Que llunyanes ara les Guerres dels Balcans. Que llunyà aquell conflicte brutal, medieval, una ombra sinistra del que havia estat l’extermini total nazi dels anys quaranta i que semblava impossible que poguera donar-se en el país dels Jocs d’Hivern de Sarajevo, de les meravelloses platges croates, del mitificat règim de Tito entre els benpensants d’una esquerra un punt idiota.
Al capdavall, Iugoslàvia era el país que havia plantat cara a Stalin, el d’un socialisme autoritari amable, que, a més a més, havia estat capaç de junyir harmoniosament una munió de pobles i cultures sota una sola única idea de nació.
En realitat, però, no en sabíem res o, pitjor, havíem oblidat que aquell racó d’Europa havia estat des de sempre un vesper que en sacsejar-lo podia somoure i esquerdar el cor del continent mateix.
Per a mi, estudiant llavors de periodisme, va ser una de les primeres manifestacions multitudinàries a la plaça de Sant Jaume exigint la pau. Tardaria molt a veure’n de tan nombroses com aquelles.
La que havia de ser la meua sogra regentava llavors una granja al carrer Llibreteria i amb aquelles mobilitzacions sempre faltaven mans per a servir begudes, cafès, entrepans. Semblava que des de Barcelona estant podíem canviar el món amb aquelles protestes gairebé festives.
La guerra va ser també l’arribada dels primers exiliats a una Barcelona que es preparava a tota màquina enmig d’una allau de transformacions prodigioses per a la celebració dels seus Jocs Olímpics. Uns exiliats que crec que s’han acabat per dissoldre justament en aquest país on la dreta –i la no tan dreta–, de tant en tant, agita l’espantall d’aquell horror per a rebaixar les expectatives nacionals de les perifèries.
El mateix Sánchez va recordar al Congrés en un agre debat sobre Catalunya en ple “procés” la seua estada entre 1997 i 1999 com a membre del Gabinet de l’Alt Representant de l’ONU a Bòsnia i Hercegovina. Jo mateix vaig escoltar la seua solemne intervenció des de la tribuna de convidats.
Per a Tijan Sila, autor d’aquest punyent Ràdio Sarajevo, la guerra va ser el despertar a una realitat tan terrible com onírica, absurda, que li va canviar la vida per a sempre.
“Quan van caure les primeres bombes –escriu en un pròleg imprescindible– jo estava tirat de panxa a terra sobre la catifa del dormitori, escoltant la ràdio; a l’emissora sonava Suffragette City de David Bowie, quan, de sobte, un soroll metàl·lic va esquinçar l’aire i una explosió va arrencar les cortines de les guies.”
“Al carrer –explica aquell Tijan que aleshores era un xiquet– totes les alarmes van entrar en pànic, però jo no. Encara no. No trigaria gaire a viure en un estat de pànic permanent, imaginant-me que la mort m’esperava en cada ombra, però el dia que va començar la guerra, només em vaig quedar atònit.”
Les primeres hores de la guerra els pares de Tijan, tots dos professors universitaris, ell i el seu germà, les van passar amagats al soterrani esperant que allò només fos un punt d’inflexió d’una situació política tensa que en cap cas podia desembocar en una guerra.
“Com es pot explicar una guerra com aquesta? –es pregunta l’autor després d’assajar una primera tesi– En general –prossegueix–, em limito a dir: al final, tothom lluitava contra tothom. Es veia de lluny que acabaria passant allò”.
En poc temps la realitat es va imposar i els Sila van eixir del soterrani per enfrontar-se a una vida que havia de ser el més normal possible: treballar, procurar-se aliments, passar l’estona, esperar… Amb l’escola tancada encara no del tot ni sempre, Tijan i la seua colla d’amics van acabar per convertir-se en uns avesats brivalls que feien la seua enmig d’un escenari de mort i desolació, de runes.
A través de les vivències del Sead i del Rafik –en realitat dos “personatges compostos” que representen la vintena d’amics de Tijan– ens endinsem de ple en els horrors del setge de Sarajevo des de la mirada d’uns xiquets a punt d’entrar a l’adolescència de la manera més salvatge que es pot fer. Alguns dels passatges, escrits amb una simplicitat punyent, donen una idea del que degueren ser aquelles vivències per al menut Tijan:
“Que et sàpiga greu la mort d’un desconegut no es pot comprar amb plorar la mort d’un veí i membre de la teua raja(terme equivalent gairebé a clan en un sentit de veïnatge). Quan van portar el cos de l’Ermin del front, embolicat amb una manta que, malgrat tot, deixava entreveure el poc tros de crani que li quedava, em vaig oblidar d’on era i vaig perdre el món de vista; em vaig ficar al portal de casa, em vaig asseure a les escales i, per primera vegada des de feia mesos, vaig tornar a entrar en aquell trànsit del començament de la guerra.”
Tijan afegeix que va ser com eixir d’un tinter gegant enfilant-se per les parets, empastifat de tinta.
La guerra és per al protagonista d’aquesta història el descobriment també d’uns pares que lluny de ser capaços de sobreposar-se a la situació cometen errors estúpids duts pel pànic i el desconcert. Tot plegat, emergeix llavors la figura de l’adolescent que s’enfronta a la realitat de la vida adulta completament sol, decebut, enrabiat:
“Els pares –escriurà en un moment donat– havien sobreviscut a la guerra, però al final els va acabar destruint. Era semblant al que li havia passat a l’avi Šefkija, que va sobreviure a la Segona Guerra Mundial amb sis ferides de bala, però es va morir el 1980 a causa d’un tumor cerebral que se li havia format al voltant de les restes d’una de les bales. Nosaltres també vam fugir de la nostra guerra amb cossos estranys allotjats al cervell”.
Els xiquets remenen entre les runes buscant revistes pornogràfiques que canvien per tabac amb els soldats de la UNPROFOR, mesuren les seues pròpies forces amb altres colles de depredadors, pateixen les crueltats dels adults com ara aquell mestre sàdic, Karahasan que gaudeix imposant els seus càstigs arbitraris.
“La Bíblia deia –enraona l’autor– que els humils serien feliços perquè posseirien la terra, però a Bòsnia això es considerava un acudit dolent: al nostre país, qui no aprenia a ensenyar les dents a temps acabava enterrat sota terra”.
L’any 93, amb la guerra tocant a la seua fi, els Sila decideixen exiliar-se a Alemanya. Serà l’altre viatge de Tijan a un món oníric, hostil, al qual mai no acabarà d’adaptar-se. La primera paraula que aprendrà a Mannheim només posar un peu a l’escola serà Sheiße, és a dir, merda.
Una nota final de l’autor en aquest llibre tan colpidor i necessari també que no podia estar-me de citar:
“A Bòsnia, de la generació dels meus pares en diuen els ‘desarrelats’. Però la meua generació no té cap sobrenom. Som simplement els oblidats. He escrit aquest llibre, en part, per lluitar contra l’oblit”.
