Cada nou treball de Yuval Noah Harari arriba envoltat d’expectació. Abans fins i tot d’obrir-lo, molta gent ja hi té una opinió formada. Uns esperen una altra demostració de la seua capacitat per connectar història, política, biologia i tecnologia en un mateix relat.
Altres es preparen per trobar-se amb les simplificacions que sovint se li retreuen. Amb Nexus. Una breu història de les xarxes d’informació des de l’Edat de Pedra fins a la IA, l’historiador israelià torna a fer allò que millor sap: agafar un tema immens, estirar-lo al llarg de milers d’anys d’història i intentar explicar per què hem arribat fins ací.
El subtítol parla d’una història de les xarxes d’informació des de l’edat de pedra fins a la intel·ligència artificial, però el llibre va una mica més enllà. En realitat, Harari intenta respondre una pregunta que travessa bona part de la seua obra: com és possible que milions de persones cooperen entre elles, compartisquen creences i construïsquen societats enormes sense conéixer-se personalment?
La seua resposta té a veure amb la manera com circula la informació i amb les estructures que fan possible aquesta circulació. Pot semblar quelcom bastant evident, però Harari li dona moltes més voltes. Per a ell, les societats no es mantenen unides només perquè compartim dades o coneixements. També compartim creences, relats, lleis, tradicions, documents, símbols i tota mena d’històries sobre qui som i com funciona el món.
Algunes tenen una base real més sòlida que altres, però això no és sempre el més important. De fet, una de les idees que apareix una vegada i una altra al llarg del llibre és que informació i veritat no són sinònims.
El que li interessa és entendre com aquestes idees aconsegueixen coordinar milions de persones que no es coneixen entre elles i fer possible formes de cooperació que, d’una altra manera, serien impensables. La crítica d’Harari a l’argument que més informació genera automàticament més coneixement és probablement una de les parts més estimulants del llibre.
Durant dècades, i especialment amb l’expansió d’internet, es va estendre una certa fe tecnològica segons la qual l’accés massiu a la informació acabaria afavorint societats més lliures, més racionals i millor informades. Nexus qüestiona aquesta premissa.
La informació pot ajudar a descobrir la veritat, però també pot servir per construir ficcions compartides, reforçar identitats col·lectives o consolidar estructures de poder. Llegit des d’aquesta perspectiva, hi ha moments en què el llibre recorda algunes de les inquietuds que Orwell va explorar a 1984, encara que Harari no parla tant de censura com de la capacitat dels sistemes informatius per modelar la percepció de la realitat.
Per explicar-ho recorre a exemples molt diferents entre si. Salta de textos religiosos a burocràcies imperials, de persecucions ideològiques a moviments polítics moderns, de la impremta a les plataformes digitals. En qualsevol cas, el passat és només una part de la història que conta Nexus. El seu interés principal està en el present i, sobretot, en allò que ve. La intel·ligència artificial apareix com el punt on desemboquen totes les preguntes anteriors.
I és ací on el llibre es torna més inquietant: per primera vegada tenim sistemes capaços de produir informació, analitzar-la i actuar-hi sense necessitat d’intervenció humana constant. Pot semblar una diferència tècnica, però per a ell és un canvi de dimensions històriques.
Qui decideix què és rellevant? Qui controla els fluxos d’informació? Què passa quan una societat deixa de compartir una mateixa base de fets? Són preguntes que apareixen de manera recurrent i que donen unitat a tot el llibre.
Que la intel·ligència artificial acabarà transformant el món sembla bastant evident. La qüestió és entendre allò que està canviant exactament i fins a quin punt continuem interpretant aquests canvis amb categories que pertanyen a una altra època.
Perquè, al capdavall, el llibre tracta sobre qui pren decisions, sobre quines històries acabem acceptant com a certes i sobre què passa quan els mecanismes que produeixen i distribueixen informació adquireixen una autonomia que no havien tingut mai, que comencen a participar en processos que fins ara depenien exclusivament d’éssers humans: generar relats, recomanar continguts, filtrar informació, prendre decisions administratives o influir en l’opinió pública.
La irrupció de sistemes capaços d’analitzar, produir i difondre informació de manera autònoma altera aquesta relació d’una forma difícil de comparar amb transformacions anteriors. És ací on Nexus situa el centre de gravetat del debat. No tant en la tecnologia mateixa com en les conseqüències polítiques, socials i culturals que poden derivar-se del fet que una part creixent de la informació que consumim, compartim i utilitzem per prendre decisions deixe de passar exclusivament per mans humanes.
