Hi ha cognoms que pesen com una llosa i d’altres que actuen com un far. Per a Carlota Benet (Barcelona, 1981), la literatura no va ser una elecció, sinó l’ecosistema vital on va créixer. Filla del mestre de la dramatúrgia, Josep Maria Benet i Jornet, i de la professora universitària i intel·lectual Assumpta Cros, la seva veu s’ha forjat entre el rigor acadèmic i la pulsió creativa.
Ens rep a casa seva, a Lleida, un refugi on la calidesa de la fusta —present en cada racó i vinculada a l’ofici del seu marit— i la pau d’un jardí ben cuidat conviden a la conversa pausada.
La seva irrupció literària va commoure el país amb Papitu (2018), un exercici d’honestedat colpidora on narrava el procés d’Alzheimer del seu pare. Més que un llibre sobre la malaltia, va ser un acte de resistència contra l’oblit i una declaració d’amor filial que ens va descobrir el vessant més íntim del “Papitu””nacional.
Amb Veus de paper (2023), Carlota ha consolidat el seu pols narratiu, explorant les fragilitats humanes amb la precisió d’algú que entén que les paraules, com la fusta, s’han de treballar amb paciència i respecte.
Però Carlota no només escriu la vida, també l’ensenya. Com a professora de català per a estrangers, exerceix d’ambaixadora d’una llengua que transmet amb passió. Avui seiem amb ella per parlar del llegat familiar, de la docència i de com es basteix una identitat pròpia com a escriptora, quan es ve de gegants.
Després d’haver viscut envoltada del brogit intel·lectual i teatral de casa dels teus pares, com ha influït aquest refugi de fusta, terra i silenci lleidatà en el teu ritme d’escriptura? Sents que per escriure la teva pròpia història necessitaves, precisament, posar aquesta distància física i sonora amb el llegat familiar?
La veritat és que una casa amb jardí és una cosa impensable en una ciutat com Barcelona, tret que siguis multimilionari, que no és el meu cas. En aquest sentit, Lleida m’ha acollit molt bé, i aquí visc en un entorn privilegiat.
A més, Lleida és una ciutat acollidora, i sobretot ho és la seva gent: amable, natural. Jo, però, soc profundament barcelonina. A vegades no és qüestió de quin lloc és millor, sinó de quin lloc sents com a teu.
Encara m’identifico molt amb Barcelona. M’agrada passejar-hi, és la ciutat de la meva infantesa, la ciutat amb / en què em reconec. A part que hi continuo treballant, i això també hi pesa. L’enyoro una mica, tot i que alhora sé que la qualitat de vida a Lleida és millor.
Per altra banda, el fet que hagi començat a escriure a Lleida, es deu potser no a la ciutat en si, sinó a què m’he anat fent gran. Vaig començar a escriure després d’acabar la tesi doctoral, que ja era, d’alguna manera, una forma d’escriptura. I potser aquell era també el moment de provar si jo podia esdevenir escriptora.
El que sí que et diré és que Lleida m’ha permès tenir, com deia Virginia Woolf, una cambra pròpia. Si visqués en un pis petit a Barcelona, probablement no tindria despatx. En canvi, aquí sí, i això m’ajuda molt a aïllar-me de tot. I això és un privilegi.
Al fil del que ens acabes de dir, en quin moment vas sentir la necessitat vital d’escriure, de crear, d’esdevenir finalment escriptora?
En el fons, crec que d’alguna manera sempre m’havia agradat inventar històries. Des de petita. I sempre he llegit moltíssim, sobretot novel·la, que és el gènere que més m’agrada, tot i que m’interessa una mica de tot: la poesia, el teatre, l’assaig…
El que passa és que mai em vaig plantejar dedicar-m’hi potser perquè tenir un escriptor a casa pot imposar bastant. D’entrada, penses que això no fa per tu. Però de més gran sentia que em buscava a mi mateixa. Feia classes i el doctorat, que és un projecte molt gran, llarg i exigent, però notava que volia alguna cosa més.
Em faltava, però, el coratge de veure’m com a creadora literària. Escriure el Papitu, que va ser un encàrrec, em va ajudar a desprendre’m de les meves pors i atrevir-me a fer el ridícul.
Carlota, a Papitu fas un exercici de memòria valenta i tendra. Com es gestiona el dol quan el teu pare no només és el “teu” pare, sinó un patrimoni cultural de tot un país?
El dol va ser gradual, perquè quan una persona té una malaltia de llarga durada, com l’Alzheimer, és un dol que arriba a pessigades. Cada dia la persona canvia una mica, cada dia en perds una mica més. Va ser, per tant, un procés llarg, fet de moments.
Un bon dia, quan encara faltava molt perquè es morís, vaig pensar: “És que realment té aquesta malaltia”. I vaig plorar molt més que el dia que va morir. És un comiat continu de la persona que progressivament deixa de ser.
Per altra banda, la part pública, quan s’està passant per un procés privat tan dolorós, més aviat molesta, perquè la gent té opinions. A mi em deien: “Si el teu pare està perfecte”. I jo pensava: “És clar, tu què n’has de saber?”, però evidentment no ho pots dir així. Aquella gent el veia en un moment molt concret, i no sabia com era a casa, que es deixava les aixetes obertes o que trencava un got i marxava deixant els vidres a terra.
En aquell moment ell encara podia mantenir una conversa sobre cinema o teatre perfectament correcta, sense que gairebé ningú notés res. Però en l’àmbit domèstic ja començava a ser perillós per a ell mateix. Va costar molt que li reconeguessin la malaltia, perquè, com que tenia una gran capacitat intel·lectual, aguantava la façana d’una manera molt natural.
I aquesta doble condició —viure un procés personal molt dur i, alhora, que tot tingués una dimensió pública— encara ho feia més difícil.
Per tant, quan escrius Papito, has de decidir què explicar i que guardar per a la intimitat familiar, perquè era un relat molt personal. Com vas poder gestionar aquesta dualitat entre què dir i què guardar?
Crec que tothom que ha tingut un parent amb Alzheimer, sigui una persona anònima o pública, reconeix moltes d’aquestes coses. El que jo tenia clar és que no volia donar detalls massa íntims o innecessaris. No calia explicar-ho tot.
Per exemple, no calia entrar en determinades conductes concretes que eren pròpies de la malaltia. El que m’interessava no era exposar-lo, sinó explicar què significava viure aquell procés.
Per a mi, potser el pitjor moment va ser el dia que el vaig haver d’incapacitar. Això va ser duríssim. Ho fas perquè toca, perquè t’ho recomanen, perquè és el que convé a aquella persona, però et genera molts remordiments. El vaig portar al jutjat i que el jutge li preguntava què havia estat, de què havia treballat, i ell no va saber dir que era escriptor. Això, que era tan central en la seva identitat, em va deixar destrossada. I alhora em va confirmar que jo estava fent el que tocava, per dolorós que fos.
A l’hora d’escriure el llibre, el que vaig fer va ser estructurar-lo per temes, no cronològicament. Hi havia la literatura, el teatre, la televisió… És a dir, vaig partir de la narració de la vida, no només de la malaltia.
Cada tema estava contraposat amb un record lluminós, amb alguna cosa positiva. Perquè aquella persona acaba sent vulnerable, sí, però la seva vida és molt més que el seu final. Abans hi ha hagut moments de plenitud, de força, de brillantor. I jo volia recordar el meu pare també així.
D’alguna manera, el que volia era posar al davant aquell home que havia estat i que havia existit amb tota la seva força. L’ésser indefens en què es va convertir —i en què tots ens acabem convertint— no podia ser l’eix únic de la narració. Perquè som moltes més coses.
Parlem ara de Veus de paper. Al llibre et mous en un registre diferent. Després de l’èxit de Papitu, vas sentir la pressió de “demostrar” la teva vàlua com a narradora més enllà del relat biogràfic?
Sí, la pressió la vaig sentir, però sobretot de cara a mi mateixa. Al capdavall, si jo escric o no escric, als altres els és absolutament igual.
Però després de descobrir que volia escriure, que va ser un dels moments més reveladors de la meva existència, tenia molta necessitat de demostrar-me que podia fer allò que més m’agrada, que és ficció, novel·la.
Així doncs, tot i que tenia pressa, Veus de paper va tardar a arribar, perquè abans vaig escriure una altra novel·la que no em va acabar de convèncer. Això també és important dir-ho: escriure és un aprenentatge, i a vegades fas coses que no t’acaben de funcionar.
Sigui com sigui la meva intenció és continuar escrivint, continuar aprenent i intentar ser cada vegada millor.
En Veus de paper explores les relacions humanes i el pes de les paraules. Consideres que la literatura és, per sobre de tot, una eina per entendre allò que no ens atrevim a dir-nos a la cara?
Per a mi la literatura és moltes coses, i depèn també del moment en què la necessites. Pot ser evasió, i això em sembla absolutament legítim. Pot ser un espai de reflexió. Pot ser també una manera, per part d’un autor, de dir coses que d’una altra manera no diria.
Una de les coses que més m’interessen de la literatura és, encara que soni pompós, l’anàlisi de l’ànima humana. M’interessen molt les persones, entendre què fan, per què ho fan, quines són les seves motivacions. M’interessen, com deia el meu pare, les misèries i les grandeses de l’ésser humà. Em fascina aquesta dualitat: som capaços de coses molt nobles i també de coses molt baixes.
Hi ha autors més obsessionats amb la forma, i a mi la forma m’interessa, és clar, però sobretot m’interessa la psicologia dels personatges.
Evidentment, cada autor, quan escriu una novel·la, poua de coses vistes, viscudes o pensades. A través de la ficció també intentem dir idees que ens pertanyen.
A mi molta gent m’ha dit: “Ah, tu ets la Sina”, i jo sempre responc: “Una mica sí, però no del tot”. Si em coneixes ja veuràs que no soc com ella, perquè jo soc molt oberta i m’adapto bé a la societat, no com ella. Però sí que hi ha coses seves que comparteixo, com ara el fet de ser molt lectora. Els llibres m’han fet companyia moltes vegades. Ara bé, també tinc coses de la Lluïsa, tinc coses del Roc. Quan escrius, al final, hi poses idees i sensibilitats teves en tots els personatges.
Puc deduir, doncs, que no és casualitat que a Veus de paper, l’entorn on es mou la protagonista sigui una llibreria: La Lectora. Com també tu, sempre ha estat envoltada de llibres.
Sí, sí. A la protagonista la defineix molt aquesta llibreria. És alhora una font de plaer, de coneixement, d’evasió, però també una petita presó, en la mesura que la manté una mica apartada del món. Tot i que, en el fons, això a ella ja li agrada.
Li agrada per què el món real li fa molta por?
Sí, el món real li fa molta por, i això en part ve d’una mena de trauma heretat del pare, que li transmet aquesta mirada temorosa, se suposa que perquè va ser abandonat per la mare, però en realitat per moltes altres coses
Se suposa que si hagués tingut un pare més funcional, més capaç de relacionar-se amb el món, aquesta por no l’hauria heretat. Però és clar, estem parlant d’una novel·la, i en una novel·la hi ha d’haver conflicte, hi ha d’haver una situació una mica extrema.
En aquest cas, el repte de la Sina és enfrontar-se al món, créixer vitalment i emocionalment. És una noia que fa una mica tard aquest procés de creixement. Com passa als adolescents, arriba un moment que has de sortir del teu món protegit i afrontar la realitat sense la protecció familiar, i això és un xoc.
El que ha d’aprendre justament és a enfrontar-se a la realitat sense perdre la màgia que troba als llibres.
Per mi la literatura, no només ajuda a suportar la realitat, sinó que permet inventar-li un sentit. Els humans sempre busquem sentit, encara que la vida, mirada en brut, no en tingui gaire. Però podem construir-lo. I fer-ho a través dels llibres em sembla preciós.
A Veus de paper la protagonista dialoga, en sentit literal, amb molts referents literaris. Quin fou el teu criteri per tal de decidir quins haurien de ser aquests referents i aquestes coprotagonistes que acompanyaren Sina.
De fet, aquesta va ser una de les parts més fàcils, perquè soc una persona molt lectora i, quan buscava un personatge literari perquè acompanyés la Sina en un capítol concret, em venia ràpid.
Per exemple, el personatge de Natalia Miralpeix, d’El temps de les cireres de Montserrat Roig, se’m va acudir immediatament per la seva relació amb l’Eixample i la crítica a la classe social. Jane Austen havia de sortir sí o sí, perquè és una de les meves autores preferides, i Elizabeth Bennet és un personatge fonamental per a mi. I també la Teresa Valldaura de Mirall trencat, que és una novel·la de Rodoreda que m’encanta especialment.
Potser el que em va costar més van ser les tries finals, sobretot quan volia donar al part una dimensió més poètica. Allà vaig pensar en Maria-Mercè Marçal, perquè també volia que hi haguessin presents altres gèneres, no només la narrativa. Amb la poesia costa més, perquè no hi ha un personatge de la mateixa manera que en una novel·la: hi ha una veu, que sovint associem directament amb l’autor.
En qualsevol cas, va ser una part molt divertida de fer.
Tothom coneix ton pare, però possiblement menys gent coneix ta ma mare, l’Assumpta Cros, que ha estat una figura clau a la Universitat Autònoma de Barcelona, i crec, en la teva formació. De quina manera la seva mirada acadèmica, i el seu rigor, han influït en la teva manera d’entendre la literatura?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta, perquè gairebé mai tinc ocasió de parlar d’ella. Tothom em pregunta pel meu pare, però no d’ella, perquè no és un personatge tan públic, molt poques vegades.
Ella és una força de la naturalesa. Una persona extremadament intel·ligent, encantadora i molt carismàtica. Per a mi, a més de ser importantíssima emocionalment, és també la meva crítica més exigent en l’àmbit de l’escriptura.
La seva opinió m’importa tant que, de fet, no li ensenyo mai res fins a molt al final. A vegades gairebé quan ja no hi és a temps de dir-me: “Això no està bé”. És una mica allò de “deixa equivocar-me jo sola”.
Però això és perquè la respecto moltíssim. Ha estat molts anys professora de literatura, és una lectora immensa, i una persona d’una lucidesa extraordinària. De fet, a mi m’encanta anar a casa seva i mirar què està llegint, perquè sempre penso: “Això m’ho llegiré”.
A més a més, sempre em diu la veritat. No és una d’aquestes mares que no poden ser objectives. I això, és valuosíssim perquè aquesta franquesa ajuda a créixer.
Li tinc molta admiració a molts nivells: personal, acadèmic, lector, intel·lectual. Sempre està connectada al que passa, interessada per la política, per la cultura, per l’actualitat.
Ets professora de literatura catalana per a estrangers. Què sent una professora quan veu algú de l’altra punta del món connectar amb la paraula de Rodoreda o de Sales? Com expliques el “fet català” a algú que no en sap res a través de la nostra literatura? Quins són els textos que mai fallen per enamorar un alumne estranger?
Fa molta il·lusió, és clar. Però també he de dir que la vida del professor és dura. Fins i tot treballant amb alumnes universitaris que, en teoria, fan aquella assignatura perquè volen, costa molt mantenir la disciplina i l’hàbit de lectura.
Crec que hi ha hagut una baixada de nivell important, i això es nota. Tot i això intento organitzar els programes perquè llegeixin, perquè tinguin proves, perquè hi hagi seguiment. Però si tu tries una assignatura de literatura, sembla raonable pensar que hauràs de llegir, encara que sigui per disciplina acadèmica.
Jo crec molt que no s’hauria de perdre el costum de fer llegir els alumnes des de petits, encara que al principi no els entusiasmi. Cal que coneguin els grans autors, que hi entrin, que se’ls obrin portes. Jo, a l’escola, vaig llegir Pla, Rodoreda, Carner, Maragall, i a castellà també fèiem autors de nivell altíssim. Potser algunes coses no les aprofitaves del tot en aquell moment, però et quedaven a dins, t’obrien una mirada. Em sap greu que això s’hagi perdut una mica.
A la universitat, a vegades, sí que em quedo tocada pel nivell general. Però és veritat que quan algun alumne connecta de debò amb Rodoreda o amb altres autors, això fa molta il·lusió i et compensa molt.
El que acostuma a funcionar millor són textos curts. Per exemple, Quim Monzó funciona molt bé. M’agrada portar contes seus perquè tenen una gran qualitat literària i, alhora, aquest punt amoral, cínic i incòmode que descol·loca bastant els estudiants americans, que sovint tenen tendència a voler-ho llegir tot en clau moral o políticament correcta. Justament això genera debats molt bons.
Jo no els faig només literatura: també els faig molta història, perquè si no entenen d’on surt Catalunya, no poden entendre bé què és el català, ni què representa la seva literatura. Així que començo amb una explicació bastant resumida dels orígens, perquè sovint venen amb la idea que Espanya ha existit sempre tal com és ara, i evidentment no és així.
Llavors els introdueixo context històric i, per exemple, quan arribem a la guerra de Successió, els poso fragments de Victus, de Sánchez Piñol, que també els funciona molt bé perquè té ironia i ritme.
Mirall trencat també acostuma a funcionar bastant bé: hi ha relacions complexes, ambigüitats, elements una mica morbosos, i això els enganxa. Però en general diria que allò que millor funciona són textos curts i bons, que serveixin també per il·lustrar moments diferents de la història de Catalunya.
D’aquesta manera, com a mínim, acaben tenint una comprensió global del fet català. Perquè si no els ho expliques, de debò que no ho poden entendre.
Després d’haver explorat la memòria i la ficció, cap a on es dirigeix la teva mirada ara mateix? Estàs treballant en algun nou projecte que ens puguis avançar?
Ara mateix estic revisant una novel·la que he escrit, inspirada en part en el personatge de la meva àvia materna. Estic en aquest procés de retocar, treure, afegir, repensar, que és tan necessari quan escrius. I també estic pendent de veure si es publicarà o no.
La novel·la vol ser, sobretot, el retrat d’un tipus de senyora que jo crec que ha existit a molts llocs de Catalunya, i molt especialment a Barcelona: una dona d’una determinada burgesia mitjana, amb uns valors i una manera d’entendre el món que, amb el pas del temps, han anat entrant en crisi o transformant-se.
També hi ha una reflexió sobre la vellesa i la mort. Dit així pot semblar molt tràgic, però en realitat no ho és. Hi ha humor, hi ha ironia, i hi ha també molta voluntat de mirar aquest món amb afecte. M’interessa tant retratar una generació catalana que es va apagant com pensar, en un sentit més ampli, què vol dir desaparèixer com a éssers humans. Però sempre intento que hi hagi amor, llum i una certa tendresa.
Buf, ho he explicat d’una manera que sembla avorridíssim. M’hauré d’estudiar com explicar de què va el meu llibre, que no soni avorrit.
Aquesta frase la mantindré en l’entrevista.
Sí, sí, cap problema.
Finalment, si poguessis triar una sola frase o ensenyament dels teus pares que t’agradaria que perdurés en els teus alumnes i lectors, quina seria?
Jo diria, sens dubte, la disciplina. Els meus pares, tots dos, han estat persones molt treballadores i molt disciplinades. A vegades es pensa que un artista crea només per inspiració, però sense treball no hi ha res. Això val tant per al meu pare com per a la meva mare.
Estic convençut, sense conèixer-la, que ta mare era més disciplinada en el treball que el teu pare.
No et creguis, perquè el meu pare també treballava cada dia. El fet de dedicar-se a la televisió implica moltíssima feina, només que organitzada d’una altra manera. La meva mare tenia una disciplina més marcada pels horaris externs: llevar-se, conduir fins a la UAB, complir uns horaris molt definits. El meu pare, en canvi, potser s’aixecava més tard, però podia treballar fins a les cinc de la matinada.
Per a mi la disciplina és molt important, perquè fins i tot si no ets una persona excepcionalment brillant, si t’apliques, si treballes, si hi ets cada dia, al final avances. En canvi, tots hem conegut persones que prometien molt i després no han desplegat el seu potencial, i sovint és perquè faltava constància.
Això a casa ho he vist claríssimament. La gent que més admiro acostuma a tenir aquesta qualitat, a més de ser bona gent, és clar.
Doncs, Carlota, moltes gràcies per les teves paraules i fins al pròxim llibre, que confiem que vegi la llum prompte.
La tarda va caient sobre el jardí i la llum es torna d’un daurat vell que sembla encendre les vetes de la fusta que ens envolta. Escoltar la Carlota Benet és entendre que la memòria no és una vitrina tancada, sinó un material viu que s’ha de saber polir, com l’ofici que habita en aquesta casa.
S’acomiada amb la serenor de qui ha après a conviure amb el pes d’un cognom gegant sense deixar que li eclipsi el sol. En la seva veu no hi ha nostàlgia paralitzant, sinó una curiositat voraç: la de la professora que s’emociona amb un verb ben conjugat per un alumne estranger i la de l’escriptora que ja comença a bategar en el silenci del seu refugi lleidatà.
Marxem amb la certesa que, si el Papitu va ser el gran mestre de les paraules que volen, la Carlota és la guardiana de les paraules que arrelen. Entre aquestes quatre parets de fusta, el llegat dels Benet-Cros no és un record, és un present que continua escrivint-se, línia a línia, amb una dignitat i una llum absolutament pròpies.
