A propòsit de la reedició revisada i ampliada pel mateix autor de Crim de Germania, l’escriptor Vicenç Pagés feia unes quantes puntualitzacions sobre les novel·les històriques a tenir en compte. En primer lloc, el lector informat, deia, ja sabia com acabarien:
“A banda d’aquest pecat ineludible –afegia– les novel·les que recreen el passat corren un risc històric, com és l’anacronisme, i un risc literari (…) El risc literari és que, una vegada documentada l’època i dissenyada la trama, l’autor es limiti a escriure una narració convencional en un llenguatge desproveït d’interès, com si tot l’esforç es destinés a la preparació en detriment de l’execució: el perill és, en definitiva, que l’ànsia de divulgació elimini el risc de la creació”.
Pagès, concloïa, que, evidentment, aquest no era el cas del llibre de Josep Lozano que considerava excel·lent i titllava elogiosament de “novel·la d’avui mateix”.
Certament, aquest llibre publicat per primera vegada l’any 1981, va tenir un èxit enorme. Va representar tot un desafiament literari i va situar Lozano en el primer lloc de pòdium dels autors valencians. En una presentació d’aquest llibre, l’escriptor explicava en detall com havia estat el procés creatiu de Crim de Germania així com els molts objectius que es va proposar a l’hora d’escriure’l. Lozano manifestava que havia volgut crear “mites valencians, difondre’ls, popularitzar-los”.
Segons l’escriptor, els valencians, teníem pocs referents mítics atès que s’havia volgut fer-los desaparèixer, “privant-nos del nostre imaginari col·lectiu”. Volia també dignificar i recuperar l’idioma: “Escriure amb una llengua culta i accessible, digna, homologable (…) a partir dels nostres clàssics i del llenguatge popular”.
Hi havia també una voluntat de “versemblança”, que allò que escrivia tot i ser ficció, “fos creïble” i, si fos possible, seduir el lector. Reflexionar sobre el present a partir del passat. Fer una “via d’apropament històric, una via de coneixement que no caiguera en la parcialitat, en la visió maniquea de bons i roïns”.
Però sobretot volia, tot seguint les petges de l’escriptor vienès Herman Broc, “descobrir a la persona lectora allò que només la novel·la pot descobrir-li”.
Fins ara podríem dir que tota l’obra de Lozano ha seguit bona part d’aquests objectius. Quan ha fet novel·la històrica, per descomptat. Quan no ha estat el cas, però, ha escrit amb aquesta voluntat de proporcionar a l’idioma una caixa d’eines, conreant una llengua hibrida, en efecte, entre el llenguatge dels clàssics i el llenguatge popular.
En Spagnoletto és fa palesa, aquesta idea primera que va impulsar Crim com és la de dotar el país d’un corpus de referències mítiques. La tria d’un personatge com el pintor xativí Josep Ribera i Cucó, no pot haver estat feta a l’atzar. Ribera, fill d’un sabater, és un referent cabdal de la pintura del Barroc europeu i, a més, el gran pintor de l’escola napolitana que no és poca cosa. Només cal pensar en Michel Angelo Merisi alies Caravaggio que tant va influir Ribera o en els deixebles mateixos que va deixar el de Xàtiva: Cesare, Francesco i Barlomeo Bassante, Polo Domenico Finoglia, Salvatore Rosa o Artemisa Gentilleschi.
Ribera, que va adoptar una forma extrema del naturalisme de Caravaggio –a qui probablement va conèixer a Nàpols–, va influir també pintors com ara Velázquez, Murillo o, encara, artistes tan propers al nostre món com ara Manet, Matisse o Fortuny.
Referint-se al de Xàtiva, el metge del papa Urbà VIII, Giulio Mancini en Considerazione sulla pintura diu: “per la strada del Caravaggio, ma piú tento e piú fiero”. Un Caravaggio, podríem dir, més intens i altiu, segons Mancini, que també explica que la vida de Ribera, si més no a Roma, va ser desordenada fins al punt que va haver d’abandonar-la per a anar-se’n a Nàpols tot fugint dels seus creditors.
Per tant, no hi ha cap dubte de la grandesa de Ribera i de com d’atractius podien, poden resultar, les seues creacions pictòriques i les seues vicissituds vitals, l’home i l’artista. Al capdavall, de la força del personatge valencià a l’hora de constituir-se en una d’aquelles referències mítiques de què parlava Lozano.
Dit això, no ha d’haver estat fàcil per a l’escriptor bastir una ficció d’una gran versemblança i no només pel llenguatge que empra i que ens apropa tant al món del personatge, dels personatges sense que el text resulte críptic, forçat.
Cal tenir en compte que sabem molt poc en realitat de la vida de Ribera. Nascut a Xàtiva el 1591, fill d’un sabater, sent un xiquet va aprendre de pintor, suposadament, en el taller de Ribalta a València. A dènou anys ja es trobava a Itàlia. En 1611 el trobem a Parma al servei dels Farnesio, on pinta un Sant Martí del qual només coneixem còpies però que va ser molt celebrat.
Víctima de les enveges dels artistes locals, torna a Roma, on entre la misèria i la fama pintarà la sèrie Els sentits. I a partir d’agost de 1616 s’instal·larà a Nàpols, on viurà l’erupció del Vesubi de 1631 o la revolta republicana dels lazzari, de la plebs de la ciutat contra el domini espanyol encapçalada pel peixater Tommaso Aniello d’Amalfi, conegut per Masaniello.
A falta com dèiem de documentació, Lozano, aconsegueix bastir un relat molt potent sobre la vida i el temps de Ribera gairebé a partir de les seues pintures i de les circumstàncies de tot tipus que les van envoltar, certes o no. Un relat que comença en la veu del xativí i que de seguida cedeix a Gioachino Malherba, soldat a Flandes, galiot en una nau turca, captiu a Tunis, frare expulsat per femeller i, finalment, escrivent.
En Spangoletto, l’escriptor ens fa reviure la Xàtiva, la Itàlia del XVII a força d’uns passatges escrits amb la mirada d’un fidel observador del passat. Ens alliçona, si voleu, sobre la fugacitat de la vida i la permanència de les coses belles que aquesta pot crear mitjançant l’home.
