En l’imaginari de molts lectors, el nom de Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és indissociable de La casa sota la sorra, una novel·la juvenil apareguda fa mig segle i que s’ha consolidat com un dels grans èxits d’aquest gènere a casa nostra.
Tanmateix, la producció d’aquest escriptor és extensa i variada, i més enllà de la seva popularitat com a autor de narrativa per a joves –ben justificada, d’altra banda–, excel·leix també en la creació destinada al públic adult, per al qual ha publicat un bon nombre d’obres en els camps de la biografia, l’assaig, el dietarisme i la traducció.
En el nou llibre Costumari gris, Carbó ens ofereix un total de vint-i-sis relats breus en els quals atorga protagonisme a uns personatges que semblen passar de puntetes per la vida, sovint atrapats en una xarxa subtil de cabòries: l’avi que un dia s’adona que ja no reconeix molts dels veïns que habiten al seu mateix bloc, dos bessons molt ben avinguts que comencen a tenir problemes quan un d’ells es casa, un parell de delinqüents de baixa estofa que somien tenir una vida millor, una dona que aprofita les absències futboleres del marit per fer-s’ho amb el veí de replà, un home que no acaba de trobar cap hobby a la mida de les seves capacitats, un empleat de banca que renuncia a l’amor de la seva vida abans que deixar perdre la seguretat laboral o un xiquet que conjura la solitud enraonant amb el seu amic imaginari…
L’autor els dibuixa amb pols precís, i amb una barreja d’ironia i tendresa que ens els fa propers, entre altres coses perquè hi detectem alguns trets en què fins i tot ens podem reconèixer una mica.
Carbó es mou còmodament pel territori d’una quotidianitat poblada d’antiherois d’una grisor com la que suggereix el títol genèric del volum, però que lluiten amb les seves armes per defensar unes ambicions minses que, en qualsevol cas, són ben seves.
Amb el bagatge que li proporciona una trajectòria vivencial i literària ben dilatada, Carbó ha confegit un seguit d’històries divertides o nostàlgiques, però sempre captivadores, protagonitzades per uns personatges per als quals, més enllà de la circumstància concreta que els afecta, no podem deixar de sentir una punta de simpatia.
El format del conte, en aquest cas, s’adapta bé al propòsit de posar el focus damunt d’aquestes modestes peripècies. El conte és un gènere literari per ell mateix i, si es fa bé, tan meritori com qualsevol altre. El conte i la novel·la, per més que comparteixin la seva condició narrativa, són dos gèneres ben diferenciats; ni el conte és una novel·la curta, ni la novel·la és un conte allargat, i cadascun d’ells es regeix per unes regles específiques.
El conte requereix brevetat i concentració expressiva, la qual cosa el converteix en una forma literària de gran precisió tècnica en què cada paraula, cada acció, adquireixen una importància determinant.
Expliquen que Mercè Rodoreda, després de tornar del seu llarg exili, estava desagradablement sorpresa per l’empobriment lingüístic que detectava al país, i se’n planyia.
No sé què pensaria la il·lustre escriptora del català que fem servir en els nostres dies, però és segur que la prosa de Joaquim Carbó constitueix, en aquest sentit, un bon antídot: el registre de l’autor selvatà se serveix, amb tota naturalitat, de paraules i girs genuïns i saborosos que semblen haver desaparegut, no ja de l’idiolecte de molts ciutadans, sinó fins i tot del de bastants escriptors de les noves generacions.
La literatura amb vocació de mirall, com la que aquí ens ocupa, té una singularitat que la distingeix, i és el fet d’esdevenir reflex que no reprodueix únicament allò visible, ja que revela l’interior, allò que no es pot fotografiar, perquè penetra les màscares fins a arribar a la intimitat de l’ànima humana.
El lector, llavors, constata que tots participem de la mateixa complexitat. I potser és precisament aquesta la comesa més alta de la literatura: recordar-nos que comprendre l’altre és també una forma de comprendre’ns. Perquè, al capdavall, quan tanquem un llibre que ens ha interpel·lat o commogut, no sentim únicament que hem conegut una història aliena; sentim, sobretot, que algú ha estat capaç d’encendre una llum davant del nostre propi reflex.
