Hi ha olors als quals no cal fotografia. La d’aquell sabó fosc que les dones elaboraven a casa amb oli usat i una saviesa que no figurava en cap manual. Montse Vendrell Bardají la converteix en el fil que cus Sabó de casa, una novel·la nascuda per salvar una història familiar de l’oblit que ha acabat fent memòria per a tots.
La Montse és d’Alguaire i jo hi visc. Ho dic perquè em fa il·lusió i perquè una té dret a presumir de poble quan una veïna escriu una primera novel·la com aquesta. Però l’epicentre del relat és Almenar, el 1921. Joan Bardají Fargues, de cal Marongo, és un jove pagès que no troba el seu lloc entre la família, la terra i les decisions que els altres prenen per ell. Estima la Marieta, però l’amor no viu dins una bombolla: hi entren la pobresa, les convencions, el servei militar i una guerra del Marroc d’on molts nois no tornaven.
Per evitar que l’hi enviïn, Joan fuig. Travessa els Pirineus i deixa enrere Almenar, la família i tot allò que coneix. França no és una postal. És la por del pròfug, una llengua estranya, la gana, les feines precàries i la solitud. Però també és la descoberta d’un món nou fins a arribar a Marsella, lluminosa, portuària i excessiva, amb aquell savon de Marseille que, més refinat i perfumat, li retorna l’olor del sabó de casa. Un objecte humil esdevé refugi, identitat i pont entre el lloc perdut i aquell on potser serà possible començar de nou.
Mentrestant, la Marieta no s’atura a esperar ningú. Les circumstàncies familiars la porten cap a Sant Sadurní i Barcelona, i la novel·la li concedeix una trajectòria pròpia. Vendrell no escriu només la peripècia d’un home que fuig, sinó una història coral en què les dones sostenen cases, dols, criatures i silencis mentre intenten guanyar algun marge de llibertat. Joan i Marieta s’estimen, però la història els sacseja sense preguntar-los si hi estan preparats.
Sabó de casa és novel·la històrica, història d’amor i relat d’exili, però sobretot és una obra contra l’esborrament. Vendrell va reconstruir el periple dels seus padrins a partir d’una cartera de l’avi amb permisos, contractes, una cartilla militar, fotografies i documents del Consolat espanyol a Marsella. Va escoltar els qui els havien conegut, va remenar butlletins i premsa, va consultar arxius i especialistes, va viatjar als escenaris i fins i tot va pujar al Montardo per saber què sent un cos inexpert davant d’una muntanya. Deu anys de feina perquè la documentació no pesi com una enciclopèdia, sinó que respiri amb els personatges.
La memòria oral hi és decisiva. En els records, però, sempre hi ha buits i portes que ja no es poden obrir. L’autora els omple amb ficció —calcula que només un 20%— sense trair la veritat emocional de les persones reals. Els noms, els oficis i bona part dels itineraris van existir. També les pèrdues, la nostàlgia i aquella manera tan nostra de reconèixer les persones pel nom de la casa. La novel·la conserva paraules i girs de Ponent sense exhibir-los com a peces de museu: són la veu natural del món que reconstrueix.
No tot és desgràcia ni solemnitat. Hi ha vida domèstica, ironies, festes, amistats, desig i secundaris que semblen haver esperat molts anys que algú els tornés a anomenar. El llibre commou perquè darrere la gran història hi posa la minúscula, la que rarament arriba als arxius. No parla d’herois, sinó de persones que fan el que poden amb les cartes que els han tocat.
L’èxit de Sabó de casa va ser tant inesperat com merescut. Publicada per Pagès Editors el 2023, va ser un dels fenòmens d’aquell Sant Jordi a Lleida i el maig de 2024 ja arribava a la quarta edició. Després van venir clubs de lectura, presentacions i visites guiades pels escenaris d’Almenar i Marsella. I també Frankfurt: una història que havia de quedar-se a casa va acabar viatjant fins a la gran fira internacional del llibre. Té alguna cosa de justícia poètica que Joan hagués de travessar fronteres per no desaparèixer i que, un segle després, la seva història les torni a travessar convertida en literatura.
Al final, Sabó de casa ens recorda que escriure la memòria familiar no és mirar enrere per nostàlgia, sinó impedir que el temps ho arrasi tot. Montse Vendrell va voler allargar una mica la vida dels seus padrins i de les veus que li van confiar els records. I ho ha aconseguit. Quan tanquem el llibre, Joan i Marieta ja no pertanyen només a la família ni a Almenar. I aquella pastilla de sabó, feta per durar i per netejar, acaba fent una altra cosa encara més difícil: deixa intacta l’olor de casa.
