La idea era integrar el text i les imatges, que aquestes no foren una il·lustració simplement.
El llibre adopta la forma de dietari, una fórmula que permet al lector avançar jornada a jornada al vostre costat. Què aportava aquest format que no us podia oferir una crònica o un assaig de viatges més convencional?
SV: Jo tenia una estructura des del principi, que era el dietari dels llocs per on havíem passat, i si tenia algun dubte el preguntava. El problema era la mirada, el punt de vista. Això és el que és complicat, i en l’última redacció vaig comprendre que havia de ser un llibre intimista, que no havia de descriure el que veia, sinó com ho veia, quina sensació em feia. I això és molt important també perquè lliga amb les fotos, ja que Francesc fa el mateix. Hi ha moltes descripcions, però són més aviat impressions que he tingut. En un primer moment comences la descripció més objectiva i després vas derivant-ho tot cap a un punt de vista subjectiu.
FV: Entre les fotos i el text hi ha un cert paral·lelisme i alguna discrepància, per dir-ho d’alguna manera. Per exemple, una de les coses que em va sorprendre molt del text és que a Olímpia se centra molt en el museu, però obvia la part arqueològica. En canvi, jo em vaig centrar sobretot en la part arqueològica. I al final hi ha una foto de l’Olímpia arqueològica, que és el temple d’Alexandre, que a mi m’agradava molt i l’havia de posar. Però ell no en fa referència. Per això dic que no era una qüestió d’il·lustració, sinó d’encreuament.
SV: A mi això de l’arqueologia és una cosa… T’ho has d’imaginar. On trenque això? A l’Àgora. Quan explique les pintures que hi havia a l’Àgora. Pausànias les va veure i les va descriure. I allà veig les pintures…, encara que hi haja tres pedres. Si a Olímpia hi haguera hagut alguna cosa sobre això…
FV: El museu també m’interessa i hi ha fotos del museu. Però va ser al jaciment arqueològic on vaig fer moltíssimes fotos. A més, hi ha densitat. Al Museu Arqueològic de Pel·la hi ha molts mosaics grecs, alguns que ja són de l’època romana. I vaig veure que els romans eren “digitals”, perquè les tessel·les són redones, i les dels romans són quadrades, com els píxels. Un paral·lelisme que em va sorprendre i que, per això, també apareix al llibre.
SV: Jo les coses que no tinc clares preferisc no posar-les. Hi ha coses que escrites funcionen molt bé, però visualment no, i al contrari.
Salvador, al llarg del llibre, combineu la descripció dels espais amb reflexions molt personals, sovint a partir dels mites, sempre presents. Escriviu: “Potser convé recordar que no som tan originals”.
SV: El mite et fa reflexionar sobre el lloc, però també sobre l’actualitat. Quan veus que els déus en jutgen un altre perquè s’ha excedit en la guerra, dius, hòstia, hi ha més democràcia que ara. Com he dit abans, la majoria de les coses tenen precedents.
En diversos passatges, contraposeu el ritme pausat d’alguns espais, on el temps sembla alentir-se, amb la velocitat i el soroll del món actual, que es veu en la massificació turística d’alguns llocs.
FV: En realitat, el turisme el vam trobar en dos moments. Un, al Partenó, on hi havia una barbaritat de gent, però no al Museu de l’Acròpolis. I allà dius: què puc fotografiar davant del Partenó? Doncs els turistes. L’altre, potser més sorprenent, a Meteora, on pujàrem des de Kalambaka de bon matí. Allà hi havia una esplanada gran i el paisatge era espectacular, es veia el riu Peneu, que és el pare de Dafne, el riu Peneu, que això, vulgues o no, són coses que impressionen. I de sobte, en un silenci increïble, amb un gat per allà, i nosaltres quatre contemplant allò, també en silenci, fent alguna foto, hi arriba un autobús de japonesos, que baixen i comencen a cridar, a fer fotos i selfies… I una dona portava menjar per al gat. I llavors, quan ja se n’anaven, una de les japoneses em diu des d’on podia fer una foto perquè fora bonica. La resta de llocs eren molt tranquils. Pràcticament anàvem a soles.
Hi ha una idea fonamental que travessa bona part del llibre: la història continua viva en la mirada del present. Què us ha aportat aquest viatge sobre la manera com preservem, interpretem i transmetem la memòria?
FV: Hi ha coses que em van sorprendre molt, i altres que no esperava, com ara el parc arqueològic d’Olímpia, on hi ha un diàleg entre la natura i les restes arqueològiques. Allà els arbres estan entre les restes arqueològiques en harmonia absoluta, i això em va trasbalsar.
SV: Ho tenen tot molt cuidat, sobretot els museus. La manera d’exposar les peces al Museu Policèntric d’Aigai fa que semblen obres de Carmen Calvo.
FV: És una forma de presentació que no havia vist. Molt atractiva visualment.
SV: La història no és només el que va passar, sinó com mirem el que va passar. És una mirada, és la nostra mirada.
Finalment, amb què voldríeu que els lectors es quedaren?
SV: Amb la invitació a viatjar d’una altra manera. El llibre és una invitació a llegir, però també a viatjar. Crec que les dues coses són fonamentals. Però jo no sé viatjar per viatjar, sense saber què n’hi ha darrere ni res. Jo el que recomane és això, llegir i viatjar.
FV: L’únic sentit que té el viatge és aprendre. I aprendre és, d’alguna manera, trobar coses que no són habituals. Coses que intentes comprendre per trobar-te a tu mateix. I em passa, en aquest sentit, que en un moment donat, em trobe a mi mateix i em faig un autoretrat. De fet, tot i que al llibre no hi apareix, hi ha un autoretrat que em vaig fer a Tessalònica, als lavabos d’una casa de menjar ràpid que hi ha a la plaça d’Aristòtil.
