“Ho volen veure tot. És que les persones són així: volen estar a primera línia.” Llegiu i veureu…
Encara hi són tots és un aplec de sis relats que comparteixen de rerefons les petjades de l’ocupació britànica sobre el que es coneix oficialment com a Irlanda del Nord. En aquests sis comtats de l’Ulster –l’Ulster històric comprén tres comtats més, que pertanyen a l’estat irlandés– la fins ara minoria republicana ha estat dominada per lleials a la corona britànica.
La violència ha format part del paisatge d’aquest territori, amb una població inferior a la meitat del País Valencià. Només durant The Troubles hi hagué més de tres mil cinc-cents morts i prop de cinquanta mil ferits.
Malgrat l’eufemisme, fou una guerra molt dura. I sectària, amb comunitats separades per tanques, a Belfast, a Derry, on dur una samarreta equivocada et podia costar la vida. I amb un exèrcit britànic amb llicència per a assassinar civils desarmats, inclosos menors d’edat, ancians i capellans.
Liadan Ní Chuinn és un pseudònim d’una escriptora irlandesa –no li agradaria que li diguera nord-irlandesa– de menys de trenta anys amb talent. Fa bona literatura d’històries de personatges quotidians entrecreuades amb la violència política. És el seu debut, però no ho sembla, per la maduresa i alhora la frescor de la narrativa. Frases curtes, incisives, llenguatge directe, sense concessions, amb diàlegs que ressonen de la parla oral, fresques. Amb repeticions quan cal. La traductora, Ariadna Pous, ha tingut molta feina.
El primer relat és impactant. Du per títol “Tots desapareixem”. L’acció comença forta, amb un assalt d’encaputxats lleialistes als pares del narrador, amb ella embarassada d’ell, un futur estudiant de medicina que perd el pare, de xiquet, després d’una convalescència llarga, conseqüència d’una “batuda/internament” de les forces de Sa Majestat. Al iaio, també l’havien tret de casa i se l’havien endut. La història d’Irlanda.
No penseu que aquella democràcia liberal ininterrompuda amb seu a Londres, que també era un imperi, tractava bé els presos: “ofegaments simulats, injeccions, electrocucions, simulacres d’execució, privació d’aliments, privació del son, privació sensorial, intimidació amb gossos, arrossegar persones amb vehicles.” No només flegma, doncs.
Com ixes d’allò? Tocat, per descomptat. Tu i els teus descendents. “Qui era ell? Qui em fa ser a mi?” Aquest és el poder de la repressió. “Res no es pot rebobinar ni desfer.” Memòria de vides truncades. Qualsevol que haja perdut el pare pot comprendre que:
“Hi havia una pau que jo coneixia quan tenia el Michael Madigan. El món era acollidor, quan tenia pare. De vegades aquella sensació era molt forta: res del que va passar pot haver passat de debò. Un bon dia quan m’ho miri tot s’arreglarà.”
Quan ja ha aconseguit el clima amb el lector, Ní Chuinn mostra que en un període turbulent també poden transcórrer històries més o menys ordinàries –“Amalur”–, fantàstiques –“Mary”–, iròniques –“Rússia”–, fins i tot càustiques –“Novena”…
Així, hi ha gent que no sap “com d’insòlit era que la família reconfortés” o que roman de “dol per qui hauria pogut ser”, o que descobreix que “no tot es pot sentir. Hi ha coses que només són per mirar-les”, o encara “que és difícil no creure que una persona ha sigut sempre tal com és quan te la trobes”. Ser bon observador de la natura humana és una condició necessària, tot i que no suficient, per a un bon narrador.
Què tenen en comú les sis històries? Diria que la família i la mort. “Siguis qui siguis, t’ha parit algú”. En la Irlanda catòlica aquesta institució continua pesant. I qui t’ha parit, o l’altre, que t’ha amollat la meitat de l’ADN, algun dia se’n van…, per a sempre. I els fills, en un altre sentit, també. I romanem desemparats, amb records que ens visiten periòdicament. “Tu no entendràs mai com de sola em sento!”
És per això que llegim sobre sessions pràctiques d’anatomia, amb cadàvers, o al voltant d’una polèmica sobre un museu que exhibeix ossos humans. Al capdavall, recorda “que viure és sagrat, que el cos és sagrat, que el que en queda és sagrat. La mort és sagrada.”
Quan el lector ja s’ha relaxat, torna a colpejar amb la darrera narració, “Daisy Hill”, amb un final contundent. “Les persones es moren i es moren i es moren i es moren.” Algunes es moren perquè les maten. I els assassins volen anar de víctimes i arriba la retòrica de “va passar, dos bàndols, l’un i l’altre, tots dos, va passar i va parar.” Com en la Guerra Civil Espanyola. Dues faccions equiparades que cometeren, totes dues, atrocitats. Recordeu?
Però no fou així. Ni a l’illa d’Irlanda ni a la península Ibèrica ni enlloc. “La veritat” fou aquesta:
“Uns soldats britànics maten un nen de deu anys que es diu Stephen Geddis. Li disparen al cap. Uns soldats britànics maten un nen que es diu Brian Stewart. Li disparen a la cara. Uns soldats britànics maten una vídua de setanta-sis anys que es diu Elizabeth McGregor, li disparen al cap i al cos mentre va cap a casa caminant. Uns soldats britànics maten un nen que es diu John Mooney. Uns soldats britànics maten un nen que es diu Danny Barrett quan és el jardí de davant de casa.”
Al llibre hi ha més noms. Però “als soldats britànics els estan arruïnant la vida, diuen les notícies.” Pobres. I “no condemnen mai ningú.” Coses de l’estat de dret…, en període d’excepció. La literatura també pot ser denúncia. I memòria.
