Em sembla que la predilecció de Martí Domínguez pels escriptors francesos il·lustrats és més que òbvia i coneguda. M’atreviria a dir que hi té obsessió, si no fos perquè aquest terme es podria interpretar negativament i per res del món no voldria transmetre aquest missatge.
En tindríem prou fent una ullada als títols publicats de Domínguez per trobar-hi referències directes: Les confidències del comte de Buffon, El retorn de Voltaire, a banda d’una biografia d’aquest mateix pensador. Les referències indirectes són innombrables.
En aquest cas es despenja amb una antologia aclaparadora, no sols pel que conté, sinó per les lectures, la feina i la reflexió que hi ha al darrere.
Algun dia Domínguez m’haurà d’explicar d’on treu el temps per a escriure entre les seves classes a la universitat, la recerca que fa i la direcció de la revista Mètode i d’alguna col·lecció editorial, entre altres projectes. Ah! I recordeu que és biòleg, i dels bons: pregunteu-li per papallones nocturnes i ho comprovareu. Suposo que, en certa manera, és un bon fill de la Il·lustració.
També em fa l’efecte que aquesta antologia deu ser el resultat de lectures de tota una vida. Domínguez es va formar al Liceu Francès de València i és fill i net d’intel·lectuals. És ben comprensible, doncs, que arribi a afirmar en l’extens i magnífic text que introdueix l’obra que “per a l’elaboració del recull, m’he basat principalment en la meua biblioteca personal”.
Per cert, si sovint soc dels que prefereixo llegir els pròlegs després de llegir el llibre complet, en aquest cas, us recomano que accepteu l’ordre proposat per l’edició i comenceu per la introducció.
Els epígrafs de la introducció marquen ben clarament el camí que seguirà l’antologia. En “Els il·lustrats: l’imperi de la ciència i la raó” apunta les idees clau de la Il·lustració, “un moviment renovador que ho capgira tot” amb les eines d’“el pensament, la raó, l’experimentació”. A més, tot i que el nombre d’autors que ens presenta és molt elevat, insisteix en els que considera més importants:
“Voltaire, Rousseau i Diderot conformen el gran trident il·lustrat, cadascun d’ells amb les seues peculiaritats: Voltaire, líric i batallador; Rousseau, reflexiu i melancòlic; Diderot, agosarat i modern.”
L’antologia inclou també, molt encertadament, fragments d’autors contraris a les idees il·lustrades i Domínguez ens en parla en “Els antiil·lustrats: el combat contra les llums”. Hi ha també una referència als “Moralistes reformadors”, que situa entre les “dues faccions enfrontades i irreconciliables”.
Un apartat ben remarcable de l’antologia és l’atenció que para a les dones escriptores. En “El segle de l’ambició femenina” Domínguez assenyala que, malgrat “el masclisme imperant i anorreador […] les dones aconsegueixen ser molt presents en els grans debats intel·lectuals de l’època”.
Hi trobareu una de les reivindicacions més impactants de la igualtat de gènere, en boca d’Olympe de Gouges: “si la dona té el dret de pujar al patíbul, també ha de tenir el dret de pujar a la tribuna” —Robespierre la va fer decapitar.
Finalment, en “El cor en el segle de la raó”, analitza la relació entre els dos sexes amb l’arribada del romanticisme, amb referències als autors amb trets eròtics més marcats.
La lectura de les més de dues-centes cinquanta pàgines restants em sembla que val la pena fer-la de manera no continuada —el contrari del que he hagut de fer jo—, com qui va fent tasts ací i allà a partir dels impulsos que l’esperit li demani en cada moment, facilitada pel sempre útil índex onomàstic que s’hi inclou.
Martí Domínguez, responsable també de la traducció dels textos, ha distribuït l’antologia en cinquanta-tres seccions que ben bé poden fer pensar en l’arbre de coneixement de l’Enciclopèdia que beu en Francis Bacon i en René Descartes, tot i que em sembla que s’ha centrat sobretot en temes de rellevància ètica, d’antropologia social, de sociologia de la ciència, tot plegat per compondre una mirada endins polièdrica sobre el món de la Il·lustració.
Llegida en conjunt, m’atreviria a dir que la tria explica molt bé qui és Martí Domínguez, perquè, sens dubte, les afinitats selectives han d’estar necessàriament guiades, en una obra com aquesta més que en qualsevol altra, per afinitats en el coneixement i en els valors.
Probablement, amb altres paràmetres intel·lectuals, el resultat hauria estat ben diferent. A mi, que dec coincidir bastant amb els de Domínguez, aquesta tria m’ha agradat molt. Estic convençut que a la majoria de vosaltres també us agradarà. No podem oblidar que “el segle XVIII francès és el bressol en molts sentits del nostre temps”.
Permeteu-me tancar aquestes ratlles amb una recomanació de Voltaire amb la qual Domínguez pràcticament conclou la seva introducció: “T’has de passar la vida estimant i pensant; aquesta és la veritable vida de les persones sàvies”. Doncs això.
