Què recordem realment dels músics quan desapareixen? Les cançons? Els escàndols? La veu? O només la imatge que n’hem reconstruït amb el temps? El falcó daurat converteix aquestes preguntes en el motor d’una investigació que oscil·la constantment entre la novel·la negra i la memòria sentimental.
Partint de la idea d’un passat que es resisteix a romandre en silenci i que exigeix respostes, Juli Martínez Amorós ofereix una novel·la que funciona com una melodia antiga plena de nostàlgia, ecos i misteris amagats. Així doncs, llegirem un text que és, en essència, un homenatge cultural al País Valencià.
L’estrena del documental sobre la vida d’un antic cantant dona lloc a la preocupació d’una periodista que troba alguns indicis per pensar que la seua mort no fou un accident, com els havien fet creure durant tants anys.
Així, naix la investigació que serveix d’excusa per a revisitar una època plena de música i il·lusions. Obrir aquesta porta al passat, però, també farà als protagonistes desmitificar-lo.
Descobriran els secrets més obscurs dels anys vuitanta del món de la música: les productores, les mentides, els misteris, etc. D’aquesta manera, amb un ritme que acompanya la història i la fa versemblant, l’autor ens presenta dos protagonistes que es complementen i treballen dia i nit per buscar proves d’un suposat crim de fa dècades.
La novel·la respon principalment, a la narrativa policíaca, o fins i tot al que es coneix actualment com a cozy misteries: un investigador que en les seues vacances –és a dir, de manera altruista– resol un crim en un entorn petit i acollidor, en aquest cas, el poble, per un interés específic.
A més, es presenten els dos personatges tipificats i clàssics del gènere, aquest policia i la seua companya, una dona –caracteritzada com a jove i atractiva–, la presència de la qual té l’objectiu de crear tensió sexual i interés amorós amb el vertader protagonista. En aquest cas, l’autor va una passa més enllà i fa d’ella un personatge amb profunditat pròpia: la periodista que descobreix l’espurna que inicia la investigació. I que tindrà, durant el relat, un pes considerable.
Aquest personatge ens obri també una porta a l’esperança que les dones tinguen un paper fonamental i real en les novel·les següents d’aquest autor.
Un altre recurs típic que veurem és la víctima que deixa les pistes del seu assassinat. De nou, però, l’autor fila més prim, atés que la víctima ja estava investigant un crim similar al que després patirà. Per tant, els protagonistes faran una metainvestigació que els durà a la resolució d’ambdós misteris, i dels que es trobaran pel camí.
Tanmateix, allò que diferencia El falcó daurat d’altres novel·les policíaques és precisament aquest viatge cap enrere. La investigació esdevé una excusa per reconstruir el paisatge emocional i cultural dels anys vuitanta al País Valencià: les cançons que marcaren una generació, les productores que condicionaven carreres senceres, la censura de la llengua pròpia i els amors, tant els impossibles com els imposats.
El passat hi apareix desproveït de qualsevol idealització, apareix cru i desenterra veritats. A pesar que la nostàlgia impregna moltes pàgines, els protagonistes acabaran descobrint que rere les melodies que encara perduren en la memòria col·lectiva, s’amaguen abusos de poder, incomoditats i assassinats planificats.
De la mateixa manera que en altres novel·les de l’autor, la història se situa lluny dels grans centres urbans que acostumen a monopolitzar la ficció criminal. Les comarques del voltant de València deixen de ser només un lloc d’estiueig per a convertir-se en una realitat viva.
Els pobles, les carreteres i les referències musicals pròpies construeixen una atmosfera de proximitat que permet al lector identificar-se amb els espais i entendre que els misteris, la corrupció i la violència no pertanyen exclusivament a les grans capitals.
Potser és precisament aquesta voluntat d’homenatge al poble la que, en alguns moments, juga en contra del ritme narratiu. La investigació avança a un ritme pausat, coherent amb el procés de reconstrucció del passat, però que pot allunyar-se de les expectatives dels lectors que busquen la tensió constant pròpia del thriller contemporani.
Més que una carrera a contrarellotge, El falcó daurat proposa una escolta atenta a les veus que havien romàs massa temps en amagades. Amb aquesta acció, però, ens ofereix una novel·la que delibera, que pensa i que no sobreestimula.
El falcó daurat és, en definitiva, una novel·la que utilitza els mecanismes de la narrativa policíaca per reflexionar sobre la memòria, els mites i la necessitat de revisar el passat amb ulls crítics.
Juli Martínez Amorós demostra, una vegada més, que des del sud també es poden explicar històries de misteri amb veu pròpia i amb referents ben nostres.
Com les cançons que ens han acompanyat durant anys, aquesta novel·la deixa una empremta irregular, però persistent: potser no totes les notes ressonen amb la mateixa força, però el conjunt ens recorda que darrere de qualsevol llegenda sempre hi ha persones, contradiccions i silencis esperant ser escoltats.
