A “Elogi de la follia”, un dels dinou relats d’Els complements circumstancials, hi apareixen aquests versos del poeta Félix Grande: “Donde fuiste feliz alguna vez / no deberías volver jamás: el tiempo / habrá hecho sus destrozos, levantado / su muro fronterizo / contra el que la ilusión chocará estupefacta”.
El narrador en suggereix el negatiu –“On vas ser infeliç alguna vegada, no proves mai de tornar-hi”– i arriba a la conclusió que “no podem tornar enlloc”, però es nega a viure “un present a perpetuïtat”. S’hi nega el narrador o l’autor? En aquests llibres d’autoficció, que no hem de confondre amb els d’autoajuda, no se sap mai qui parla.
Els dinou relats s’alimenten del gust “agredolç de l’enyor” i es construeixen amb una llengua tan consistent que revesteix totes les canonades de musculatura sintàctica i precisió lèxica. Els adjectius descriuen amb exactitud cartogràfica la geografia per on transiten les persones, més o menys fictícies, que habiten les històries.
L’autor en traça tots els mapes amb un català sòlid –sorprèn tanta fiabilitat en una llengua amb parlants i escriptors com més va més desconcertats– que acompanyen el lector amb rigor topogràfic per Alcoi, sobretot Alcoi, Eivissa, Mallorca; Grècia, Roma i, finalment, per Estepona, Màlaga.
Els dinou relats són explicats per un heroi a qui “la pantalla encasquetava un barret de palla”, que és una manera tan gràfica com ràpida de mutar en antiheroi, i transcorren en un temps en què els macarres, els quinquis, els rodamons d’intramurs, els ludòpates de la vida i els cambrers de puticlub parlaven en valencià.
La por, “un abric de plom”, és el tema recurrent del llibre i es manifesta explícitament a cinc dels dinou relats. A “La taca negra”, apareix la por física: en un passatge fosc on el protagonista ha de rebre la inevitable pallissa que, tard o d’hora, han de rebre totes les criatures masculines, administrativament parlant, com a ritual iniciàtic.
A “Pantalla brutal”, la por és onírica i prové de la pel·lícula Apocalypse Now. Al final del passatge fosc, s’hi amaga un dels monstres que habiten els malsons: el coronel Kurtz.
“La por gòtica” relata la por al confessionari i la penitència.
La por escènica apareix a “Curta i al peu”: cada cop que sentia la veu de l’entrenador “Segura, prepara’t” per sortir al camp –de futbol– “la tensió que em garratibava feia que els meus moviments foren maldestres i previsibles”.
A “La marca de l’escorpí”, dues pel·lícules –La Llavor del diable, de Polanski, i La marca de l’escorpí, d’Edgar Wallace– provoquen una por “homologada per la psiquiatria” que li emmetzina el son durant la infantesa i només el recuperarà, anys després, a Eivissa, fins que el so d’uns cops delicats a les dues de la matinada faran que la por li sobrevengui “com una glopada de mar a un nadador en aigües obertes” i el deixarà “tan desatès, tan despullat” que cercarà el refugi matern perquè “si havia de morir (sic), no seria sense haver obert el cor a la mare”, ni que fos en el “simulacre d’un naufragi”.
El llibre també és una declaració d’amor als progenitors, sobretot a la mare perquè el pare, per exigències del guió de la vida, hi va tenir un paper més breu. Són els referents morals de l’autor, “m’educaren en la responsabilitat dels actes propis”, i tots dos semblen habitar versos de Carner: la mare té la veu “de timbre afortunat” i la “finesa cinematogràfica”, “bellíssima com una actriu recollint un premi”, i del pare, en deien “el marquès”.
“La marca de l’escorpí” obre la porta a l’insomni i al primer dels dos moments hilarants del llibre: la visita al neuròleg, que diagnostica que “només dormen bé els proletaris del món si passen per la taverna en acabar la jornada”.
L’altra boutade apareix a “La residència dels déus”, el darrer relat del llibre. L’autor informa que ha viscut quatre nits “uterines” i el narrador n’explica la primera, cronològicament parlant: quan tenia sis anys, durant el trajecte en cotxe des d’Alcoi fins a Estepona, Màlaga.
A l’hotel on s’hostatja la família, hi apareix qui, fora del relat, arribarà a convertir-se en un personatge televisiu i, dins el relat, pot provocar la perplexitat del lector que, en alguns casos, esclafirà i, en d’altres, arrufarà el nas perquè amb els estirabots no se sap mai.
“La piscina metafísica” és el relat per antonomàsia d’Els complements circumstancials. Al xalet dels avis materns, hi han de construir una piscina que servirà a les generacions “que estudiàvem anglès i calçàvem esportives” per desfer-se definitivament del llast de les xacres, la fam i el fred del passat.
Però una sotragada financera paralitzarà les obres i els germans Segura, mentre esperen que hi arribi l’aigua per capbussar-s’hi, s’hauran de conformar a seure-hi amb les cames penjant en el buit de la fossa. Més endavant, i veient que l’aigua no arriba, començaran a llançar-hi pedretes com a primer símptoma d’acceptació que les il·lusions són més “vençudes” que perdudes.
Hi ha llibres que conten històries fascinants que fins i tot s’hi excusa l’absència de la literatura. N’hi ha d’altres que conten històries mínimes amb les quals la majoria dels lectors ens reconeixem, només hem de canviar de complements circumstancials per convertir-nos en els protagonistes. Els dinou relats d’Els complements circumstancials són artefactes exclusivament literaris, sense la xarxa de seguretat de les històries majúscules.
