En un parell de mesos es compliran dos anys de la gota freda que va arrasar bona part de les comarques valencianes de la Plana d’Utiel-Requena, l’Horta, la Ribera, el Camp de Túria, etc., fins a afectar un total de 89 municipis, amb el resultat de víctimes mortals que ja sabem i els danys personals i materials incalculables, part dels quals encara s’aprecien a flor de pell.
Sobre els aiguats d’octubre de 2024 en l’últim any s’hi han publicat una dotzena llarga de títols que, des del periodisme, el reportatge testimonial, la ficció narrativa, etc., han donat a conèixer la realitat d’uns fets que poques vegades coincideix amb la versió oficial perpetrada pels responsables de la Generalitat Valenciana.
Entre les obres de ficció, si més no, hi ha dos textos teatrals editats enguany: La Guardiana, de Marta Moreno, i L’aigua, els morts i les mentides, de Joan Cavallé (Arola).
La Guardiana, de Marta Moreno, va merèixer el Premi Mallorca de Textos Teatrals 2025, convocat pel Consell de Mallorca. En tant que anècdota, assenyalaré que entre els membres del jurat que atorgaren el guardó hi havia la dramaturga Marta Barceló, autora de Zona inundable (2022), peça que gira a l’entorn de les pluges torrencials esdevingudes a la zona de Llevant de Mallorca l’any 2018, i en les quals van morir 13 persones, amb la devastació corresponent.
Marta Moreno (1977) és docent de Filosofia en l’ensenyament secundari i ja ens era coneguda pel seu text Franz i Marion (2022), XVI Premi de Teatre Palanca i Roca (2021). El text de La Guardiana ens arriba introduït pel periodista Sergi Pitarch (11-15), que ens recorda que:
“en l’era de la postveritat, alguns representants públics es serveixen de faules, mitges veritats i relats interessats per mantindre la ciutadania en un estat de confusió permanent sobre què és real i què no ho és. La intenció (…) és aconseguir que la majoria de la població assumisca que les situacions traumàtiques, les retallades o les catàstrofes són inevitables” (12-13).
A mode d’epíleg o notes de lectura, el volum es clou amb una interpretació més hermenèutica del text dramàtic de Raúl Narbón Añón (87-101), segons el qual l’obra “es pot llegir com un retrat de la classe política valenciana del Partit Popular i la seua immoral gestió de la catàstrofe de la dana del 29 d’octubre de 2024” (90).
Cal assenyalar que Marta Moreno no parla directament de la gota freda del dia 29 d’octubre, sinó que se centra en la persona o persones que s’hi dedicaren a construir el relat distorsionador dels fets esdevinguts, que tan sols cercava encobrir i diluir les responsabilitats dels polítics de la Generalitat Valenciana aquell dia i els següents.
Qui millor encarna aquesta exposició i defensa d’una realitat alternativa és la portaveu d’aquell govern “dels millors” entre els més ineptes, que tan sols eren responsables de rebre la nòmina i les regalies que calguera, però no de la gestió. I la senyora Camarero, vicepresidenta del Consell, n’és un exemple excel·lent.
L’autora tria la forma de monòleg, un únic personatge, Carmen, alter ego de la portaveu, que “s’adreça directament a l’espectador/lector, interpel·lat en tant que còmplice i voyeur-‘auditor’” (Patrice Pavis), i articula aquesta veu interior a través de set escenes. El personatge és una ex-esportista que volia ser practicant del tenis i que ha acabat en l’activitat política professional, en una barreja biogràfica entre la portaveu del Consell i el personatge fictici encarnat a l’obra.
Carmen entén la política, i especialment les rodes de premsa, com una partida de tenis:
“Jo soc diferent.
La política,
com el tenis,
és una lluita per la iniciativa.
Defineixes la zona de pegada,
obligues a moure’s el contrari,
el canses, el distraus,
forces l’error…
I mat.
Els periodistes són la meua especialitat.
Els meus rivals favorits.
Només tinc un objectiu:
no perdre el servei.
Els deixe guanyar els seus punts
(pura estratègia),
que acumulen arrogància i cansament
(sóc alcoiana),
sense pressa, però sense pausa,
resistisc,
(…)
i, només al final,
jugue a l’atac.
No deixe respirar la bola,
m’acoste a la xarxa, la intercepte abans que bote,
colp tallat de revés
i retorne la resposta sense que la pregunta haja tocat
la terra.” (I, 27-28)
El fet de presentar l’obra com si estiguera escrita en vers, atorga una agilitat i ritme particular a les escenes, contrapuntejades per unes poques acotacions que no manquen d’humor i ironia. A més, el monòleg incorpora fragments d’uns altres “monòlegs”, els de la mateixa portaveu, extrets de rodes de premsa. Teoria i pràctica del domini del discurs públic.
Set escenes que van de la verbositat inicial, al silenci final. Les dues primeres tenen un caràcter més autobiogràfic d’algú que va deixar el tenis en la joventut i fa trenta anys que va entrar en política, i domina l’ofici de parlar en públic.
Alhora, Moreno, introdueix l’ombra del pare autoritari i maltractador, i escena a escena veiem com la imatge marbrenca, impenetrable que projecta el personatge dins i fora dels focus, es va clevillant i desfent fins al silenci de l’escena final.
L’objectiu com a portaveu és dominar el relat, impedir que la realitat desbarate una fal·làcia ben embolcallada i ben servida. Però Carmen, a l’escena sis es queda sense discurs. Sense paraules, i només resta el silenci. La realitat, els fets, s’hi han imposat.
