Tercera novel·la de la narradora gironina Helena Carreras Grabalosa (1958), que ve precedida per Dinou Vint (2021) i Les altres cares (2023), tot i que la primera versió de Pues de garota és de 2011 i que, amb la d’ara, l’autora va guanyar el Premi Gregal de Novel·la en 2019.
El desembre fou publicada dins la col·lecció Ovidianes de Lletra Impresa, que ja compta, ara que l’editorial celebra els primers deu anys, amb un catàleg de narradors molt a tenir en compte i l’últim títol del qual és el magnífic llibre de contes de l’alcoià Jordi Segura Els complements circumstancials.
A l’Empordà anomenen garotes o garoines el que els valencians diem eriçons, un equinoderm com més va més apreciat també entre nosaltres. Però tant com són de carn suculenta i escassa, especialment les femelles, de color taronja intens o roig, els eriçons tenen una defensa natural temible, les pues que envolten el cos radial.
La punxada d’eriçó no només és molt dolorosa, també són molt difícils d’extraure’n els fragments de pues que es queden clavats al cos. Heus ací la força d’una imatge i un títol que és el principal símbol de la novel·la: “teníem les punxes del nostre desig més afilades i ens feien tant de mal i tant de bé”.
Bellmàs d’Empordà, un nom fictici, és l’escenari principal d’aquesta novel·la situada entre el triomf del Front Popular i el començament de la febre constructora dels seixanta. Josep Giró és un xiquet quan acabada la guerra Miquel, el seu pare, és injustament acusat de crims que no ha comès, empresonat, sentenciat a mort i executat.
El món del xiquet s’ensorra cruelment en poc temps. El tio Berto, assassinat també de mala manera, Eugeni, l’amic de l’ànima –“Quan érem junts ho teníem tot”–, i el seu pare, morts a trets enmig del bosc per milicians del Comitè d’Orriols.
Només la mare, Teresa, sobreviu en els duríssims anys de revenges, expropiacions, misèria i silenci, i sola davant totes les adversitats ha de donar estudis al fill tal com Miquel li va fer prometre. I ho aconsegueix, però a quin preu! Josep serà testimoni del que la dona ha de pagar al major cacic del poble, el mateix que va denunciar el seu home després de la victòria feixista, en Jaume Roure.
I així viurà tota la vida el protagonista i narrador del relat, menjat per la ràbia i la culpa, covant amb paciència l’estratègia de la venjança contra el totpoderós Jaume Roure i el falsari envejós del comitè Lluís Guix. Un per cada bàndol de la guerra i tots dos individus sense escrúpols que aprofiten la rebolica per moure l’odi i agranar sempre en benefici propi, caiga qui caiga.
Deixem els altres detalls d’un argument molt ben travat que estimula sempre l’interès del lector i centrem-nos en dos aspectes que contribueixen decisivament a la qualitat literària de la novel·la. D’una banda l’estructura en trenta-quatre capítols més un primer, “Zero. La fi”, que és el final de la història, on el lector es veu empès a tornar una vegada conclòs el llibre.
Hi ha, doncs, la història narrada en passat seguint el fil dels esdeveniments que són la vida de Josep –l’institut a Girona, la carrera de Dret a Barcelona, la simulació de la submissió incondicional al “protector” Jaume Roure, la mort de la mare, el matrimoni amb Mariona, filla de l’empresari, l’entrada en el clan familiar, l’increment de la fortuna personal…– i el monòleg de Josep en present en què “parla” amb els seus morts i trama la venjança. Hi ha, d’altra banda, el valor inexcusable de tota obra literària: el ple domini de la llengua i la perícia narrativa.
Punt i a part és la història amb l’Alícia, estudiant com ell a Barcelona. Ací la novel·la fa un tomb i es transforma en una altra cosa que la vincula estretament amb el títol de l’obra. La relació especial que uneix els dos amants es funda en la combinació de dolor i plaer, de domini i submissió mútuament acordats.
L’èxtasi punyent d’aquest vincle és magníficament narrat en algunes de les pàgines més brillants de la novel·la, ara convertida en un relat eròtic de profunditats tel·lúriques. Les pues de les garotes seran uns dels elements més importants per aconseguir l’èxtasi sexual dels amants. Josep retrobarà Alícia –a qui ha abandonat per casar-se amb Mariona– quan el pla de la venjança contra Jaume Roure ja és quasi madur. I ella tindrà un paper important en el final de la història.
La lliçó és amarga i costa una vida. Els enemics són tan humans com un mateix perquè les guerres al capdavall no les guanya ningú. La ràbia, la culpa i l’odi, el dolor que fan les punxes dels eriçons si volem arribar a la polpa, només perpetuen el mal. La venjança repara en certa forma la injustícia però les veus dels morts van apagant-se sense remissió. La sentència, una vegada més, és inapel·lable.
Allunyada de tot maniqueisme guerracivilista, la novel·la d’Helena Carreras ens acosta lluminosament a la part més noble i també a la més sòrdida de la naturalesa humana. Val molt la pena punxar-se amb aquesta garota.
