El poeta Francesc Parcerisas va néixer el 1944 a Begues, en plena postguerra. Acaba de publicar un nou llibre de narrativa, Fer-ne vuitanta, un recull d’imatges comentades i complementades amb els records de les persones apreciades, ciutats transitades, cases habitades i èpoques viscudes.
Doctor en traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha exercit la docència durant trenta anys, a més de dedicar-se a la traducció. Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i director de la Institució de les Lletres Catalanes.
Té una llarga i reconeguda obra poètica, aplegada fa dos anys al volum Triomf del present. (Obra poètica 1964-2000).
En els darrers anys ha publicat tres dietaris destacats, La primavera a Pequín (2013), Un estiu (2018) i La tardor en sobta (2022), a Quaderns Crema, la seva editorial.
Fer-ne vuitanta és una mena d’àlbum autobiogràfic, que repassa, any per any, els teus vuitanta. Com se’t va acudir?
És un llibre que seria més fàcil de definir per allò que no és. No són unes memòries, ni una autobiografia, ni un àlbum literari… potser s’acosta a l’àlbum de cromos de la meva infantesa: estampes, curiositats, incògnites amb un polsim de misteri. Un format híbrid, diferent, m’hi va fer pensar A Book of Days de Patti Smith, que reuneix 365 fotos, una per cada dia de l’any.
El llibre selecciona moments i estampes, però vol ser al màxim d’objectiu: 80 fotos, amb vuitanta peus i vuitanta comentaris tots de la mateixa extensió. Cadascun dels anys de la meva vida cosificats en un moment, en una instantània, i amb una breu reflexió literària.
La tria ha estat complicada, difícil; volia defugir fins on fos possible el JO, encara que sigui un llibre sobre la meva persona i les meves vicissituds. Hi apareixen objectes, llocs on he viscut, persones, i naturalment la gent que he estimat, la família, els fills, les companyes de vida… Potser és un retaule laic, o un calendari…, però la idea dels cromos m’agrada força. De nens n’apreníem molt, dels cromos!
Els teus pares no t’esperaven.
Efectivament. Avui fa gràcia, però els meus pares no sabien que la mare duia bessons i, com a bons bessons, vam néixer abans d’hora. Va ser una sorpresa total, fins que no va néixer el meu germà David, el metge de Begues que el pare havia cridat d’urgències a mitjanit no es va adonar que n’hi havia un altre que esperava torn –jo.
De fet, vaig arribar una mica estropellat i el doctor em va haver d’agafar pels peus com un conill i estossinar-me amb força perquè respirés i plorés –tota una lliçó, de la qual naturalment no n’era conscient, del que ens espera a la vida.
Com va ser la teva infantesa, en plena postguerra.
Com més anys tinc més la mitifico, la infantesa. La veritat és que el país, l’època, les famílies, l’escola… Tot era molt diferent. Caldria explicar fil per randa el context i això ja seria un llibre d’història o de sociologia.
Diria que vaig ser un nen prou normal, amb les dèries pròpies de l’edat i de l’època i vaig tenir la sort de viure en una família prou gran, una mica de novel·la del XIX, i econòmicament benestant. Però la consciència de tot plegat que explico al llibre és ben actual, sotmesa a la visió crítica i partidària d’un home de vuitanta anys.
Com era Pedralbes en aquella època?
Pedralbes, el barri on vivíem, era molt allunyat del centre de Barcelona, amb algunes torres d’estiueig d’abans de la guerra, horts, camps, i quatre carrers sense asfaltar. El monestir, amb les monges de clausura, era una fita que imposava. A la placeta del Bisbe Català hi morien els tramvies 22 i 64.
La meva família tenia una botiga de tapisseries, es dedicaven a l’interiorisme, la decoració… Vivíem en un casalot de dos pisos més golfes, amb “servei”, cotxe, carbonera, gallines, conills i un hort que menava amb gran destresa la meva àvia paterna –nascuda a Albatàrrec.
Res a veure amb les connotacions que el barri ha adquirit amb posterioritat.
Consideres que, com dius al llibre, “la solidesa del passat acumulat trontolla”.
I tant! El passat, per definició, ja no existeix, i el rememorem i reconstruïm a la nostra conveniència, per edificar-nos-el des del present, a través dels tripijocs de la memòria. Sempre ens estem “construint”.
Aquest Fer-ne vuitanta és, de fet, un llibre sobre el temps, un intent de veure des de la talaia dels vuitanta què pots salvar d’allò que creus –o vols creure– que t’ha conformat, que t’ha fet ser com ets –o com creus que voldries ser.
La història i la fantasia es barregen, i la importància d’allò banal creix desmesuradament perquè simbolitza amb força insòlita allò que creiem important encara que ja hagi desaparegut del tot.
De jove, vas viure els canvis socials i culturals dels anys 1960 a la Universitat de Barcelona i, després, vas viure uns anys a Anglaterra en casar-te.
Els anys seixanta, a tot el món occidental, van ser anys d’esperança, d’utopia –és a dir, de futur. Pertanyíem a la primera generació nascuda a la postguerra. Els horitzons eren incommensurables; som una generació on predominava l’optimisme i l’esperança. Va ser així fins i tot en un país que estava sotmès a una dictadura brutal –que va trigar a desaparèixer, amb el dictador mort al llit, i que en massa aspectes no ha canviat.
La possibilitat de viatjar a l’estranger, o de fer de lector tres anys a la Universitat de Bristol, van ser finestres obertes de bat a bat i deixaven entrar aires molt diferents. Jo m’he format gràcies al Livre de Pôche, els Penguin Books i la col·lecció Austral –exemples de democratització del coneixement.
Aquesta obertura cap a l’exterior també està lligada a la gran quantitat de mà d’obra espanyola que va haver d’emigrar a Europa i a l’auge imparable del turisme, aleshores incipient.
I vas començar a publicar poesia de jove, amb notables premis.
Vaig començar a escriure quan estudiava a la Universitat. Entre els amics –Carles Miralles, Josep Miquel Sobrer, Papitu Benet…– ens ensenyàvem les nostres provatures. Vaig enviar alguna cosa al premi Salvat-Papasseit de Cantonigròs i en Josep Pedreira, que era membre del jurat, em van animar a continuar escrivint, de manera que l’any següent vaig enviar-hi un altre recull i vaig guanyar el premi amb Vint poemes civils.
Aquell mateix any, 1966, a la mateixa festa literària –i semiclandestina, protegida pel rector del poble i pel bisbe de Vic, em sembla– també hi van ser premiats Antònia Vicens i Pau Riba…
Tota una època. I al desembre del mateix any vaig guanyar el Carles Riba amb el llibre Homes que es banyen; suposo que això em va animar a continuar escrivint. Tenia vint-i-dos anys, m’acabava de casar a Bolton (a Anglaterra) i feia tota mena de feinetes: classes, articles, traduccions…
A Fer-ne vuitanta expliques que vas descobrir Eivissa el 1964 i, al cap de cinc anys, hi vas anar a viure, en un ambient bohemi.
A Eivissa hi vaig arribar per primer cop el Diumenge de Rams de l’any 1964. L’illa era un paradís encara no malmès. Per una sèrie de circumstàncies fortuïtes, a partir d’aleshores, amb un grup d’amics hi vam anar tant com vam poder i, l’any 1969, vam comprar un terreny i vam començar a construir-nos-hi una casa a dalt d’un turonet.
Teníem aquell esperit de “comuna”, de grup, d’amistat, que va ser únic, formidable. És la casa on vaig viure molts anys i on he continuat anant fins que fa relativament poc, passats més de cinquanta anys, la vam vendre.
Tinc la sort immensa d’haver conegut una illa bellíssima i molts eivissencs d’una generositat extraordinària.
Creus que la poesia que has escrit és un resum de la vida que has viscut fins ara?
Suposo que s’hi poden rastrejar molts elements personals i moltes de les lectures, les influències, els corrents del que llegíem aleshores. I del que ens preocupava.
El realisme social de l’època va ser important, com ho va ser el descobriment de la tradició, que desconeixíem per complet. I el fet que he comentat de poder llegir una mica el que es feia enllà de les fronteres: l’enlluernament per Éluard, o per Auden i Eliot. O, de sobte, el descobriment de Salvat-Papasseit o de Vinyoli!
A Fer-ne vuitanta no parlo gaire de poesia, però menciono alguns poemes i deixo algunes pistes relatives al que he escrit.
Escrius una poesia de la quotidianitat, de les vivències, del bagatge, dels viatges.
Crec que en l’experiència del dia a dia és on hi ha la inspiració emotiva que m’empeny a escriure. Hi ha una altra escriptura, més de projecte racional, d’exploració, que alguna vegada m’ha temptat, però en què no m’he sentit prou a gust.
L’etiqueta que es va fer servir fa uns anys de “poesia de l’experiència” la trobo, amb els matisos que calgui, força encertada. N’hi ha d’altra? ¿Podem escriure d’alguna cosa que no hagi passat pel sedàs de la nostra experiència vital o mental, emotiva o reflexiva? Ho dubto.
El volum Triomf del present que aplega la poesia fins a l’any 2000 pot ser una bona lectura per veure les oscil·lacions i les constants d’aquesta llarga trajectòria.
El pas del temps és un pilar bàsic de la teva obra.
Crec que és “l’únic argument de l’obra”, com deia Gil de Biedma. El temps explica la vida –no la justifica.
Tota “vida”, també la dels animals, les plantes, els minerals –segurament–, és una lluita contra el temps, un intent de perdurar. Les mitologies i les religions intenten allargar el temps, eternitzar-lo per proporcionar alguna mena de consolació als humans. Però és possible que el temps no existeixi.
En fi, no som res, volves diminutes en l’univers infinit. La meva actitud és de màxima humilitat.
A Fer-ne vuitanta expliques que vau “haver d’inventar una tradició”.
I tant! És un tema que m’interessa moltíssim. Havíem de dur aires nous al país i a la seva cultura, vivificar-la, modernitzar-la… Però, al mateix temps, ens vam adonar que ens havien amagat –era prohibidíssima– una tradició de la qual poder partir, una tradició en la qual basar-nos i edificar.
Admiro sense reserves la generació sacrificada de la guerra i la immediata postguerra, que va saber, en circumstàncies dramàtiques, avui per a molts inversemblants, establir llaços –fils primíssims, més aviat– entre la generació esplèndida de la República i aquells xitxarel·los que no sabíem res de res, però que crèiem que potser ens menjaríem el món –o una part esquifideta del pastís.
Que en un poblet com Sueca aparegui un assagista de la importància de Joan Fuster és literalment un miracle. És un tema molt llarg i complex, apassionant, que sobretot els joves haurien de tenir sempre present.
Com vas conèixer a Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema?
Crec recordar que per la seva tasca al taller de disseny i serigrafia Aiguadevidre, que havia fet algunes publicacions molt interessants i trencadores. Ens vam fer amics i, quan ell va començar a dirigir alguna col·lecció sota el segell d’Antoni Bosch, ja teníem un tracte sovintejat.
Vaig formar part del consell de la revista Quaderns Crema i, el 1983, quan Jaume Vallcorba ja s’havia establert com un editor independent, vaig començar a publicar amb ell. L’edat d’or va ser el meu primer llibre a l’editorial i d’aleshores ençà hi continuo publicant, fa, doncs, més de quaranta anys.
He tingut la sort que, desaparegut dissortadament Jaume Vallcorba, amb Sandra Ollo, l’actual directora, hem continuat mantenint la mateixa amistat i complicitat literària. N’estic molt satisfet.
L’edat d’or és un dels teus llibres referencials. Quines circumstàncies s’hi van sumar?
És un llibre que coincideix pràcticament amb els meus quaranta anys, i el meu trasllat d’Eivissa a Barcelona. Molts poemes daten dels anys setanta. Hi ha un canvi a favor d’una certa narrativitat, influenciada, crec, per la lectura de Kavafis.
L’edat d’or mostra, no pas de manera voluntària, una generació i una època i serviria per fer el contrapès a allò que se’n va dir el desencanto.
Les afinitats més o menys intenses amb molts altres poetes del moment –Feliu Formosa, Narcís Comadira, Toni Marí, Jaume Pont, Pere Rovira, Damià Huguet…– ara, des de la distància, cada cop resulten més evidents, colpidores fins i tot.
Vas tenir recomanacions, consells, ajudes, per afinar-ho?
No. Però recordo perfectament un sopar amb en Joan Margarit i en Toni Marí, molt bons amics, en el qual jo els vaig proposar dos o tres títols que tenia pensats per al recull, i tots dos van decantar-se sense dubtar-ho un segon per L’edat d’or. Així va quedar.
També et dedicaves a la traducció. Els poetes anglosaxons et van influir notablement?
A la traducció m’hi vaig començar a dedicar esporàdicament quan estudiava a la Universitat. I de manera continuada i especialment intensa entre 1972 i 1979, els anys en què vaig viure de forma permanent a Eivissa.
Feia de traductor free lance. Vaig traduir Poe, Nin, Miller, Artaud, Michaux, Breton, Thomas, Styron, Rimbaud… Traduir és una escola d’escriptura incomparable.
No diria que tingui influències molt directes de la poesia anglosaxona, però Eliot, Auden, McNeice són poetes que he sovintejat. I, més endavant, també Heaney i Hugues –el de les Cartes d’aniversari.
Poder llegir els autors anglesos i americans sempre m’ha agradat i em considero afortunat d’haver-hi tingut un accés prou directe. Vull dir que hi vaig tenir accés com a simple lector de poesia sense cap mediació ni obligació acadèmica.
Una de les teves característiques preables és l’ús ajustat dels adjectius, amb pulcritud excelsa.
La tria de l’adjectiu –i del substantiu– és molt important, ja ho deia Pla. De tant en tant, les paraules m’enamoren, però l’estil fosc, rebuscat –el trobar clus– m’enfarfega. Per això la tradició anglesa m’és més pròxima que l’espanyola, que sovint trobo massa lligada al barroc o al misticisme.
L’eròtica és un dels teus eixos, un dels teus motors per escriure.
L’erotisme és una part consubstancial de la vida. L’amor és, com deia abans, una lluita contra el temps, el gran antropòfag. Tota tradició literària sol tenir un pòsit d’erotisme important.
Fa poc he editat una plaquette de circulació restringida que té com a fil invencions i traduccions que he fet de la poesia eròtica del sànscrit. Sembla que siguin poemes escrits fa dos dies.
Consideres que la poesia és una ocupació sense gaire transcendència. “Ni la poesia, ni la ciència, ni la religió, no ens salven”.
Efectivament, res no ens salva. Venim del no-res i tornem al no-res, la vida és un curiós parèntesi, al meu entendre excessivament sobrevalorat. Comprenc que no hi podem fer res, perquè som a dins del sistema, i pensem i sentim des de dins del sistema.
Del “més enllà” no n’ha tornat ningú –ni Llàtzer!–, vet aquí una certesa esborronadora que ens hauria de permetre gaudir del dia a dia i de prendre’ns la vida amb menys ínfules.
Com perceps l’evolució de la traducció des de l’època que vas començar?
La traducció té una importància que no sempre valorem prou. És la clau de volta de qualsevol sistema literari, de qualsevol cultura.
Els catalans tenim molta sort perquè hem tingut grans traductors, i tenim noves lleves formidables, excel·lents. I no sols de llengües més conegudes –anglès, francès, alemany, italià…– sinó de llengües que, durant molt de temps, constituïen una barrera difícil de franquejar.
Avui tenim traductores del rus, de l’àrab, del xinès, del romanès, del coreà…, formidables. Mentre existeixi el món dels llibres i dels lectors, els traductors seran una baula imprescindible.
Alguns fragments del teu últim dietari gairebé es podrien llegir com si fossin poemes.
A La tardor em sobta, els apunts són, sovint, un mirallet immediat o llunyà que ens fa la rateta, un esclat. En això s’assemblen als poemes, efectivament. Però el poema exigeix un acabament formal, un “arrodoniment”, que els fragments, no tenen.
A La tardor em sobta vaig voler que la dispersió i la trencadissa de la vida –la dificultat de donar-li un sentit unitari– fossin evidents. A Fer-ne vuitanta ho he tornat a lligar tot amb una estructura fèrria, la cronologia vital.
Quan es va fer la promoció de La tardor em sobta, s’indicava que el teu dietari parteix d’una impossibilitat de donar un sentit a tot.
Efectivament. Com et deia vaig intentar agafar bocins de papers, notes, citacions, alguna conversa, una idea, una frase d’altri…, per veure si a partir d’això en podia arribar a construir un “sentit”.
I em sembla que el sentit és l’anècdota del Dodo, el personatge d’Alícia que vam triar per a la portada: el Dodo organitza una cursa sense regles, sense guanyadors, però on tothom tindrà un premi.
Em va semblar una imatge sàvia, engrescadora i humil de la vida i de la literatura. El Tot, així, amb majúscula, no existeix. Potser Sèneca m’ha fet tornar més nihilista que estoic.
A La primavera a Pequín parlava d’un espai, a Un estiu d’uns mesos concrets, a La tardor em sobta es barregen passats i presents diversos per accentuar una certa estranyesa quan intentem de reconstruir el sentit de la vida. A Fer-ne vuitanta proposo un àlbum biogràfic des de la talaia dels vuitanta, on l’atzar, l’anècdota, l’objecte banal…, tornen a tenir una importància molt gran. Encotillats per anys, això sí.
Hi ha reflexions que fan visibles les arrels: “És difícil saber per quines raons fem les coses que fem”.
Mai no les arribem a conèixer del tot, aquestes raons. Cal acceptar l’atzar i la inconsistència de la vida, veure’ns, com deia, amb més humilitat.
El logocentrisme occidental ha fet molt de mal. No tinc clar que no siguin més “savis” i més “feliços” els pobles primitius que vivien a l’Amazònia que les multituds de Nova York, Pequín o Londres. No som els reis de l’univers: n’hi ha ben bé prou amb mirar una estoneta amunt cap al cel estrellat!
Als teus dietaris i en aquest últim llibre, parles de llibres, de música, d’art i de records familiars lligats a la cultura.
La cultura, sobretot els llibres, han estat i són la meva vida. Tinc curiositat literària i procuro llegir de tot, però ja em costa seguir les novetats.
La meva família eren, com he dit, botiguers benestants i hi havia un respecte per la pintura, la música, per les arts en general. He de reconèixer que he tingut una formació privilegiada: escola laica, universitat, llibres, possibilitats de viatjar…
A casa creien que els estudis eren un passaport, perquè amb estudis sempre et podries guanyar la vida. Jo encara ho crec. La música, l’art, la literatura… em fan companyia, com me’n fa la platja o un passeig pel bosc.
Els teus pensaments narratius són divertits, però profunds.
Gràcies.
Cal aportar una mica de distanciament a la vida, i l’humor fa aquest distanciament més tolerable. Les grans actituds em provoquen una certa desconfiança. Sempre tinc tendència a veure-hi el cartó-pedra.
Som els nostres reeiximents, però també les nostres febleses. És possible que les febleses acceptades i treballades siguin els nostres millors reeiximents; no tolero la impostura.
Algun cop al·ludeixes a la queixa nostrada dels poetes catalans, aquesta manca d’empatia que existeixen entre ells, aquest ambient de lluita.
Avui hi ha un esplet d’escriptors –poetes, narradors, dramaturgs, assagistes, traductors…– com no n’hem conegut mai. Mai. Ho pots escriure amb majúscules i negreta: MAI.
Que existeixin grups és bo, és resultat de la vitalitat del món literari, però també una de les seves febleses. Qui em pot dir quantes editorials i col·leccions de poesia existeixen? Com és que no som capaços d’unificar el mercat editorial dels Països Catalans? Per què hem estat incapaços de fer créixer els índexs de lectura? Els dietaris de Pairolí són molt bons, però els de Vicent Alonso, de Ramon Ramon o de Rafa Gomar són extraordinaris.
I el mateix en poesia. Utilitzar l’estirabot només per épater le bourgeois, en una època en què la burgesia benpensant fa anys que es va extingir, fa riure, però la controvèrsia, l’atzagaiada i la facècia també són senyals de la salut d’una cultura.
Quins llibres estàs llegint?
Acabo de llegir la nova traducció de l’Odissea feta per Pau Sabater, ara llegeixo la Crònica de Jaume I, tinc a mig llegir l’epistolari d’Oliver Sacks i m’espera La terra prohibida de Pedrolo. I he llegit tres llibres de poesia inèdits, d’amics que m’han fet aquesta confiança.
Després vull llegir d’una tirada tota la poesia de Toni Marí, un gran amic desaparegut fa poc, i rellegiré L’any en estampes de Marià Villangómez, un llibret bellíssim sobre el qual voldria escriure una petita cosa.
