L’últim poemari d’Empar Sáez (el Pertús, Provença, 1963) concentra i desplega els temes i les formes presents al llarg de la seua trajectòria poètica. El d’ara és un viatge que indaga en els orígens de la vida i l’aventura humana, una mirada que va de la proximitat a la llunyania d’on prové la llum. Del cos al cosmos –és a dir, al món. I del cosmos a la paraula.
O dit amb una de les cites que encapçalen la primera part, de María Zambrano, “de los diversos cuerpos que el hombre terrestre habita: el de la tierra, el del universo, el suyo propio”.
Així doncs, l’escriptura de Senyals de llum des del cos –un títol ben explícit, com veurem– enfonsa les seues arrels i referents en els diferents mites genesíacs, en especial en els que conformen les tradicions vinculades a la cultura occidental.
A la primera part, “El cos i l’estrella”, integrada per 29 composicions, de les quals 24 en forma de vers i 5 en prosa, assistim a la creació del cos i les seues parts convertides en símbols: la mà que fa i “que robà l’ànima i el foc” –l’alè de Déu, la pietat castigada de Prometeu–, els ulls que hi veuen, el cor que batega, les cames que vagaregen, la boca que somriu… “els cossos de llum, els àngels / il·luminats”.
El següent vers resumeix molt bé la cosmovisió de la poeta, el lligam que, com el cordó umbilical, ens uneix a la terra i a l’univers: “El cos plora en un cos universal”. Ací el verb, la paraula, però, com en la tradició bíblica, no és principi, el principi és matèric, un esclat de llum, un big bang poètic: “Caigué un polsim de blancor en el buit. / Brillava. // Naixia el món”.
I amb ell naix el cos, que ocupa el seu buit al món i l’ompli i creix cap a la llum, expandeix la carn en carn, va “deixant de ser mentre el cos radia llum”, perquè “La mort és cantarella i ressò, tornada”, el cicle etern de naixença i extinció. Si el cos és llum –estrella–, cada dia es recompon amb l’alba – “ens tornen a néixer ocells als ulls”, “Cada dia ajuntes les peces del teu cos”– i es dissipa a la nit –“cada nit se te’m mor el cos”.
I amb el cos venen l’oblit i els records, els somnis, la trobada de l’“amor que ens dignifiqui” i salve el cos “d’una carn qualsevol”, la maternitat nodridora –“Un plor etern arbora el dolor / i fa brollar la llet”. El binomi llum/foscor estructura, de fet, tota la xarxa de sentits i relacions del llibre i prepara el trànsit cap a la segona part, la de la creació de la paraula, l’emergència de la veu, el traç de l’escriptura.
“El so de la llum” –21 poemes, 15 en vers i 6 en prosa– és el títol sinestèsic de la segona part. La cita que l’encapçala, de Paul Celan, en traducció d’Arnau Pons, diu així: “un pensament / polsa el so de la llum: encara / queden cants per ser cantats enllà / dels homes”. La llum ha quallat en so, en paraules –“No tenim sinó paraules / il·luminades”– i versos per destriar del temps i el fang.
“Avances –diu la poeta– entre signes escrits als estels”, el vell i essencial lligam, però ara la paraula es fa veu i escriptura. En l’esforç per donar-los forma i sentit, hi apareix un altre element important: la pedra, símbol del temps i de la continuïtat d’aquestes “figures humanes migpartides / entre l’esperança i la mort” que es projecten enmig del “rumor / antiquíssim / de pluja i foguera”.
Escriure és escoltar una veu que vacil·la a vegades o que romania oculta, és llançar “còdols des del cor / a la pàgina blanca” o “llaurar la terra inculta, la femada // obrir-hi solcs, / escriure-hi”.
La transcendència que reclamava Paul Celan en els seus versos té també el seu reflex en la poesia d’Empar Sáez, expressat en aquests bellíssims versos: “Alça els braços i arranja les lleis còsmiques, / únicament amb paraules. // No deixis ermar els solcs ancestrals”, “dona’m llum, dona’m una paraula i amansiré el món. Una veu que assaoni la terra i llauri el paisatge. Un cant que espigui la llum”.
Després de Dona i ocell (Denes, 2014), que va obtenir el 31è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi, de Quatre arbres (Viena, 2016), 39è Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó, i d’Òrbita (La Garúa-Tanit Poesia, 2020), aquest quart llibre consolida els millors guanys de la poesia de la seua autora, l’extrema pulcritud d’una veu alhora càlida i propera i esmunyedissa i volàtil, exigent en la recerca, en la cura a distribuir els espais interiors dels poemes i donar ritme als seus silencis i les seues pauses, en la selecció lèxica i l’estalvi d’elements, en la capacitat per interpretar els ecos que van trenant la lectura i la força de les seues imatges, que podem percebre en les cites que hem reproduït en la present ressenya.
En els temps que corren no és fàcil mantenir la fe en les paraules que demostra Empar Sáez, de creure en el seu poder regenerador, d’escoltar-se honestament al marge del borum i el vertigen i aconseguir que el cos escriga el més sincerament i lliure possible –“La grafia et perllonga, el cos t’escriu”. Sospite que des de temps immemorials ha estat així, que la poesia sempre s’alça en els moments més foscos i ens permet anar cap arrere, no cap al fals endavant de l’abisme, tocant de peus a terra, “per les gleres de l’airecel on els núvols deixen empremtes”.
