Bernat Romaní (1970) és escriptor i professor de secundària. Autor de diverses obres com ara Temps de fronteres o El meu carrer, ara ens presenta La cinquena extinció (Raig Verd), una novel·la de ciència-ficció que aborda la crisi climàtica des de l’esperança.
L’obra, que està adreçada a un públic juvenil, editada sota el segell d’Indòmita, ens emociona i captiva amb una història de supervivència i lluita. Romaní desplega els seus coneixements científics i les seues inquietuds per parlar-nos de crisi climàtica, present i futur. I ho fa des de la llum i l’esperança enmig de la foscor.
Parlem amb l’autor sobre aquests temes i sobre etiquetes literàries, sobre el gènere de la ciència-ficció, els seus referents literaris i la seua professió.
Primer de tot, el gènere. No és la primera volta que uses, Bernat, el gènere fantàstic en una obra de literatura juvenil. Per què has tornat al gènere fantàstic amb La cinquena extinció?
Per a mi, dinosaures que siguin intel·ligents no és fantàstic, ho trobo perfectament possible. Sí que m’interessen molt la ciència i la ficció, i segur que hi ha elements que no hem descobert encara o que no es descobriran, però que podrien ser perfectament plausibles en el món en què vivim.
Però en tot cas, estic encantat d’estar entre les prestatgeries del gènere. Penso que la ciència-ficció és molt inspiradora. La que m’agrada és la que ens ajuda a fer-nos preguntes. A l’anterior obra que vaig escriure hi havia salts en el temps i encara que és un recurs que amb la física d’avui sabem que és impossible, em servia per a fer que passat i present es poguessin connectar.
El gènere de la ciència-ficció m’interessa quan em serveix per fer-nos reflexionar i pensar, no tant quan és evasió pura.
Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd, ha publicat també les obres juvenils d’una autora referent en la ciència-ficció com és Ursula K. Le Guin. Creus que la ciència-ficció és un gènere que s’està obrint més a un públic general en català? O continua sent un gènere de nínxol i de traduccions?
D’entrada em sento molt agraït d’estar a la mateixa col·lecció que l’Ursula K. Le Guin. No pretenc estar a la mateixa alçada, és clar, però sí que penso que estem en la mateixa línia, que explorem altres societats possibles. Això crec que mostra que cada vegada hi ha més interès en obres que imaginen mons, mons possibles que puguin millorar o espatllar el nostre.
I també veig que hi ha més interès per la ciència-ficció en general per part de les editorials, tot i que en la literatura juvenil en català sempre n’hi ha hagut, tant d’autors locals com de traduccions i obres clàssiques. Ja fa temps que estem oberts al gènere, però és veritat que últimament encara més. Segurament perquè necessitem el gènere més que mai, ja que la ciència-ficció és un laboratori d’idees per a un món que no acaba de funcionar.
Hi ha una sèrie d’editorials que ens estan oferint noves veus com ara Chronos, Specula, MaiMés, Duna, Raig Verd… i les editorials clàssiques o no independents també inclouen ciència-ficció en les novel·les actuals.
Com es relacionen la teua faceta d’escriptor per a joves amb la teua professió?
Amb els joves m’hi trobo còmode per la seva força vital de menjar-se el món, però tampoc els vull enganyar: el meu moment de gran descoberta va ser fa trenta anys i el seu moment és ara. Estem en uns temps diferents. Ells viuen la joventut amb unes noves tecnologies que jo no tenia. Les inquietuds que tinc les escric com si fos jove, però no vull ser ells.
No m’agrada quan es diu “en el meu temps”, el meu temps és ara, 2026, i em sento partícep de la seua energia com a joves, però no faig llibres pensant en allò que els interessa als joves, escric pensant en allò que m’interessa a mi.
I en la teua tasca com a docent?
Va en la mateixa línia. Com a docent exploro, faig classes aventureres, però mai pretenc ser col·lega seu. Em moc en aquests marges, entenc la forma adolescent, però sé quin és el meu lloc.
Fent aterrar l’entrevista a La cinquena extinció, la teua darrera novel·la, t’hi centres en un planeta que per un canvi climàtic, una glaciació, està a punt de col·lapsar. Enmig d’aquesta situació una espècie intel·ligent, els troodons intentaran salvar el màxim possible d’espècies abans d’abandonar del tot el planeta. És una ficció que ens podria ressonar possible en un futur no molt llunyà. Creus que el llibre ens pot fer de pont entre el que proposes i el nostre present?
El llibre ve d’una preocupació, és evident, ja des del títol: La cinquena extinció. Es podria haver dit “El planeta dels dinosaures”!
El llibre és una transcripció vinguda de l’espai, per tant, puc dir que no l’he escrit jo. I d’alguna manera em convenço que és així perquè ho veig inevitable. Com si una espècie que s’hagi trobat amb aquest problema ens adverteixi d’allò que ens pot passar. I jo amb aquestes advertències faig la novel·la, d’alguna manera pot ser sí que me l’ha dictat un alienígena com una advertència.
Potser tots els llibres ens els ha dictat algú amb les nostres preocupacions i nosaltres tan sols els donem forma literària. Però la raó de fons ve d’una preocupació del present.
Després el llibre ha de fer venir ganes de llegir-lo i per això té gran part de descoberta, d’aventures i de sorpreses. No pot ser només preocupació, ja que és un llibre per gaudir-lo, encara que sigui un mirall del nostre present.
Al llibre hi ha moments on “l’acció” ens porta una sèrie de dilemes ètics. Com per exemple, quines espècies salvar i quines no. Quins són els dilemes ètics actuals que la novel·la t’ha permés explorar?
Ara ens trobem en un moment crucial amb el canvi climàtic, entre la negació i l’acceptació o la resignació. El protagonista del llibre té opinions canviants i els lectors poden entendre’l perquè també tenen dubtes.
Amb la crisi climàtica, que no hi ha marxa enrere, surten nous dilemes constantment i la novel·la explora com els personatges ho transiten des de diferents llocs, des de l’esperança, la por o l’egoisme. En les situacions extremes surt el millor i el pitjor de nosaltres i en la novel·la això està també present.
Entre molts dels dubtes, el protagonista es troba entre salvar-se a si mateix o salvar tot un ecosistema que no depén tan sols d’ell.
A La cinquena extinció no tan sols es parla de canvi climàtic i col·lapse. També hi està molt present un discurs vitalista i esperançador. L’altre dia en una entrevista el filòsof i escriptor Eduald Espluga justament parlava de com en imaginar el col·lapse ha estat importantíssim les lectures de la ciència-ficció escrita per Ursula K. Le Guin o Octavia Butler per parlar, també, des de l’esperança. Com conviuen aquests discursos en la ciència-ficció actual? I en la vida real?
L’esperança està en el coneixement, a informar-se bé. Fa ja molt de temps que la desinformació és la principal eina per a controlar el poder.
Eduald Espluga al seu llibre, Imaginar la fi, parla molt del llenguatge, de com usar una paraula o una altra és important. En la ciència-ficció també es parla molt del llenguatge.
Hi ha una sèrie que ha triomfat fa poc, Pluribus, on el pensament únic porta a una angoixant desaparició de la comunicació. La ciència-ficció, la clàssica i l’actual, parla molt de controlar els discursos –ara en temes ambientals i abans en problemes de qüestió política.
També espero que el llibre transpiri esperança en mostrar la necessitat d’afrontar les nostres debilitats, no per castigar-nos més o fer-les servir per a justificar el col·lapse.
El protagonista, Aamunsi, un jove troodon –una espècie intel·ligent encarregada de salvar les espècies del planeta–, comença tenint un paper passiu i acaba dubtant com i de quina manera la seua missió està també abocada al fracàs, ja que no es pot salvar un ecosistema agafant tan sols una sèrie d’exemplars de cada espècie. Com és aquest personatge i com evoluciona en l’obra?
Aamunsi es veu desbordat per una empresa impossible, que és com ens trobem tots. Estem acostumats a la crida de l’heroi, a un heroi que lidera, però en el llibre el protagonista no vol això, no vol liderar res. Ell vol comunicar-se amb els seus iguals, mostrar les seves preocupacions i obrir tot al debat constructiu. S’adona que imita l’ecosistema, tothom és important.
Al final veu que ha de prendre partit, i potser no serà un líder, però sí que serà transcendent el que faci. Veig en la manera de relacionar-se amb els altres de l’Aamunsi com es relacionen els éssers d’un ecosistema i des de la justícia social.
Per acabar la conversa, com t’agradaria que es llegira la novel·la. La novel·la, que està publicada en el segell juvenil de Raig Verd, estava escrita pensant en un lector model adolescent? Si és així, com creus que pot llegir-la un lector adolescent?
El llibre està etiquetat a partir de 12 anys i em sembla fantàstic, l’etiqueta juvenil no em molesta gens, però no està escrit pensant només en aquest lector concret. Tinc ganes que ho llegeixi qui vulgui amb ganes de fer-se preguntes, que no sigui només evasió i que no sigui una lliçó, que et deixi alguna cosa. Que la història serveixi per pensar i per comentar.
Per acabar, et vull donar les gràcies per aquesta entrevista i per haver escollit la lectura del meu llibre. Ah, i si amb aquest títol va tot bé, hi haurà una segona part.
