Llegit l’últim llibre de Julian Barnes, m’assalta la impressió que un text com aquest, si s’haguera publicat en català com a llengua original, hauria passat sense pena ni glòria. Per sort el sistema literari anglosaxó no és tercermundista, com el nostre, i la barreja de realitat i ficció que caracteritza mister Barnes és acceptat com una modalitat narrativa puixant i high level.
I és que la primera cosa que se’ns adverteix en penetrar en Comiats és que l’autor no desvelarà quina part de les seues pàgines és estrictament autobiogràfica i quina forneix un material plenament novel·lesc.
El lector haurà de fer-se la seua pròpia composició d’intencions. Perquè Barnes ens confessa que ja no escriurà –o publicarà– cap més llibre. El motiu sembla ser el tipus de leucèmia que li van diagnosticar poc abans del primer confinament de la pandèmia. És una malaltia “controlable” –així es titula el capítol on la revela–, però, així i tot, la sent com una sentència de mort més o menys ajornada.
Jo crec que una malaltia que es pot contar no és realment greu, però és una opinió personal. Ara pense en exemples diferents. El relat –magistral– de l’infart de miocardi en algun volum de l’Obra Completa de Josep Pla. O, a sensu contrario, l’última anotació dels Diarios de Rafael Chirbes. El de Tavernes de la Valldigna escriu que li han diagnosticat un càncer… I després ve el silenci –i la seua redundància abassegadora, la mort.
Què és real –o realment devastador– i què no en la leucèmia de Barnes? Sincerament, no ho sé. Comiats està escrit en l’estil irònic i irreverent de l’autor, i res fa pensar en un text agònic ni crepuscular. Comença, això sí, amb una llarga reflexió sobre la memòria. L’excusa és Proust i la seua magdalena. Però Barnes cita l’autor de la Recherche “principalment per discrepar-hi”.
Això de la memòria és un tema inacabable. De fet, és el tronc més gros que crema a la llar de tota literatura seriosa. Per això ens hem d’agafar les reflexions de Julian Barnes cum grano salis. Ell mateix sembla adonar-se’n quan ens proposa el que sembla el contingut més directament ficcional del volum: la història de Stephen i Jean.
Són una parella que se suposa que va conèixer a Oxford quan tots tres hi estudiaven, als anys 60. El cas és que els retroba quaranta anys més tard, i contribueix –com abans– a la satisfacció del seu emparellament. Les pàgines que hi dedica són notòries per la profunditat psicològica esmerçada. Són un home i una dona als quals “la felicitat no els fa feliços”. Literatura, és a dir, humanitat nua i crua.
La magdalena de Proust. Aquell dolç en forma “de la petxina d’un pelegrí” que transportava el bo de Marcel a la infància passada a la vora de la seua tia Léonie. Però Barnes hi sospita, perquè assegura que en la primera versió del text proustià no hi havia una magdalena, sinó un tros de pa ranci sucat en te, i en una segona un tros de torrada. Però tot això importa? Barnes sembla desoir el vell consell de Verdi –que assegura venerar–, quan confessava que, amb la vellesa, “va aprendre a escriure menys música”. No cal, doncs, donar tantes voltes a la magdaleneta…
Què pretén Barnes, al cap i a la fi? No ho sé, però acaba amb una reflexió sobre el final de la vida, la pèrdua de la memòria i la decrepitud de molt bona llei. Sap, com Flaubert, que la vida és un suïcidi diferit: “Tan aviat com arribem al món –escriu l’autor de L’educació sentimental– parts de nosaltres comencen a desprendre’s”. Cosa que ja va dir, al segle XV, el nostre Pere March: “Al punt que hom naix comença de morir”.
I sí, la mort ho acaba subsumint tot. I la magdalena…
