La Universitat de Perpinyà és el marc de la conversa amb Míriam Almarcha, investigadora de la història i la identitat de la Catalunya Nord i una de les veus més actives de la divulgació cultural en català al territori. En un despatx ple de llibres, mapes i revistes, Almarcha explica com ha combinat la recerca i la docència amb projectes de transmissió lingüística, entre els quals destaca la revista infantil Mil Dimonis, que des de fa més de dues dècades acompanya generacions de mainada nord-catalana en el descobriment de la llengua i la cultura.
Ens acompanyen el fotògraf Francesc Vera, que documenta la trobada, i l’escriptor Víctor Labrado, que escolta amb la curiositat d’algú que sap que aquestes converses ajuden a entendre millor un país. Parlem amb Almarcha d’educació, identitat, frontera, memòria i de la força d’un projecte editorial que s’ha convertit en referent pedagògic a la Catalunya Nord. La resta, com sempre, la diuen les respostes.
Vas nàixer a Andorra. Quin món cultural i lingüístic et vas trobar en la teua infància?
És molt curiós. Al principi —ma mare és d’Almeria i mon pare és català, de Reus—, mon pare va començar parlant castellà a casa, i la meva àvia de Colldejou, al costat de Mont-roig, sí que em parlava en català quan jo anava a casa seva. Em cantava cançons com Si la barqueta es tomba o Baixant de la font del gat, que m’han acompanyat tota la infància.
Tot i haver nascut a Andorra, el català em ve sobretot d’aquí. A casa parlàvem castellà, i a l’escola, francès. Em van escolaritzar al sistema educatiu francès d’Andorra. Allà hi ha tres sistemes educatius: l’escola andorrana, des del 1982; el sistema educatiu francès, des de 1900; i el sistema educatiu espanyol, des de 1890.
Quan jo vaig néixer, l’escola amb més prestigi era la francesa. Mon pare havia crescut a París i per a ell era molt important que jo sabés francès. El francès era la llengua vehicular.
Teníeu el català com a assignatura?
Sí. Teníem una assignatura de llengua catalana. I, quan ja érem una mica més grans, fèiem també classes sobre les institucions i d’història i geografia d’Andorra. Perquè aquests sistemes educatius forans estaven totalment deslligats de la realitat del país. L’any 1972 es va posar en pràctica l’andorranització, per tal que els alumnes dels altres sistemes educatius estudiessin la seva realitat més immediata.
Gràcies a això i a la meva àvia, que em va ajudar a parlar català, el meu pare va començar també a parlar-me en català. Jo parlava català amb mon pare i amb el meu germà. Crec que això devia passar quan jo tenia set o vuit anys.
Recordes el primer llibre en català que llegires?
No ho sé. Jo llegia, i m’agradava molt llegir en francès. Ens regalaven molts llibres en aquesta llengua. Al col·legi, entre els onze i els catorze anys, vam llegir Aloma, de Mercè Rodoreda. I a mi em va agradar molt.
Així, el primer llibre de la literatura catalana que t’impressiona és Aloma?
Sí. I des d’aleshores Mercè Rodoreda m’ha acompanyat sempre.
Per tant, et formares a Andorra?
Sí. I, quan acabo el batxillerat, com que estic al sistema educatiu francès, vinc aquí, a Perpinyà. Vaig fer Estudis Catalans a Perpinyà, que era el lloc més pròxim, però no hi ha cap combinació directa: no hi ha res que connecti Andorra amb Perpinyà.
En què consisteixen els Estudis Catalans: llengua, història, geografia…?
Qui munta aquesta graduació és en Joan Becat. Ell té una noció de Països Catalans molt àmplia, i fa que aquí els Estudis Catalans no siguin una filologia clàssica, sinó unes humanitats d’estudis catalans. Tens història, literatura, geografia…
Ell instaura una matèria que jo he recuperat, dedicada a Andorra. Hi ha també literatura d’Andorra, assignatures de traducció entre castellà, català i francès, lexicologia, morfosintaxi del català… No impartim cap curs en francès: tot es fa en català.
Recordes el moment en què, per a tu, la llengua deixa de ser només un instrument i es converteix en un espai a protegir?
Totalment. I això em passa quan arribo aquí, a Perpinyà. M’adono que el meu nivell de català és molt baix. I això que jo soc andorrana, on la llengua és oficial.
Aquí aprenc molt. M’agrada molt. Fins i tot vaig a classes de reforç de català, perquè veig que tinc mancances. I em dic: “Tinc un diamant entre les mans i fins ara no se m’ha acudit protegir-lo”. A partir d’aquí penso: “Faré del català la meva feina”, “Faré del català la meva inquietud”, “Faré del català el meu dia a dia”… És a partir del moment que surto d’Andorra, vinc aquí i faig els Estudis Catalans.
Quan acabes els estudis, decideixes dedicar-te a l’ensenyament del català?
No, començo a fer classes abans d’acabar la carrera. Començo amb l’APLEC. L’APLEC és l’Associació per a l’Ensenyament del Català que tenim aquí. L’Alà Baylac-Ferrer n’és el president i jo en soc la vicepresidenta.
L’APLEC s’ocupa de suplir classes de llengua i cultura catalanes. Contractem intervinents: “pesquem” un grup d’estudiants d’aquí i els proposem d’alternar els seus estudis amb feina. Els proposem de treballar a l’APLEC.
Hi ha escoles que no tenen català, i l’ajuntament paga una part d’aquestes classes i ens demana que hi portem un estudiant, un intervinent. Ara en tenim una quarantena, però, ja quan jo estudiava, l’APLEC existia. Les meves primeres classes les feia amb l’APLEC.
Començo a l’APLEC abans d’acabar la carrera, l’any 2000, fent classes a escoles de Perpinyà. Em va marcar molt. Vaig anar al barri de Sant Jaume i, a part de patir molt, m’ho vaig passar molt bé.
Et va sorprendre la realitat sociolingüística de Catalunya Nord?
Em va sorprendre que, fins i tot aquí, a França, es parlés català. A Andorra no ens parlaven dels Països Catalans. Alguna cosa n’havia après perquè la família anava amunt i avall, però no tenia gaire consciència de la situació.
Per tant, no podia estar decebuda quan vaig venir aquí, perquè no m’esperava res de concret. Amb disset o divuit anys sabia poques coses de la situació de la nostra llengua. Encara no tenia una mirada crítica sobre aquesta realitat.
En quin moment passes al compromís actiu?
Quan començo a fer classes amb l’APLEC i m’adono de les mancances i que cal fer molta feina amb el català. Jo començo amb l’ensenyament del català com a professió, i és llavors que prenc consciència de la situació real de la llengua.
Quantes hores de classes de català feies a la setmana al barri de Sant Jaume?
Poques. Tres o quatre hores a la setmana, com una assignatura normal, i això en un context molt tancat. Ells tenen la seva manera de fer, van a la seva. Pensa que es tracta d’un barri gitano. I l’assignatura pretén també afavorir la integració en el país.
Quin paper tens a l’APLEC ara mateix?
Soc intervinent de llengua i cultura catalanes, i alhora vicepresidenta de l’associació.
Creus que l’APLEC ha avançat o està estancada?
Hem avançat. Pel que fa a xifres, no t’ho sabria dir exactament. No sé quantes escoles tenim ara, potser una trentena. De fet, l’APLEC no hauria d’existir: està tapant forats a les escoles que necessiten algunes hores de català, la qual cosa vol dir que l’Educació Nacional no fa la seva feina.
Nosaltres obrim alternatives en algunes escoles, i de vegades és difícil mantenir-les en el temps. Algunes escoles ens diuen: “L’any que ve no farem català”. N’hi ha de tot. De vegades és l’ajuntament qui demana un professor; de vegades, l’escola; de vegades, els pares. Tenim gent que va dinamitzant, intentant explicar per què és important, i que convenç els pares o l’escola per obrir classes de català en aquell col·legi.
Quin és el perfil dels estudiants que fan Estudis Catalans? Venen a la universitat per ser professors de català?
Molts sí. Perquè, si no són professors de català, què poden fer amb aquests estudis? Poden dedicar-se al món del periodisme, però el català continua sent molt restringit en aquest àmbit.
La sortida per excel·lència és la de professor de secundària. I, a més, l’assignatura no és obligatòria ni s’imparteix en tots els instituts. Tot i així, hi ha gent que es matricula a la universitat amb la voluntat clara de ser professor de català.
Quants en són i quin perfil tenen?
Són poquets, podrien ser uns vint o vint-i-cinc per any. En venen alguns de la Cerdanya —sobretot de la Cerdanya francesa— i la majoria són de les altres comarques de la Catalunya Nord.
El perfil és el de gent que ha tingut la llengua a casa. No necessàriament parlen català de manera habitual: la majoria han patit un tall generacional en la llengua familiar. Alguns el parlen amb els avis. Tenen com una necessitat de recuperar la llengua. Són militants.
I gent que puga eixir d’ací i ser professor de català al sud? Podria ser una eixida laboral. Podrien treballar a Catalunya, al País Valencià, i a les Illes. Fins i tot podria vindre gent de baix a estudiar ací.
L’atractiu és que aquí la matrícula és zero. Allà, la matrícula val diners.
Està convalidada la carrera allà?
Et mentiria si et digués que sí. Sembla que hi ha uns tràmits o algun tipus de reconeixement que no ho fan fàcil, però no us ho sé explicar amb detall.
Tens la sensació que estàs formant professors de català o resistents culturals?
És que va tot junt. No parem de transmetre el missatge als futurs professors i els diem: quan aneu a treballar a un col·legi, també heu de generar interès, fer atractiva la llengua, anar “pescant” alumnes.
Mil Dimonis: quin és l’origen i el sentit de la revista?
La veritat és que no recordo amb precisió tot el procés de naixement de Mil Dimonis, perquè jo no hi era en el moment de la creació. El que sé és que és una revista infantil en català que editem a la Catalunya Nord des del 2002, pensada per a xiquets d’entre 8 i 12 anys, i que ara ja té més de vint anys de vida.
Va néixer dins una estructura cooperativa anomenada Coopelingua, on treballaven conjuntament equips bascos, bretons, corsos, occitans i catalans de l’Estat Francès. Cada comunitat hi aportava articles de producció pròpia i també traduïa continguts de les altres, fet que permetia adaptar la revista als interessos de la mainada i a les expectatives de mestres i famílies, i alhora reforçar, ni que fos de manera subtil, una identitat compartida que és local, nacional, europea i universal.
Des de l’abril del 2002, qui edita Mil Dimonis és l’APLEC, l’Associació per a l’Ensenyament del Català, i jo en soc la responsable editorial actual: coordino els continguts, reviso els textos, treballo amb il·lustradors i amb els docents que hi col·laboren.
Com va ser aquella primera etapa cooperativa amb altres llengües?
Entre el 2002 i el 2009 la revista tenia 24 pàgines i es coeditava amb publicacions en altres llengües minoritzades: Plumalhon –occità–, Louarnig –bretó–, Pika –basc– i, en col·laboració, Aio! –cors.
Aquella etapa va ser clau per consolidar un projecte editorial compartit i multilingüe. Després, alguns d’aquests títols van canviar de format o van baixar d’intensitat, però nosaltres vam optar per mantenir una revista tangible, en paper, que es pogués tocar i entrar a les aules. Ens semblava important que els infants tinguessin el català en un suport físic, manipulable, que fes de pont entre escola, casa i espai públic.
Has comentat que vau patir censura. Què va passar exactament?
Vam tenir dos episodis significatius. Primer, ens van cridar l’atenció perquè en un número hi havia un llaç groc dins una il·lustració d’un arbre de Nadal amb un joc de “les set diferències”, i alguns pares es van queixar. Després, en un altre número, vam publicar un article sobre Anna Maria Antigó i a la il·lustració hi apareixia amb una creu.
El rectorat va frenar la distribució de la revista, al·legant que en una escola laica no hi podien aparèixer símbols religiosos. La inspectora ens va dir que no es podia repartir tal com estava, i al final vam haver de retallar el tros de la creu, sacrificant part del contingut del darrere, per poder garantir que la revista arribés igualment als alumnes.
Aquesta experiència ens va fer molt conscients de com de fràgil és l’espai d’expressió en català dins del sistema escolar francès.
Com decidiu què entra i què no entra en Mil Dimonis? Hi ha equilibri entre contingut pedagògic i entreteniment?
Sí, busquem sempre un equilibri clar. Fem articles amb un fort component local —sobre patrimoni, festes, personatges, entorn natural de la Catalunya Nord— i, al costat, hi afegim propostes pedagògiques que indiquen què es pot treballar a classe a partir del text: vocabulari, comprensió, expressió escrita, reflexió cultural.
Combinem informacions, jocs, còmics, contes i receptes, de manera que el lector infantil hi trobi plaer i curiositat, i el mestre hi trobi eines per treballar la llengua. Som docents, i això es nota: cada peça té una intencionalitat didàctica.
Quin tipus de llengua utilitzeu? Normativa, viva, adaptada als infants…?
Intentem que hi hagi una base normativa clara, però alhora incorporem septentrionalismes i formes vives del català de la Catalunya Nord, sobretot en els diàlegs dels còmics i en alguns textos més orals.
Volem que els infants reconeguin la manera de parlar que senten al seu entorn, sense perdre el referent d’un català estàndard que els connecti amb la resta del domini lingüístic. L’objectiu és que s’hi sentin reflectits i, alhora, que ampliïn horitzons.
És més difícil escriure per a xiquets que per a adults?
Sí, molt. Has de ser molt precís, molt coherent i tenir sempre present l’empatia: què entendran, què els interessarà, què els pot fer sentir exclosos.
A més, la nostra revista s’adreça a una franja de sis a dotze anys, i això obliga a fer un exercici de graduació interna: textos que puguin ser llegits pels més menuts i, alhora, pels que ja tenen més competència. Jo pateixo bastant, perquè tot passa per mi i m’asseguro que no hi hagi ni paternalisme ni simplificació excessiva.
Què no es pot fer mai en literatura infantil?
La manca d’empatia. No pots escriure d’esquena als infants ni instrumentalitzar-los. Cal respectar la seva intel·ligència, les seves emocions i la seva capacitat crítica, encara que estigui en construcció.
Teniu manera de saber si als xiquets els agrada la revista? Rebeu retorn?
Hem fet enquestes i sabem que la revista agrada, però el retorn és escàs perquè tot passa pels mestres, que ja tenen molta feina. A vegades, la informació ens arriba de manera indirecta: comentaris de professors, de famílies, d’alumnes que ens troben en activitats o a la Fira de Sant Jordi.
Sabem, per exemple, de casos en què l’únic text en català que llegeix una mare és Mil Dimonis, que la llegeix amb els seus fills, i això ens confirma que la revista desborda la franja estrictament infantil i s’infiltra a les cases.
Com es distribueix la revista? En paper, en digital, encartada en premsa…?
Tenim tres vies principals. D’una banda, uns milers d’exemplars van directament a les escoles i col·legis que fan català, incloses les línies bilingües i immersives; parlem d’alumnes entre sis i dotze anys que tenen contacte regular amb la llengua.
D’una altra banda, tenim un centenar de subscriptors particulars que la reben a casa. I, finalment, encartem la revista en el diari local L’Indépendant, amb tiratges que han arribat a prop de quaranta mil exemplars, cosa que multiplica l’impacte i ens dona una visibilitat que seria impossible només amb el circuit escolar.
També n’hi ha disponibilitat en línia i, més recentment, hem creat formats de pòdcast vinculats a la revista, per oferir una entrada auditiva al català.
Quantes pàgines té la revista ara i com està estructurada?
Actualment té dotze pàgines. La portada és sempre una il·lustració inèdita: fem un esforç per pagar il·lustradors, tot i que els pressupostos són molt modestos. A dins, hi ha una secció d’“infomil” amb notícies locals o enllaços que poden interessar a la mainada, alguna recomanació de llibre pensada per a infants, dos articles de fons, receptes, contes i còmics.
Cal destacar, també, la col·laboració amb Petit Sàpiens, que ens cedeix gratuïtament una pàgina que escollim i adaptem
Et sents més periodista, més docent o més activista cultural quan fas Mil Dimonis?
Periodista, no: seria molt pretensiós. Soc sobretot docent i, inevitablement, activista cultural. Fa molts anys que fem Mil Dimonis i, si haguéssim escoltat algunes veus que ens deien “no sou periodistes, això no ho podeu fer”, la revista no existiria.
Hi ha un cert “tribunal dels exigents” que paralitza els projectes. Nosaltres, malgrat la inexperiència inicial, vam tirar endavant. I crec que això també és part del missatge: fer cultura en català des de la precarietat, però amb constància.
El periodisme cultural en català té prou espais a la Catalunya Nord?
—Sí que n’hi ha, però amb un impacte mínim. Aquí es llegeix molt VilaWeb. El que sí que tenim és que, des de fa anys, l’APLEC ha intentat ser present també a la premsa local. En Pere Verdaguer, que és membre fundador, escrivia una columna en català a L’Indépendant perquè tenia amistat amb algú del diari. Quan ell va deixar de fer-la, vam proposar de mantenir algun espai en català al diari. Des de fa un temps hi ha una crònica en català que s’edita cada diumenge, potser des de la COVID. És a la contraportada, al costat de la informació del temps, i són uns 1.400 caràcters: és l’únic text fix en català a L’Indépendant, a part dels quatre números anuals de Mil Dimonis.
On són els límits de Mil Dimonis?
Sabem que estem en el punt de mira perquè som molt fràgils. Aquí hi ha molta por, molta cautela, i també hi ha institucions, organismes o persones que no ens ajuden com caldria. Treballem en un espai molt delicat, i qualsevol entrebanc administratiu o pressupostari ens pot fer molt mal.
I no us ajuda cap institució?
Des de fa poc ens ajuda la Generalitat de Catalunya. Tenim també el suport del Consell Departamental de la Catalunya Nord i de Ràdio Arrels. Són suports imprescindibles per poder mantenir la revista, però no deixen de ser fràgils i parcials.
Voleu evolucionar cap a algun lloc?
L’evolució que imaginem és ampliar pàgines i consolidar col·laboracions amb altres revistes dels Països Catalans. Ens agradaria que Mil Dimonis dialogués més amb projectes similars del Principat, del País Valencià, de les Illes, però això demana temps, contactes i recursos.
Et preocupa més créixer o mantindre una identitat clara?
Ara mateix, mantenir la identitat de la revista. Créixer és important, però no a qualsevol preu. Preferim conservar una línia clara, coherent, arrelada a la realitat de la Catalunya Nord, i després, si es pot, ampliar abast.
Com veus el futur de la llengua a la Catalunya Nord?
He de ser optimista, perquè, si no, no tindria sentit res del que estic fent. Però és veritat que la decepció és quelcom present: no cada dia, però massa sovint cada setmana. Tota l’energia que gastem, aquesta voluntat sana, legítima, de feina multiplicada per tres, per poder oferir-la, per poder regalar-la —ja ni tan sols vendre-la, regalar-la—, rep de vegades cops de peu que la bandegen, que la llancen al riu.
Aquesta injustícia, aquesta manca d’empatia, o ignorància, perquè encara avui es discuteix si a la Catalunya Nord hi ha català, ens obliga a tornar a fer una injecció d’història constant per explicar per què la llengua hi és i per què cal mantenir-la. Hi ha alguns punts negres que no em permeten ser optimista al cent per cent, però, malgrat això, continuo treballant amb la idea que val la pena.
Quan tanquem les llibretes i el fotògraf guarda la càmera, tenim la sensació que hem conversat amb algú que entén la cultura no com un objecte d’estudi, sinó com una responsabilitat compartida. Míriam Almarcha parla de la Catalunya Nord amb la serenitat de qui ha dedicat anys a escoltar, documentar i transmetre; i parla de Mil Dimonis amb l’orgull discret de saber que una revista pot ser molt més que paper: pot ser una porta d’entrada a la llengua per a milers d’infants.
Eixim de la Universitat de Perpinyà amb la llum baixa de la tarda i amb la certesa que projectes com el seu són imprescindibles per mantenir viva la identitat en territoris on hi ha una frontera que ens vol separar. Francesc Vera ha capturat instants que expliquen la conversa millor que qualsevol frase, i Víctor Labrado somriu amb aquella mirada que indica que ja està rumiant un text. L’entrevista s’acaba, però la feina d’Almarcha —i la seva manera d’entendre el país— continuen obrint camins.
