Tim Jackson fa anys que pica pedra contra una de les supersticions més ben instal·lades del nostre temps: la idea que créixer sempre és bo, que produir més sempre vol dir viure millor i que el PIB, aquest tòtem amb cara d’Excel, sap alguna cosa de la felicitat humana.
A L’economia de la cura, l’autor de Prosperity without Growth (2009) continua una trajectòria intel·lectual impecablement coherent: desmuntar el mite del creixement infinit i preguntar-se, amb una tossuderia molt sana, què voldria dir prosperar en un planeta finit.
La novetat és que aquí no parla només de límits ecològics o d’economia postcreixement, sinó de salut, de temps, de dependència, de fragilitat i d’aquest verb tan poc rendible i tan essencial: cuidar.
La tesi central del llibre és d’una claredat gairebé insultant: “la prosperitat humana […] té a veure sobretot amb la salut i no amb la riquesa”. I si això és així, l’economia no hauria d’estar organitzada al voltant del creixement incessant, sinó de la cura.
Dit així sembla obvi. Però Jackson és prou intel·ligent per saber que les coses òbvies sovint són les que una societat evita amb més energia. Per això el llibre no és una proclama naïf sobre la bondat universal ni una invitació a tornar a les herbetes, a la comunitat idíl·lica i al “tot anirà bé” escrit amb retolador morat. És un assaig seriós, culte i molt ben travat sobre per què allò que ens sosté —la salut, els vincles, el descans, el temps, el cos, el planeta— acaba sempre relegat darrere d’allò que només es pot comptar.
Un dels encerts del llibre és que Jackson no escriu com un economista atrinxerat darrere de gràfics, sinó com algú que ha entès que l’economia també és una forma d’explicar-nos la vida. Hi ha teoria, sí, però també hi ha autobiografia, literatura, mitologia, hospitals rurals, pandèmia, guerra, un gat que provoca una caiguda absurda i fins i tot una Barbie que apareix en una relectura del mite de Cura.
Que un llibre d’economia comenci jugant amb Júpiter, Terra, Saturn i una Barbie de cintura impossible ja indica que l’autor no té cap intenció de fer-nos patir més del que cal. S’agraeix. La ironia no li resta gravetat; al contrari, li permet dir coses molt greus sense convertir-se en sermó dominical.
Jackson beu de l’economia feminista i ho fa amb una honestedat poc habitual. Reconeix que el territori de la cura no l’ha descobert ell, sinó moltes dones abans que ell. Parla del “cor invisible” de Nancy Folbre, aquesta altra mà —menys famosa que la d’Adam Smith i molt més cansada— que sosté criatures, malalts, grans, llars i comunitats, sovint sense sou o amb sous indignes.
Aquí el llibre toca un nervi quotidià: qui recorda la visita mèdica de la mare? Qui adapta l’horari quan el nen té febre? Qui deixa de treballar, o treballa pitjor, perquè algú necessita ser acompanyat? Qui sosté emocionalment una família mentre el món continua exigint eficiència, productivitat i somriures de LinkedIn? La resposta, massa sovint, encara té gènere. I no precisament per casualitat.
El llibre és especialment brillant quan aterra la cura en el temps. Jackson diu que la cura distorsiona el temps, i qualsevol persona que hagi cuidat algú ho sap sense necessitat de bibliografia. Una criatura vomita a les tres de la matinada i el calendari laboral pot anar-se’n a pastar fang. Un pare gran cau i aquella reunió tan “estratègica” es redueix a una fantasia corporativa.
Una malaltia crònica no entén de terminis, ni de productivitat, ni de fulls de ruta. La cura no funciona amb el temps del rellotge, sinó amb el temps de la necessitat. I això és profundament subversiu en una societat que ha convertit l’agenda plena en prova de valor moral.
També és encertada la manera com Jackson vincula la cura amb la violència. Després de la pandèmia semblava que havíem après alguna cosa sobre la vulnerabilitat i la interdependència. Vam aplaudir sanitaris, vam descobrir que les caixeres existien i vam prometre que sortiríem millors. Espòiler: no gaire.
De seguida van tornar les prioritats de sempre: despesa militar, competència geopolítica, inflació, por, pressupostos retallats i aquella masculinitat de despatx que confon lideratge amb donar cops de puny sobre la taula. Jackson no cau en la ingenuïtat: sap que la cura no és una floreta al marge del món, sinó una força política que té enemics poderosos. La guerra i la violència són, diu, la gran anticura.
Hi ha, això sí, moments en què l’assaig s’eixampla tant que pot demanar al lector una certa paciència. Jackson viatja de la salut pública britànica a Aristòtil, de l’economia feminista al postcreixement, de la medicina al clima, de la pandèmia a Gaza i Ucraïna.
De vegades el trajecte fa alguna volta llarga. Però fins i tot aquestes digressions tenen sentit dins d’un llibre que, més que donar una recepta tancada, vol reconstruir una mirada. Aquí rau la seva força: L’economia de la cura no ens diu simplement que hauríem de cuidar més. Ens obliga a preguntar-nos per què hem muntat una civilització que necessita la cura per sobreviure i, alhora, la tracta com una nosa, una despesa o una feina de segona.
Jackson proposa una economia que no alimenti els nostres excessos, sinó que cobreixi les nostres insuficiències; que no ens condemni a l’estrès crònic, sinó que ens retorni a l’equilibri. Sona revolucionari perquè ho és. I sona assenyat perquè també ho és.
En un món on podem mesurar-ho gairebé tot menys allò que realment ens manté vius, aquest llibre és una esmena elegant i demolidora a la nostra economia de pollastre sense cap: correm, produïm, comprem, facturem, contestem correus urgents i fem veure que no passa res, mentre el cos, la casa, els vincles i el planeta ens van passant la factura.
L’economia de la cura és un assaig rigorós, bell i incòmode. No predica bondat; reclama intel·ligència. No idealitza la cura; en mostra el cost, la força i la centralitat. I ens deixa una pregunta que fa més mal del que sembla: si cuidar és el que fa possible la vida, com és que encara ho tractem com si fos una activitat secundària?
