Ramon Solsona no escriu Dones migpartides per afegir un llibre més a la prestatgeria dels assaigs literaris, sinó per sacsejar una absència. El seu punt de partida no és teòric, és gairebé una incomoditat personal: com pot ser que tantes autores, algunes de molt bones, hagin quedat fora del relat? I, encara més, com pot ser que ho hàgim acceptat amb tanta naturalitat? El llibre neix d’aquesta perplexitat i es converteix en una resposta amb forma de mapa.
Un mapa fet de vides tallades. Perquè el concepte de “migpartides” no és només una etiqueta suggestiva: és una categoria històrica. La Guerra Civil i el franquisme no només van interrompre carreres, van trencar la possibilitat mateixa de tenir-ne una.
Dones que als anys trenta escrivien, publicaven, feien periodisme o participaven d’un ecosistema cultural viu, es troben de cop expulsades a un espai domèstic, silenciat o directament hostil a qualsevol ambició intel·lectual. El resultat no és només una pèrdua individual: és una amputació col·lectiva.
Solsona articula aquesta idea a través de trenta retrats que funcionen com petites novel·les biogràfiques. Hi ha les inevitables —Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies—, però el gruix del llibre és en els noms que no formen part del cànon: Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau, Carme Montoriol, Maria Dolors Orriols, Roser Cardús, Laura Masip, Maria Castanyer, Cecília A. Màntua. I encara, des del País Valencià, Beatriu Civera, Maria Ibars o Carmelina Sánchez-Cutillas, que escriuen en una tradició encara més fràgil i intermitent.
La gràcia —i l’honestedat— del llibre és que Solsona no les tracta a totes igual. No hi ha voluntat de convertir-les en mites. Ho diu sense embuts: hi ha obres millors i pitjors, hi ha carreres més sòlides i d’altres més precàries. Però el valor no és només literari, és també testimonial. El que importa és el conjunt: la xarxa de vides que permet entendre fins a quin punt escriure, per a moltes d’aquestes dones, era una activitat gairebé heroica en el sentit més quotidià del terme.
Aquí és on el llibre colpeja. Perquè no ho fa amb grans discursos, sinó amb escenes concretes. L’Albina Francitorra obligada a deixar d’escriure perquè el marit decideix que “amb un que escrigui n’hi ha prou”. La Concepció G. Maluquer escrivint amb una cullereta en una mà i el llapis a l’altra, literalment creant mentre criava. I, sobretot, la figura de Cèlia Suñol, una de les històries més devastadores.
Suñol no és només una escriptora oblidada. És una vida arrasada per capes successives de dificultat: tuberculosi, precarietat, mort del marit, necessitat de tirar endavant els fills, feines subalternes per sobreviure. Va arribar a guanyar-se la vida picant textos d’altres —Espinàs, els Goytisolo, Brossa— en una mena d’ironia cruel: una escriptora condemnada a copiar els altres. I encara hi ha un pas més. A seixanta anys comença a perdre la vista fins a quedar-se completament cega. Malgrat això, continua escrivint.
Hi ha una carta —que Solsona rescata— que és d’una duresa gairebé insuportable. S’hi excusa pels errors de mecanografia i explica, amb una naturalitat que glaça, que és “completament cega” i que està aprenent a escriure a màquina amb tots els dits. Té setanta-sis anys. Escriu a les fosques, literalment. No pot fer altra cosa.
Però Dones migpartides no s’atura en la suma de casos. El que fa és construir un relat de conjunt sobre les condicions materials i simbòliques de l’escriptura femenina al segle XX. La censura, la clandestinitat, la manca de xarxes, la dificultat d’accedir a l’edició, però sobretot el temps: el temps robat. Temps per escriure que no existia, fragmentat entre obligacions familiars, laborals i socials.
Solsona hi aporta una mirada doble que funciona molt bé. D’una banda, el lector apassionat que descobreix i s’indigna. De l’altra, el novel·lista que sap llegir: que analitza estructures, veu estils, detecta influències. Això fa que el llibre no sigui un catàleg, sinó una lectura viva, amb criteri i amb nervi.
I, al fons de tot, hi ha el veritable motiu del llibre: construir tradició. No substituir un cànon per un altre, sinó ampliar-lo. Fer visible el que hi era, però no es veia. És un gest de reparació, però també de futur: perquè sense aquesta genealogia, la literatura queda inevitablement coixa.
El resultat és un llibre que incomoda. Que obliga a revisar lectures, absències, automatismes. I que deixa una pregunta flotant, persistent: com pot ser que no en sabéssim res?
Potser la resposta és la més incòmoda de totes: perquè no vam mirar. I perquè ningú ens havia ensenyat on mirar.
