No puc estar més d’acord amb Jesús Huguet quan, en referir-se a La solsida (2005) de Rafa Arnal (Tavernes Blanques, 1948), posava en valor la seua prosa desimbolta i espontània i, alhora, “correcta” enfront d’un model de narrativa en català rígid, diríem que poc llegible, derivat, segons Joan Fuster, d’una mala digestió del noucentisme estricte. “Una rigidesa formal”, deia Huguet, “que en el cas valencià ha estat un llast perniciós i lamentable” en el sentit que, al seu parer, havia endarrerit l’acceptació col·lectiva dels escriptors valencians. I, encara.
I és així. En Arnal, podem afirmar que allò que preval és la manera de contar. Qualsevol lector massa primmirat amb les qüestions de normativa –cal no oblidar que aquest és el llibre d’un anarquista si se’m permet la ironia– hauria de prevenir-se d’aquesta premissa d’Arnal si vol gaudir d’una lectura intensa, amb nervi.
Comptat i debatut, L’alenar és el llibre d’un escriptor amb molta ferida que, a través de la literatura, ens ha volgut explicar un món gens amable sense perdre, però, el sentit de l’humor, remetent-se als fets, amb una clara voluntat, també, d’advertir a les generacions futures de com fou la vida sota el feixisme.
L’alenar és, segons explica Arnal mateix, la segona part de La solsida, començada a escriure després que li detectaren els “carrancs” i, en conseqüència, després de diverses cirurgies i tractaments de químio. Uns carrancs contra els quals encara lluita. “Arribats ací”, escriu, “em vaig proposar d’escriure una mena de crònica personal dels darrers 50 anys del segle XX, fins on la salut em permetera”.
L’autor vol disculpar-se –no exempt de sarcasme– per la seua redacció, “més o menys en ‘Valencià Dièsel’”. La veritat és que no ha tingut temps de polir, de revisar. La malaltia l’acaçava i, Arnal, volia publicar per arribar a la Fira del Llibre de 2024, “segurament la meua darrera fira”.
L’alenar, és tot plegat un text, “escrit amb el fetge i viscut en primera persona, tal com raja i s’escau al meu tarannà llibertari”.
Dividit en dues parts, “Temps de pobresa” i “Temps de represa”, estem al davant d’una crònica punyent, d’una enorme utilitat per entendre el nostre país des dels budells.
L’alenar arrenca amb les barrancades de finals dels quaranta, “quan la nostra casa tremolà per les embranzides de l’aigua”. La del 49, “la més forta i destructiva de totes” serà la primera riuada que l’escriptor recorda. Després vindran la del 50 i la del 57, “viscuda intensament, la dels records més nítids”.
Al relat dels fets, tal com van ser, contats amb la vivacitat i rigor del millor reporter, Arnal intercalarà el del patiment de les classes populars a què pertany, la mirada perplexa dels infants o l’arrogància del jovent davant de les calamitats, la vida al marge dels presos polítics, tot mentre, a fora dels murs on moren en vida, el fang esborra uns pobles, uns barris que semblen tots fets de paper i misèria.
L’autor no en va recorda que el seu poble, Tavernes Blanques, sempre ha tingut “la llarga ombra” del penal de Sant Miquel dels Reis:
“De menut, sentia com un hàlit de misteri i angoixa en passar del portaló de ferro de l’entrada, quan anàvem a València, potser a peu, en el tramvia o en el camió… que no dir quan, els dies de visita, hi havia centenars de persones que omplien les voravies i voltaven el seient de pedra tallada en forma de corbella, amb una font al mig, just enfront de la porta, tot esperant el moment de poder entrar a visitar als familiars presos. Persones majors i alguns xiquets s’amuntegaven a l’espera en un ambient de tristor extrema, cares llargues, dones de negre…”.
Per L’alenar desfila la família d’Arnal, les seues peripècies vitals. Fills d’una revolució frustrada i d’una guerra perduda el seu ofici és sobreviure i recordar, mantenir viu l’esperit de La Idea, de la utopia llibertària. Hi desfilen també tot un seguit de personatges arrelats en els límits gairebé salvatges, avui irreconeixibles, d’una ciutat inabastable.
“El nostre primer gran descobriment”, escriu, “en eixamplar els límits del veïnat, que ens va obrir a tota una vida plena d’aventures fou el de les séquies majors: Tormos, Rascanya i la de la Font, el Racó de l’Anell i el Molí de Canyars eren les fites del món mundial i les vam anar descobrint, amb el mateix esperit viatger dels argonautes, dels exploradors i els grans navegants del XV i el XVI. La sèquia era per a nosaltres el centre de l’univers”.
L’infant que va ser Arnal creixerà en aquest ambient i, més endavant, també en el de la política i el de la cultura. Dumas, Hugo, Dostoievski, Gorki, Tolstoi li obriran la gana de la literatura, eixamplaran el seu món primigeni.
En la segona part, “Temps de represa”, l’autor farà el relat viscut d’una època que inicia amb el seu descobriment del valencianisme a través de les activitats en Lo Rat Penat de finals dels 50. Després, arribarà la militància en les organitzacions d’esquerra influenciades per les idees de Joan Fuster. Una militància que explicarà amb tota profusió de detalls, aportant fins i tot documents en molts casos inèdits que revaloritzaran l’interès d’aquest llibre.
Escriptor, editor, llibreter, músic, forner, ajudant de camioner, guionista de cinema… Arnal, amb el seu aspecte bonhomiós i alegre de Buda barbut, tal com l’ha vist el periodista Vicent Garcia Devís en una entrevista publicada en aquest mateix mitjà, és sens dubte un protagonista singular entre tots els que han transitat per la història del País Valencià de les darreres dècades. Com ho és de singular, també, la seua literatura.
