Juli Capilla (València, 1970) és escriptor, professor i editor. Ha conreat exitosament la narrativa, l’assaig i la poesia. De fet, és una de les veus més sòlides del panorama literari valencià actual. A més a més, ha fundat —junt amb Mercè Climent—Lletra Impresa Edicions, que enguany celebra el seu desè aniversari.
En aquest context commemoratiu, Capilla ha publicat un llibre que recull vint-i-un relats breus que havia escrit en diferents ocasions i a través de diversos mitjans. Concretament, Juli explica que durant un temps va freqüentar la narrativa breu i que veia que aquells contes –guanyadors de premis, accèssits i reconeixements– corrien el perill de desaparèixer. Amant i defensor de la narrativa breu, amb mestres com ara Rafa Gomar o, segons ell mateix, Vicent Alonso, es va proposar impedir que aquells relats es diluïren en el no res.
El llibre porta per nom Narratoheretgies. Doncs bé, em vaig interessar especialment per aquest llibre a causa del títol. Per què aquest nom tan singular? Capilla ho explica: els seus relats són “heretgia feta narrativa”. I he comprovat que sí, que vaja si ho són! Entenent per heretgia l’aire provocador que Juli dona a les seues històries. L’autor és un inconformista davant de les regles socials i les convencions imposades.
Dit això, el llibre s’organitza en quatre apartats temàtics. En el primer, recull històries sobre relacions de parella; en el segon, aborda la por a la mort; en el tercer, s’ajunten relats sobre la comunicació i la soledat; en el quart, parla de la vanitat en el món literari. Sentiments i pensaments, en definitiva.
Un dels aspectes més remarcables de l’obra és el domini lingüístic de Capilla. Té una absoluta riquesa lèxica i sintàctica, recursos molt expressius i construccions perfectes. Així aconsegueix enganxar el públic des de l’inici i deixar-lo en estat de xoc al final de cada conte, en una quantitat limitada de temps i espai. No és tasca senzilla, ho dic per pròpia experiència.
La lectura esdevé gairebé compulsiva. Els relats enllacen els uns amb els altres com boletes enfilades en un collar, i més d’un convida a la relectura per acabar de copsar-ne el sentit. Davant alguns textos, dubtava: exageració o veritat incòmoda? Potser totes dues coses alhora.
Pel que fa als personatges, Capilla construeix un univers inquietant: el metge que estima sense mesura, la iaia afectada per l’Alzheimer, el príncep que rebutja el seu destí, l’ex-etarra penedit, el jove autoenclaustrat, l’escriptor obsessionat per l’opinió dels seus iguals, etc. Figures que desperten rialles, rebuig o compassió, però amb les quals és fàcil connectar, perquè encarnen impulsos i desitjos universals.
Qui no ha sentit alguna vegada pors irracionals, obsessions incontrolables, ganes d’exercir violència o de fugir? Fins a on arribaríem si no tinguérem els filtres imposats per una societat políticament correcta? Narratoheretgies posa el dit en la nafra i ofereix respostes poc tranquil·litzadores.
Per concloure, Narratoheretgies ens recorda que la nostra existència és breu i fràgil. Per tant, hem de gaudir-la acceptant el sense-sentit, les dificultats quotidianes i les contradiccions internes. Viure amb la convicció que, tot i que som efímers, deixem rastre. Sobretot, si algú sap retratar-nos amb paraules herètiques. I en això destaca Juli Capilla.
