El mosaic i les figures, el nou poemari d’Alexandre Navarro (Nàquera, el Camp de Túria, 1972) estarà disponible a les llibres a partir de la setmana vinent. Publicat per Salze, dins de la col·leció “Flors del mal“, dedicada a la poesia catalana contemporània i dirigida per Marta Vilardaga i Josep Porcar, el recull proposa un recorregut en què la història i la literatura es converteixen en instruments per parlar de l’experiència íntima, l’amor, l’absència i la persistència del record.
Segons explica l’editorial, Navarro no recorre als episodis històrics “com a decorat erudit, sinó com un joc de miralls on reconéixer la pròpia experiència”. Personatges, geografies i moments del passat “són, doncs, una tessel·la d’un mateix mosaic” que acaba conduint el lector fins a les vivències personals del poeta.
Un dels exemples és “El centre del món”, poema que situa el lector en la Constantinoble del 1453, mentre els otomans entren a la ciutat i l’estàtua de bronze de Justinià continua sostenint el globus imperial, aliè a l’enfonsament del món al seu voltant. Un moment, però, que “en els últims versos es gira cap a qui l’escriu:
“I tu, no bronze sinó carn, et sabies el centre
del món o del meu món. I jo no me n’adonava
dels otomans –ells i tu, inexorables– a les portes.”
Aquest mecanisme recorre bona part d’El mosaic i les figures. Salze assenyala que “la veritable Ruta de la Seda, que el geògraf al-Idrissí no va saber cartografiar, resulta ser el cos que el poeta va abraçar per última vegada; el Kafka que torna a Weimar un any després de morir és un home que contempla de lluny una alegria que no s’atreveix a tocar, i el lament d’Ibn al-Abbar des de l’exili acaba sent una reflexió sobre la distància que pot separar dos cossos”.
La primera part, titulada “El mosaic”, permet al poeta parlar de la vida pròpia a través de veus alienes. En canvi, en la segona, “Les figures”, els poemes s’hi fan breus, “gairebé epigramàtics”, i “la veu s’adreça directament a la persona estimada: un amor que naix ‘a primera lectura’, una lectura que acaba deixant el lector com un llibre esquinçat i sense títol, una cal·ligrafia que l’altre ja no reconeix tot i que la tinta encara és fresca”, indica l’editorial. “El llibre es llig així com un sol trajecte de la memòria, tan ben travat que cada referència cultural sona, al capdavall, com una confessió”, remarca.
L’edició manté la cura formal de Salze i incorpora, a més, diferents elements gràfics vinculats al contingut dels poemes. Les guardes, il·lustrades per Veta Visual, reprodueixen medallons inspirats en un paviment bizantí entre els quals s’amaguen alguns dels rostres que apareixen al llarg del llibre.
El volum es tanca amb uns versos d’”El Leteu”, de Charles Baudelaire, “el riu de l’oblit que aquests poemes s’entesten a desafiar”.
