Bromera encara la tardor literària amb una fornada de novetats que combina narrativa, assaig, literatura infantil i juvenil i noves mirades sobre Jaume I. Entre les principals apostes destaquen De gran vull ser una casa, el retorn d’Aina Fullana; Les llengües de demà, de Toni Mollà, una reflexió sobre el futur de les llengües en plena transformació tecnològica, i Tot el que vam callar, de Natàlia Gisbert, un thriller que aborda l’assetjament i els silencis familiars.
L’editorial també commemora els 750 anys de la mort de Jaume I amb diversos títols que s’allunyen de la mirada tradicional sobre el monarca i incorporen perspectives femenines, crítiques i adreçades als lectors més joves. En aquest context, La Veu dels Llibres conversa amb Susanna Lliberós, periodista i poeta que fa pràcticament un any va assumir una nova etapa com a editora de Bromera. Amb ella parlem de llibres i autors, però també de l’ofici d’editar, de la recerca de noves veus i dels reptes de la literatura i la cultura en valencià.
Fa pràcticament un any que vas canviar el periodisme i els micròfons i et vas incorporar a Bromera. Què és el que més t’ha sorprés de l’ofici d’editora?
Doncs mira, que és intens, que hi ha molta faena. Fixa’t que, abans d’incorporar-me, perquè el destí és un bromista, jo havia estat entrevistant dones editores per a fer un llibre. Dones —la majoria encara estan en actiu— que han picat pedra per a construir el teixit editorial valencià que tenim.
Quan les escoltava, totes coincidien que era una faena molt, molt absorbent. Totes eren unes apassionades. Jo admirava aquella passió i pensava: «Caram, doncs sí que deu ser una faena intensa». I poc abans d’acabar de transcriure les entrevistes, em telefonen de Bromera per oferir-me la faena.
Quan vaig començar, en sabia zero. El que sabia era per les entrevistes que havia fet: et sonen les qüestions, però era nova totalment. I em va sorprendre, primer, tota la gent que hi ha darrere d’un llibre. Això, més o menys, els que escrivim en tenim una idea, però sorprén la quantitat de faena que no es veu.
Hi ha molta faena i molta responsabilitat. No és aquella faena que acabes i te’n vas a casa i dius: «Ja està». No. Hi ha unes persones que depenen de tu o que treballen amb tu: autors, autores, els que dissenyen les cobertes… En fi, és una orquestra gran, però és apassionant. Reconec que t’ha d’agradar i cal passió, perquè és dura.
Ja coneixies el món literari com a lectora, poeta i periodista cultural, però ara veus els llibres des d’un altre punt de vista. T’ha canviat aquesta experiència la manera de llegir o d’escriure?
La manera d’escriure, no, perquè des que estic ací no he pogut escriure res personal. He fet un parèntesi perquè no tinc temps per a tot i tu, que eres escriptora, ho saps: de tant en tant toca fer parèntesis.
Però la manera com veus els llibres i entens el procés, sí. Et diré que m’agrada més estar a l’altra part, com a lectora ingènua, gaudir més del que lliges. Però sí que et canvia, perquè incorpores una visió nova que se suma a la que ja tenies. Et fixes en tots els mecanismes interns: si s’ha repetit una paraula, si aquest argument jo l’hauria fet d’una altra manera o si falta una trama… Tot això abans ho feies com a lectora d’una manera molt innocent; ara ja hi ha la part professional.
Una de les coses que volies aportar era la teua experiència com a comunicadora, perquè hi ha llibres extraordinaris que no tenen el recorregut que mereixen. Ho has pogut posar en pràctica?
Si et diguera que sí, et mentiria. I no soc de dir mentides, només les pietoses i necessàries per a la supervivència social.
Just aquesta setmana m’escrivia un correu un autor que tenia unes expectatives i un interés. Jo li contestava amb dades molt realistes i arguments. Em sap greu que s’haja venut aquesta quantitat d’aquest llibre perquè és un text molt bo. I és que, malauradament, no tot allò que es ven més té més qualitat que allò que es ven menys.
Com ho fem per combatre això? No ho sé encara. No crec que siga només una estratègia comunicativa. El que sí que intente és acompanyar l’autor o autora des del principi fins al final. Després hi ha un departament de comunicació i màrqueting que fa una faena increïble.
Però, per què un funciona i un altre no? Crec que, a vegades, sí que hi ha darrere la implicació de l’autor. Tots coneixem autors i autores que trepitgen el País Valencià amunt i avall fent presentacions, amb sacrifici. Hi ha una faena darrere que a vegades funciona i a vegades no. I, de sobte, un llibre es fa viral, funciona pel boca-orella, enganxa perquè és una veu nova… No ho saps. Encara estic intentant descobrir la fórmula màgica.
També afirmaves que el patrimoni d’una editorial són els seus autors i que volies cuidar especialment aquesta relació.
Ho estic intentant des que he arribat perquè, efectivament, són els nostres autors. Negar això és negar l’evidència. I cuidar-los, de vegades, inclou senzillament assabentar-te de com estan i fer-te un café. Cuidar-los no vol dir: «Et faré una campanya brutal de comunicació», perquè això no depén només de mi. Cuidar-los jo crec que és acompanyar-los en tot el procés i, sobretot, tindre una comunicació directa.
Som una editorial, no et diré familiar perquè potser ja no ho és, però, per més que estiga dins de Planeta, Bromera continua sent Bromera. La relació és molt directa amb els autors i han de saber que se’ls escolta, que es té en compte la seua opinió. Després et pot convindre o no, per catàleg o pel moment, publicar la seua obra. Això és el més difícil, haver de dir que no. Però, més enllà de no publicar, continues considerant-lo autor de la casa, vàlid i amb una interlocució constant.
Això és bàsic. El primer que vaig fer quan vaig arribar va ser començar a telefonar i dir: «Hola, estic ací», i fer-me cafés. Em va pujar la tensió de tant de café, però crec que va pagar la pena, perquè moltes vegades traus més amb un café, d’una relació personal, que amb cinquanta correus.
Arriba la tardor literària a Bromera amb autors valencians, reflexió contemporània i traduccions internacionals de primer nivell. Quins títols destacaries?
Ara estem al setembre i acabem de publicar Les llengües de demà, de Toni Mollà. Crec que, més enllà de la ficció, en un moment com l’actual la no-ficció en moltes ocasions és necessària, perquè cal una reflexió sobre el món que estem vivint, sobre els canvis que estem vivint en un món que va molt de pressa. Mollà és un gran observador de la realitat, un sociolingüista de primer nivell, periodista i, un humanista com pocs en queden. Ha fet un llibre que planteja una reflexió molt diferent. Fa una diagnosi del moment actual i diu que el que estàvem fent servir fins ara ja no serveix, perquè ha canviat el temps i ara tenim intel·ligència artificial, món virtual, algoritmes i uns poders econòmics que giren al voltant d’això. L’emoció per la llengua, la territorialitat que abans es defensava, ara no funciona. Les polítiques lingüístiques que es feien no serveixen per al moment actual. I planteja: quines seran aquestes llengües de demà? Les que inclourà Siri en la seua butxaca? Ell ho diu molt bé: més enllà del Tio Canya, amb tot el que ha fet el Tio Canya i tota la passió per ell. Això és fascinant.
Després, en ficció, tenim De gran vull ser una casa, la segona i esperada novel·la d’Aina Fullana. Quina delícia de persona i d’escriptora. És una novel·la intensa, que furga en el patiment psíquic i on fa una metàfora meravellosa, que crec que és molt actual, entre el cos i una casa. Ella és mallorquina i sabem que a Mallorca, però no només a Mallorca, també a València i a grans ciutats com Barcelona, tenim el problema de la turistificació, la gentrificació, un excés de turisme que s’ho està menjant tot. Aquest llibre també planteja això: des de sa casa, que és l’origen, fa una barreja entre el que suposa habitar un cos i rehabitar un espai, mentre venen uns altres a habitar el nostre lloc, com també alguns habiten el nostre cos i fan mal. És un llibre fascinant, de veritat.
Quant a narrativa, a més del llibre d’Aina Fullana, quina altra novetat destacaries?
La veritat és que no podem destacar-ho tot en aquesta entrevista, però sí que m’agradaria destacar una aposta que jo crec que és molt adient ara per als instituts, per a secundària. És Tot el que vam callar, de Natàlia Gisbert. Un llibre que pot ser igualment per a gent jove, per a adults o per a adolescents. La protagonista és una xica que pateix assetjament, però darrere d’aquesta història hi ha una mena de novel·la negra, un thriller. La nit de Nadal toquen el timbre de ta casa, obris la porta i un Pare Noel disfressat et porta una caixa. L’obris i hi ha el cap de ton pare. A partir d’ací continua tota la trama. Enganxa. Parla de les relacions, d’aquells silencis que acaben passant factura, de les relacions maternofilials, de l’assetjament —que és molt important i és la base del llibre—, i hi ha una investigació policial que enganxa moltíssim.
També tenim thrillers psicològics. Hi ha Honey, de l’autora britànica Imani Thompson que ha sigut un èxit allà i és una traducció per la qual apostem molt. Pensem que serà també una bomba.
I, per descomptat, a Bromera apostem moltíssim per la literatura infantil. Estem d’aniversari perquè a mitjan octubre hi haurà una edició especial pop-up pels quinze anys de Les princeses també es tiren pets, un clàssic en tota casa on hi ha criatures. També tenim una adaptació d’El Petit Príncep amb aquarel·les originals de l’autor. I després tenim Ariadna i el Cercle de l’Audàcia 3, per al públic juvenil, amb què acabem la trilogia de Silvestre Vilaplana. Tenim moltes novetats aquesta tardor de les quals la gent pot gaudir.
Coincidint amb la commemoració dels 750 anys de la mort de Jaume I, Bromera també reforça el catàleg amb diverses novetats.
Fins ara hem parlat de Jaume I i la figura era Jaume I. Està molt bé saber qui era, tot el que va fer, què representa per al poble valencià i per a la història. Però hem dit: fem una altra mirada.
Per als adults, la mirada l’hem feta amb ulls de dona. Hem tret un àlbum il·lustrat fantàstic Més enllà de Jaume I, d’Irene Ballester i Lola Llopis, una il·lustradora meravellosa d’Alcoi, i ens hem centrat en les dones. Perquè més enllà de Jaume I hi va haver tota una sèrie de dones, algunes no molt ben tractades per la història. Parlem de la mare, de les esposes, de les filles i després de les amants. Hi ha un ventall grandíssim de dones que van ser importants en la seua vida.
Però també hem pensat en els més xicotets i en els adolescents. Tenim Pasqual Alapont amb La xiqueta que va desafiar Jaume I. És una història superxula en què la xiqueta viatja al segle XIII, es fa amiga de Violant i, a partir d’ací, viuen moltes aventures. És una mirada també crítica perquè les criatures lligen sobre Jaume I i el coneguen a través de la mirada d’una xiqueta.
I després hi ha un llibre fantàstic d’Irene Rodrigo, El llibre desfet. Jaume I fa un encàrrec per error a una autora que es diu Paula, perquè es pensava que estava telefonant a Pau, que era un escriptor de renom. Al final li encomana que reescriga el Llibre dels fets i ella el reescriu adequant-se a la realitat, però amb una mirada de dona. Per tant, és una visió crítica, divertida, amb humor i intel·ligent.
Quan es va anunciar la teua incorporació, Bromera parlava d’un doble objectiu: mantindre la producció arrelada al País Valencià i, alhora, obrir noves vies d’internacionalització. Heu avançat en aquest objectiu?
En internacionalització, Bromera té un departament de Foreign Rights que està fent molta faena. En infantil i juvenil funciona molt bé i ara estem en el procés de donar eixida fora del País Valencià la novel·la d’adults, buscar traduccions i moure-les pel món. No és senzill, però per això hi ha les fires.
La conservació dels autors de la casa i la recerca d’autors novells van emparellades. No és fàcil trobar noves veus. Alguna n’hem trobat i hi haurà novetats enguany, però, com que no són de tardor, encara no dic res. De les veus de tota la vida, tenim molt de múscul literari. Crec que tenim escriptors i escriptores que escriuen molt bé, que són l’enveja de molts catàlegs, de moltes editorials.
Bromera acaba de celebrar 40 anys. Una editorial amb quatre dècades d’història té un catàleg i uns autors consolidats, però també necessita renovar-se. Què ha de tindre un manuscrit d’un autor desconegut perquè Susanna Lliberós pense que cal publicar-lo?
El que més m’ha costat, i soc molt sincera, és dissociar-me quan llisc un manuscrit i pensar que l’està llegint l’editora i no la lectora, Susanna Lliberós, ciutadana de sa casa i del món. Això m’ha costat perquè et poden enganxar llibres per moltes raons, perquè els moments vitals són molt diferents, però has de reconéixer que potser un llibre no el publicaries perquè no té prou qualitat literària. Potser la trama t’enganxa pel moment que estàs passant, però en realitat no té un bon engranatge. A vegades notes un no sé què, i saps que sí que hi ha material. I és una llàstima perquè també depén del temps que tingues per millorar-lo, per fer suggeriments i perquè l’autor no tinga pressa. Malauradament, sempre funcionem amb presses, també en aquest món, i jo soc enemiga de la pressa. Cal una mica de calma i treballar les coses. Pots tindre una magnífica idea i després no saber exactament plasmar-la, o al revés.
Pensa en llibres que narren un dia de la vida d’algú amb tanta intensitat… Virginia Woolf, La senyora Dalloway: el seu matí, el seu dia, i prou. No necessita res més. Hi ha autors que saben fer això. I dius: «La trama quina és?». Bé, és que no parlem de trama. «Què té, què conta aquest llibre?». Uf, té un pòsit importantíssim. Quan trobes això, dius: «Vinga, som-hi». No sempre passa.
Eres periodista, poeta i ara editora. També formes part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, per tant, tens una mirada molt completa sobre l’estat actual del valencià. Vivim un moment de fragilitat i, paradoxalment, hi ha més talent i creativitat que mai.
Efectivament. I fa molta ràbia quan hi ha tant de talent, quan hi ha gent tan vàlida, gent amb tanta estima pel valencià, gent que l’usa. Parle en termes més globals d’un mercat cultural i social en català. Som dotze milions. No és un mercat menyspreable. Què passa? Que per això és important no territorialitzar i construir un mercat sense fronteres i en interrelació. Autors valencians a Catalunya i a les Illes, autors catalans al País Valencià… En això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té Lletres Compartides. Crec que és un bon projecte i una bona idea, i a escala institucional això també s’hauria de fomentar: apostar per una cultura global.
Per tant, com veig el valencià? Jo vull ser optimista, senzillament perquè crec que no hi ha una altra manera de conviure amb l’actualitat que no siga sent optimista. Crec que s’estudia més que mai, però es parla menys que mai. Però, si som conscients d’on hem d’anar, podem construir una gran xarxa, d’una banda, social i, d’altra, virtual, i unir les dues per construir un macromercat cultural en la nostra llengua. Com es fa això? Amb l’ajuda de moltíssima gent. Diu Toni Mollà, que és un optimista —ell diu que patològic—, que amb una consciència crítica planetària. Ell ha donat el titular. Ara ves i fes-ho. Però hem de ser positius i optimistes. Ho hem d’intentar, si més no.
Imaginem que tornem a fer aquesta entrevista d’ací a uns anys. Què t’agradaria poder dir que has aportat com a editora?
Vols que et diga la veritat? Més enllà del que s’ha publicat, d’imaginar que descobrisc l’autora d’un Harry Potter valencià… és igual. Més enllà de tot això, m’agradaria que els autors i les autores que han treballat amb mi pogueren dir: «Mentre he treballat amb ella, he tingut un procés ple d’harmonia i he sentit que guanyava en alguna cosa». Que no siga necessàriament el llibre. Que durant aquell temps hagen estat a gust. I que repetirien l’experiència.
