Conversar amb Enric Bou (Barcelona, 1954) és tot un regal. És un home elegant, tant en el vestir com en el parlar, però sense estridències, amb humilitat. La seva trajectòria professional i personal és la d’un cosmopolita que transmet la sensació que s’ha trobat molt a gust allà on ha viscut però que mai no ha oblidat d’on ve i que sempre sembla que sap cap a on va.
Després de llicenciar-se i doctorar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, va ensenyar a la Universitat de Barcelona, per traslladar-se després als Estats Units, inicialment al Wellesley College, prop de Boston, i després a la Universitat de Brown, on va ser catedràtic d’estudis hispànics de 1996 a 2011.
Tot seguit, es va traslladar a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia. Fins que s’ha jubilat i ha esdevingut professor emèrit, hi ha ensenyat literatura catalana, espanyola i comparada –amb particular atenció a l’ecocrítica.
Hem quedat al bar de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i tots dos hi arribem una mica abans de l’hora convinguda. La conversa flueix amb molta naturalitat.
Enric, en la nota introductòria a Venècia, ciutat de pèrdues, el teu darrer llibre, dius que els venecians fugen de la ciutat per la festa del carnaval “com de la pesta”. M’ha fet pensar que molts valencians fan la mateixa cosa durant les falles… Puc imaginar que també passa en altres ciutats. Són diferents tècniques d’expulsió dels oriünds?
Potser no parlaria d’expulsió, sinó de protecció contra l’overtourism, el turisme de masses, que ha esdevingut una invasió bestial. En el cas de les noves festes, o de les festes recuperades, sobretot en una ciutat com ara Venècia, que realment és molt petita, fa que la massificació sigui angoixant.
Nosaltres ens vam canviar de casa perquè a prop del Mercat de Rialto, on vivíem abans, gairebé havíem de demanar permís per a poder sortir de casa.
El carnaval, durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, que és quan es va recuperar realment, tenia un sentit, però ara s’ha convertit en un circ.
La major part de la gent que t’hi trobes vestida amb les màscares no són venecians, sinó francesos. Conec uns catalans que fins fa poc tenien llogat un pis tot l’any per poder deixar-hi tots els vestits que fan servir durant la festa. Com a mínim, a Rio de Janeiro tenen el sambòdrom i la gent es concentra allà, però a Venècia ocupen tota la ciutat.
I també deu ser una qüestió de sostenibilitat ambiental…
En parlo a partir del llibre de l’arqueòleg i historiador de l’art Salvatore Settis Se Venezia muore, del 2014. Proposava un nou model de conservació, que combini protecció, habitabilitat i desenvolupament sostenible. Es pot aplicar a moltes altres ciutats. A València, feia tres anys que no hi venia i ho he notat. A Barcelona, on vaig sovint, m’adono que el jovent no hi pot viure i ha de marxar fora.
A Venècia, hi ha un problema també amb el manteniment dels edificis, que són molt peculiars. S’han intentat mesures com ara fer pagar durant alguns caps de setmana de la primavera i de la tardor per poder entrar a la ciutat. Això fa tenir encara una sensació més gran de disneïficació.
Ens hem convertit tant en un parc d’atraccions que un dia vaig sentir que un nen preguntava: “A quina hora tanca Venècia?”. El nombre d’habitants continua baixant i aviat arribarem a allò de: “L’últim que apagui la llum”, com se sol dir.
Fa vint-i-cinc anys que hi vaig amb assiduïtat i quinze que hi visc. Durant aquest temps he vist que han tancat ferreteries, forns, botigues de tota la vida, transformades en botigues de souvenirs.
Tot això ha implicat, a banda de la dificultat de supervivència per al dia a dia, una disminució dràstica de la població, agreujada, òbviament, pel preu de l’habitatge. Des de 1950, la població resident al centre històric ha caigut en picat: de 175.000 a menys de 50.000.
També té impacte polític: els problemes de terra ferma, on viuen la majoria dels venecians, i els del centre històric són diferents. L’alcalde actual, Luigi Brugnaro, és una mena de Berlusconi. És el propietari de l’equip de bàsquet de la ciutat i empresari turístic. Et pots imaginar com va la cosa.
Doncs sí, ho puc imaginar…
I no creguis que és només la dreta. L’alcalde anterior, el filòsof Massimo Cacciari, també va caure en la trampa de defensar el turisme a qualsevol preu.
Els venecians tenen les seves particularitats: són uns negociants increïbles, es vendrien la seva mare. Aquests alcaldes es van vendre als taxistes, als gondolers i als botiguers.
L’ajuntament de Venècia té més de 5.000 pisos, molts dels quals estan buits perquè necessiten reformes. Els pisos estan abandonats i no hi ha cap iniciativa municipal. I això en una ciutat que té tres universitats i els estudiants no hi poden viure. Les universitats han hagut de construir residències però l’ajuntament no hi ha fet res.
Tot això, tenint en compte que és una de les ciutats més cares d’Itàlia. L’Arsenale, per exemple, és un espai pràcticament desaprofitat, però la iniciativa municipal per corregir el problema habitacional és pràcticament inexistent.
Per contra, per exemple, a Alemanya la majoria dels pisos són de lloguer, molts dels quals són municipals.
L’altre dia, anant amb autobús de Barcelona a Vilanova, una persona em comentava que treballava a la ciutat i abans també hi vivia, però que va haver d’abandonar-la perquè no podia pagar el lloguer. Ara viu més enllà de Vilanova i la Geltrú, ha d’agafar un autobús per poder arribar al tren, que funciona com funciona, i després un altre autobús. El resultat és que dedica quatre hores al dia per a poder anar a treballar. Imagina’t quina qualitat de vida es pot tenir així.
Afirmes en el llibre que gener és el mes perfecte per a visitar Venècia…
Sí, de Reis, l’Epifania que en diuen allà, fins a l’inici del Carnaval, la ciutat és buida. Abans hi havia molta boira i no resultava el millor moment per a veure la ciutat, però ara, amb el canvi climàtic, no hi ha boires…
Al final, Venècia també s’omplirà al gener si tothom segueix la teva recomanació…
[Riu] Tant de bo el meu llibre arribi a molta gent.
D’acord amb l’endreça del teu llibre, sembla que per Venècia només t’han guiat amigues. Continua essent la ciutat de l’amor?
Reconec que era una provocació, però la veritat és que les primeres persones que em van mostrar Venècia van ser la Chiara i la Lella, que esmento en l’endreça que comentes.
En definitiva, és el tòpic el que funciona. De tota manera, com deia Peggy Guggenheim, i cito en el llibre, “sempre es dona per fet que Venècia és el lloc ideal per a una lluna de mel. Això és un greu error. Viure a Venècia o fins i tot visitar-la significa que t’enamores de la ciutat mateixa. No et queda espai al cor per a ningú més”.
Abans, per a la gent de Barcelona, la destinació habitual de les llunes de mel era Mallorca, l’illa de la calma, que en deia Santiago Rusiñol. Un altre tòpic.
També dius que ens presentes una “Venècia insòlita, perduda, una ciutat que ja no existeix, però de la qual els testimonis artístics i literaris conserven la memòria i ens la fan veure”. En certa manera, és una manera de connectar amb la teva dedicació a la literatura comparada?
El llibre és un encàrrec d’Antoni Martí Monterde per a la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, que dirigeix en Edicions de la Universitat de Barcelona. Abans ja havia fet una conferència sobre Venècia a la Fundació Toni Catany, a Llucmajor, i havia participat en els cicles de conferències que Martí Monterde organitza a Vil·la Joana, a la Casa Museu Verdaguer.
Vaig començar a escriure amb una visió personal subjectiva no per a un públic que no fos italià i, alhora, també vaig buscar testimonis, sobretot d’escriptors, que són els que et parlen de la Venècia desapareguda, perduda, des del segle XIX fins ara. Són centenars de persones les que han escrit sobre Venècia.
També dedico un capítol a personatges il·lustres, alguns de ben sorprenents, com ara Helenio Herrera, l’entrenador de futbol argentí, casat amb la veneciana Fiora Gandolfi, un altre personatge molt particular.
Herrera està soterrat a la secció anglicana del cementiri de Venècia gràcies a una gestió que Gandolfi va fer directament amb la reina d’Anglaterra. Li va escriure “però, com és que el país que va inventar el futbol no és una llar digna per a un mag del futbol?”. Herrera era conegut com “il Mago” i a la làpida que té a la tomba hi ha una llista amb tots els equips que va entrenar, entre els quals hi ha l’Inter i el Barça.
Veig que tens predilecció per visitar cementiris…
I tant! Hi ha molts cementiris que cal visitar. El de San Michele, que és el de Venècia, és magnífic. Una vegada vaig estar ingressat a l’hospital i des de la finestra veia el cementiri. Tenia la sensació que Caront m’estava esperant amb la seva barca.
De fet, els enterraments a Venècia són espectaculars, perquè es fan amb góndoles.
Afirmes que ensenyar a Venècia és diferent de fer-ho en altres llocs. Explica-m’ho.
En part per les condicions però també pel sentit del temps. Quan passes el pont de la Llibertat, que és el que dona accés al centre històric, canvia el ritme. L’espai, a més a més, és un laberint.
Pel que fa a la universitat de Ca’ Foscari, està repartida en múltiples edificis per la ciutat. Els departaments d’economia són a l’antic escorxador. El meu departament està en tres palaus, la qual cosa crea una dispersió que no tens en altres universitats.
Per tant, has de caminar d’un lloc a un altre, amb la qual cosa vas trobant-te gent, professors i estudiants, en diferents llocs. Això crea una relació de contacte amb els estudiants que no havia notat abans. Hi ha una fluïdesa especial. I espacial.
Potser també perquè és una universitat petita, d’uns vint mil estudiants. No hi ha facultats, sinó només departaments, tres d’economia, tres de llengües, un de ciències i un de filosofia i història de l’art.
Al meu departament, s’hi ensenyen vint-i-dues llengües europees, entre les quals hi ha el català i el basc. Després, hi ha un departament de llengües asiàtiques i africanes i un altre de llengües clàssiques i italià. Em sembla que a Itàlia només l’Orientale de Nàpols, on va estar Josep Piera amb Giuseppe Grilli, s’hi acosta.
Ca’ Foscari és una universitat jove, de poc més de cent-cinquanta anys, que naix com una escola de comerç. No hi ha ni medicina, ni cap enginyeria, ni les grans carreres; una mica de dret, com a molt. Com que s’enfocava al comerç, la idea era que els estudiants havien de saber de números i parlar llengües.
Malgrat que el sistema italià és bastant rígid, els estudiants de Ca’ Foscari s’han de construir el seu currículum. Només a Brown havia vist una cosa així. De fet, allà no hi ha assignatures obligatòries i tenen llibertat total per a triar-les. El resultat és que els estudiants que tens a classe sempre hi són perquè volen i això, com a professor, no té preu: tenir gent interessada i no obligada.
“Venècia és el símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i tot les civilitzacions més poderoses estan subjectes al temps, la natura i el canvi polític”. Aquesta afirmació teva m’ha fet pensar en els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Com veus la situació internacional actual? Ens trobem, potser, en un moment de reorganització de potències?
Efectivament, els imperis tenen un cicle. Els Estats Units són un imperi sobretot des de la Segona Guerra Mundial, allò que en diuen l’“American Century”. Aquesta darrera guerra amb l’Iran n’és un exemple perfecte. Diguin el que diguin, l’han perduda davant un exèrcit radicalment més pobre perquè hi ha hagut una manca de planificació més que òbvia.
Clarament veiem l’inici d’una davallada dels Estats Units. El número u ja és la Xina, tot i que fa una mica de respecte.
Coincideixes amb Antoni Martí Monterde a afirmar que hi ha ciutats —i Venècia n’és possiblement l’exemple paradigmàtic— que “hem vist tantes vegades en quadres, fotografies, films o descripcions literàries que ens sembla que ja les coneixem sense haver-les visitat”. “Visitar Venècia vol dir ‘escriure’ Venècia”, afirmes. Hi ha grans diferències entre la reproducció i la imatge real?
Una de les coses que més em sorprèn a Venècia és que els turistes no miren la ciutat sinó que simplement hi fan fotografies. La miren sempre a través de l’objectiu. És una cosa que fa mal de veure.
Un quadre s’hi assembla, però és una manipulació de la realitat. Molts quadres han estat fonamentals per a crear Venècia. Per exemple, Marcel Proust té passatges d’À la recherche du temps perdu que s’inspiren en quadres.
Tenim el cas concret dels vestits que fa portar a Albertine en la novel·la, documentat en una carta que escriu a Maria Hahn. Són vestits dissenyats per Marià Fortuny, que tenia el seu taller a Venècia, inspirats, alhora, en pintures de Carpaccio.
És una relació de miralls entre la realitat i la representació de Venècia.
I després hi ha el temps. Venècia és l’única ciutat del món que està pràcticament com estava fa cinc-cents anys. Pràcticament no té edificis contemporanis. Com a excepcions tenim les noves seus de la Cassa di Risparmio di Venezia de Campo Manin, inaugurada el 1972, de la Previdença Sociale, de 1963, i la mussoliniana estació de Santa Lucia, dels anys trenta.
Venècia és, per tant, una ciutat museu perquè, com t’he dit, és com era fa cinc-cents anys. Les pèrdues confirmen aquesta experiència. La paraula pèrdua es relaciona amb el fet de deixar-se anar, perdre-s’hi. Quan t’hi perds, Venècia és molt més veritable.
Deu ser tot un repte, fins i tot angoixant, escriure sobre una ciutat sobre la qual, segons afirmes, “és impossible escriure res de nou”.
Hi he seguit la tècnica de Walter Benjamin: la cita. Hi he citat molt. Ha estat una manera de defensar-me’n.
Hi ha molts bons escriptors sobre Venècia. Jo en destacaria Joseph Brodsky, Henry James i Predrag Matvejević. I entre els menys coneguts, el poeta Andrea Zanzotto, que aconsella arribar a Venècia com si fossis un ocell: veure-la des d’un globus aerostàtic.
El 2013 ja vas publicar un llibre en què exploraves les relacions entre la literatura i l’espai: La invenció de l’espai, ciutat i viatge, una magnífica mostra de geocrítica i literatura comparada.
Gràcies. Partia dels enfocaments teòrics de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin i analitzava obres de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza. L’havia publicat l’any anterior en anglès en Iberoamericana i volia que aparegués en català.
Ho vaig comentar a l’amic Toni Mollà, a qui havia conegut per casualitat per una ressenya que havia fet d’un llibre meu, i ell em va posar en contacte amb Gustau Muñoz, que llavors treballava en les Publicacions de la Universitat de València. M’ho van fer tot molt fàcil i va anar molt ràpid. Estic molt content d’aquell llibre.
Abans ja hem parlat una mica de la teva experiència docent a Brown i Ca’ Foscari. Tornem als teus inicis universitaris. Et vas formar a la Universitat Autònoma de Barcelona als anys setanta, quin ambient s’hi respirava?
Vaig estar a punt de matricular-me a la Universitat de Barcelona, a la Central, que en dèiem llavors. Finalment, em vaig decidir per l’Autònoma. Hi vaig estar de 1971 a 1976.
A la Central, hi havia les patums del moment, amb Antoni Maria Badia i Margarit, Martí de Riquer i companyia. A l’Autònoma, la majoria eren molt més joves: Josep Romeu, que era dels més grans, Joaquim Molas, Sergi Beser, Jordi Castellanos… Alguns havien estat a l’estranger i expulsats de la universitat el 1968.
Hi havia grans contrastos. Per exemple, Josep Romeu es passava mitja classe escrivint bibliografia a la pissarra. Per contra, Molas parlava de coses molt més exòtiques i atractives, com ara el cuplet o el còmic. En certa manera, Molas s’havia d’inventar moltes coses, perquè no hi havia recerca disponible: llibres, articles, tesis.
Hi havia molta ideologia? Potser massa?
Eren els darrers anys del franquisme i es respirava un ambient de relativa llibertat en algunes fàbriques i a les universitats. En el nostre cas, vam tenir algun curs sencer sense classes. Es feia resistència al règim. Hi havia molta lluita de classes i poques classes.
De fet, alguns professors feien classe fora de la universitat, com ara a la seu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per poder-ne recuperar.
I respecte a la recerca? Les tesis d’aquell moment eren extremadament voluminoses. Algú m’ha comentat, imagino que amb una bona dosi d’ironia, que s’arribaven a incorporar detalls com ara què esmorzava l’autor estudiat abans d’anar a treballar…
És una mica cert. Ara són de dues-centes pàgines. S’ha imposat el sistema anglosaxó. Potser també té a veure amb els sistemes de beques i projectes actual. Ara se solen fer associades a aquests projectes, en quatre anys. Abans, la gent s’hi estava molts anys.
Lola Badia i jo vam ser els primers a doctorar-nos a l’Autònoma en la nostra disciplina. La meva era relativament curta: no arribava a les set-centes pàgines. Si no me’n recordo malament, la de Jordi Castellanos superava les dues mil.
I també hi havia una sensació que es feia la recerca definitiva?
Jo no ho diria així. Com t’he comentat abans, hi havia molt poc de material, molt poca bibliografia. Molas, en la dècada dels vuitanta, era qui més tesis dirigia i tenia el criteri que era millor fer tesis sobre autors diferents, amb la voluntat de cobrir buits. Després tot això es va superar, però en aquell moment, calia.
I respecte a l’alumnat, trobes grans diferències?
Et puc parlar d’una gran diferència entre l’alumnat d’Itàlia i el de Catalunya. Els italians tenen un nivell molt més alt. Per exemple, tots saben anglès. Quan els dones bibliografia ningú no fa cares rares. En el cas de la literatura comparada, cal poder llegir en altres llengües. A Catalunya, si ofereixes a l’alumnat bibliografia en anglès, la majoria no la llegirà. L’ensenyament secundari és molt millor a Itàlia.
Respecte a aquell moment i a l’actual, jo diria que la gran transformació s’ha donat en els col·legues. Els de la meva edat, tret d’algunes excepcions ben destacades, com ara la del malaguanyat Vicent Salvador, s’han quedat en una filologia més clàssica. Els actuals estan més connectats amb els estudis literaris d’arreu del món. Ho notes quan fas avaluacions de projectes d’investigació i veus la gran diferència entre els plantejaments dels joves i els dels més grans.
Suposo que vas viure de ben a prop el terratrèmol que va provocar la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, amb aquells articles de Joan Lluís Marfany a Els Marges.
Crec que es va ser molt injust amb Fuster. Ell no volia fer la feina dels professors. Era un encàrrec de Max Cahner i crec que és un llibre magnífic. Es va limitar, que no és poca cosa, a donar el seu punt de vista a partir del que ell mateix era, un gran lector. En molts aspectes, això sí, obria línies d’investigació, perquè era el primer que s’escrivia sobre molts autors.
Molas tenia un defecte: tenia un punt sectari. Molts dels seus deixebles el que millor aprenien d’ell era això mateix i esdevenien més sectaris encara. En el fons, Molas era molt més curiós que els seus deixebles. Les seves virtuts: un treballador incansable i un sentit de l’humor molt personal. Era el rei dels calembours.
En el cas de Marfany, crec que ara mateix potser no signaria aquells articles. De fet, la recerca que va fer sobre el Modernisme és magnífica.
També vas fer una de les primeres entrevistes a Vicent Andrés Estellés, que es va publicar en la revista Serra d’Or el 1978.
Cert. Em va costar moltíssim aconseguir-la. Havien acabat de concedir-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i començava a tenir molts problemes amb la María Consuelo Reyna en Las Provincias. A més a més, estava malalt i l’havien operat de flebitis, si no me’n recordo malament.
Vaig anar darrere d’ell uns quatre o cinc mesos i al final el vaig poder entrevistar en una de les seves vingudes a Barcelona per qüestions mèdiques. Recordo que em contava divertit que s’estava a l’habitació de l’hospital i hi havia moltes infermeres boniques. Quan estaven a punt d’operar-lo, no va necessitar anestèsia. “Una em fa una mamadeta i a dormir”, em va dir, entremaliat.
Rod Stewart té un elapé titulat Atlantic Crossing. Tu vas haver de fer la mateixa cosa per triomfar. Vas arribar a ser catedràtic d’estudis hispànics a la Universitat de Brown…
Tenia molta curiositat per conèixer món i vaig obtenir una beca Fulbright. Vaig triar la Universitat de Yale, on tenia gran impacte el moviment descontructivista, que a mi m’interessava molt.
Hi havia el professor belga Paul de Man i jo volia conèixer-lo i treballar amb ell. El fet és que quan jo hi vaig arribar el 1986 ell acabava de morir. També hi havia Harold Bloom. Eren l’avantguarda. Jo n’havia tingut notícia en unes conferències a Barcelona sobre tendències de la crítica literària on havien convidat Christopher Norris i Terry Eagleton.
Un altre atractiu era el catedràtic de català i espanyol Manuel Duran, fill del fiscal general de Catalunya en temps de la Segona República Espanyola. S’havia exiliat a Mèxic, on es va llicenciar en lletres i en dret i després va treballar com a intèrpret per a les Nacions Unides. Va ser un dels impulsors de la North-American Catalan Society i n’era el president precisament quan jo era a Yale.
Jo anava molt a la biblioteca. Ja saps com són les biblioteques universitàries anglosaxones: hi pots caminar per tot arreu i consultar els llibres que vulguis. Vaig escriure Poesia i sistema (Empúries, 1989), sobre la poesia postsimbolista dels anys vint i trenta del segle passat. Vaig descobrir els plantejaments de la teoria dels polisistemes, que ningú havia treballat a Catalunya. També vaig conèixer Claudio Guillén, especialista en literatura comparada.
Després em van fer tres propostes de feina: a Yale, Brandeis i Wellesley. Vaig triar la darrera per qüestions pràctiques. Al cap de nou anys, vaig passar a Brown com a catedràtic, en substitució de Geoffrey Ribbans, que, com molts altres professors britànics, se n’havia anat al Estats Units per la situació de crisi que Margaret Thatcher va provocar en la universitat durant els anys vuitanta.
Potser la literatura comparada és una mica la germana pobra dels estudis literaris. A mi, per exemple, tret d’alguna obra clàssica en llatí o grec, no em van fer llegir res a la facultat més enllà de la literatura en la llengua de cada assignatura. A l’institut, ara hi ha una assignatura de literatura universal, però en la meva època, ni això. Sempre teníem visions massa parcials, massa nostres.
Efectivament, sempre eren visions monolingües o mononacionals. Molas, de tant en tant, feia connexions, però poca cosa més. A mi, em va obrir la mirada la meva estada als Estats Units. Aquí fins als anys noranta no hi havia ningú que sabés literatura comparada ni teoria literària. A la Universitat Autònoma de Barcelona només Sergi Beser en sabia alguna cosa i les seves classes eren il·luminadores.
A més a més, als Estats Units s’ha promogut molt la connexió entre la literatura i altres disciplines, perquè no és només un fet estrictament lingüístic, sinó també cultural.
Manuel Duran em comentava que havien triat Mèxic com a lloc final d’exili per proximitat lingüística, però la primera frase que va sentir, en espanyol, tan bon punt va baixar del vaixell, va ser “Manito, que te vuelan el velís” –Germà, que et roben la maleta. Òbviament, no la va entendre.
La literatura comparada hauria de ser la germana gran de totes les altres: no conec cap lector que només llegeixi llibres escrits en una sola llengua. Sigui en original o en traducció, tots llegim en una mena de popurri lingüístic i cultural. La vella literatura comparada, la del segle XIX, facilitava la comprensió de les diferències, establia relacions.
Actualment, la literatura comparada és un camp dinàmic, interdisciplinari i globalitzat que va més enllà de l’enfocament tradicional i eurocèntric sobre la influència directa entre literatures nacionals. Hi ha una atenció a la “literatura sense fronteres”, que inclou estudis interculturals, estudis de la traducció, literatura mundial i la interacció entre la literatura i altres mitjans –cinema, arts visuals– i, més recentment, l’ecocrítica.
La interconnexió entre disciplines m’ha permès, per exemple, d’escriure un llibre sobre menjar i literatura: Saber y sabor: escritura y comida (Iberoamericana, 2023).
De vegades, em fa l’efecte que hi ha una mena de contradicció entre els estudis literaris locals i el fet que la major part de la literatura que es consumeix, o que s’edita, si més no, són traduccions. En algunes editorials, les traduccions arriben fins al vuitanta o el noranta per cent de la producció.
En el món anglosaxó es tradueix molt poc i, per tant, allà el professorat interessat a fer literatura comparada sap llengües. Per contra, aquí el problema en el món acadèmic és que has de saber més d’una llengua i no és habitual. Em sembla que per això aquí no hi ha grans especialistes.
Afortunadament, ara comença a haver-hi estudis de gent més jove, sobre ecocrítica, per exemple, que també és literatura comparada, o els estudis sobre espai o de gènere.
Ets membre de la North-American Catalan Society, de l’Anglo-Catalan Society i de l’Associazione Italiana di Studi Catalani. Com veus la catalanística internacional?
Crec que fins fa poc la catalanística internacional era la gran esperança de salvació dels estudis locals. Ara hi ha hagut un anivellament. Fa anys, tot es feia en la mateixa universitat: hi estudiaves, t’hi doctoraves i feies classes. No hi havia mobilitat. Afortunadament, ara els investigadors viatgen molt més, veuen món i coneixen maneres de treballar molt diferents i innovadores.
És cert que hi ha grans diferències entre països. Itàlia és molt filològica. A la Gran Bretanya, com a Amèrica o a Austràlia, es fan més estudis culturals. Els francesos també són més tradicionals. Al Brasil, per contra, són molt innovadors.
I com veus la barreja que es dona en aquestes associacions entre nadius i catalans?
Jo crec que hi ha una distinció entre les anglosaxones, l’Anglo-Catalan Society i la North-American Catalan Society, i les altres. En el primer cas, els catalans s’hi han integrat molt, especialment els que viuen allà, i parlen el mateix llenguatge crític. En canvi, entre els investigadors d’aquí, els europeus, de vegades, tot i que cada vegada menys, s’hi noten punts de vista diferents.
Recordo que em van enlluernar els estudis d’un tal Dominic Keown. Escrivia sobre poesia contemporània amb unes eines crítiques molt diferents. Repartia llenya a tort i a dret amb elegància. Com m’havia explicat Sergi Beser que feien els anglosaxons, i després se n’anaven al pub a fer una cervesa. El vaig conèixer anys més tard i ara som molt amics. Hem anat sovint al pub.
A banda d’això, hi ha el relativament to familiar, en el bon sentit del terme, perquè alhora sempre té un nivell acadèmic excel·lent, que trobem en l’Anglo-Catalan Society. Imagino que hi té a veure, d’una banda, que es va fundar amb una gran presència d’exiliats, que sempre hi eren presents, i, d’una altra, amb el fet que és l’única que fa congressos anuals, la qual cosa facilita que els investigadors es troben amb assiduïtat, com bé saps.
La North-American Catalan Society va estar a punt de desaparèixer.
És cert. Va ser precisament poc després del congrés de Brown. Philip Rasico volia organitzar un congrés a Menorca, perquè hi tenia una connexió personal. Va anar fent via per la seva banda i de sobte hi va haver una revolta. Rasico va abandonar l’associació. Per sort, les aigües es van reconduir. Ara la NACS publica la Catalan Review amb Liverpool University Press i és una revista de molt bon nivell. Quan jo n’era el president vaig fer les gestions per al canvi d’editor.
Espero que aviat tornem a fer un congrés conjunt entre l’Anglo-Catalan Society i la North-American Catalan Society, com el que va tenir lloc a l’Eaton College el 2004.
Miro el rellotge i m’adono que hem estat gairebé quatre hores xerrant i no ens hem fet ni un cafè. Jo m’hi estaria quatre hores més: Bou és d’aquelles persones que sap molt de moltes coses, però que parla sense el més mínim toc de pedanteria.
Decidim que és el moment de fer una cervesa i preguntem pel millor lloc. Ens diuen que, si volem fugir dels llocs massa turístics, la millor cosa que podem fer és anar a Ca Revolta. Abans d’adreçar-nos-hi, no podem evitar entrar en les dues llibreries de vell que hi ha enfront i al costat de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània: la de l’amic Rafael Solaz i El Asilo del Libro.
En aquesta darrera tenen un exemplar de la primera edició d’El gran foc dels garbons, de Vicent Andrés Estellés, amb il·lustracions de Francesc Lozano. És una edició de bibliòfil molt abellidora, però té un preu prohibitiu i ho deixem córrer.
Caminem tranquil·lament pels carrers del centre de València. Enric va carregat amb la cassola d’arròs al forn del ceramista d’Alzira Xavier Claur que li vaig prometre. Li la vaig comprar en la darrera Escuradeta i no sé com s’ho farà per a emportar-se-la a Venècia, perquè pesa bastant. Em diu que m’enviarà una fotografia de l’arròs que pensa fer-hi.
Arribem a Ca Revolta. Enric prefereix cervesa torrada i ens decantem per una Turia. Ja la coneixia: es nota que ve per València bastant sovint. Mentre ens les serveixen, aprofita per a dedicar-me Venècia, ciutat de pèrdues i Desviacions. Proses de viatge, un llibre seu que no coneixia però que fa goleta.
M’adono que ha substituït la ploma estilogràfica Cross, americana, que feia servir la darrera vegada que ens vam trobar, per una Diplomat, alemanya. Això sí, continua signant els seus llibres amb tinta negra. Com altres vegades, tornem a parlar de plomes. Em diu que també li agraden molt les Leonardo, italianes, i que hi ha una botiga magnífica a Florència que també ven per internet.
No hi ha cap altra taula ocupada a Ca Revolta i hi estem tan sols que fins i tot preguntem si estan a punt de tancar. Ens diuen que no i, de fet, comencem a sentir una guitarra flamenca que prové de l’interior del local. Al cap d’una estona, s’acaba la música i ens envaeix una colla de gent de pell molt blanca que parla anglès. Alguns semblen unes gambes: han abusat del sol valencià. Fugint fugint, hi hem caigut de ple.
De camí cap a casa rebo un missatge d’Enric amb l’enllaç de la Casa della Stilografica. Hi faig una ullada i, efectivament, és un perill…
