Eduard Marco (1976), de Borbotó, ha publicat el seu darrer títol de poesia, Colombaire, distingit amb el premi Ausiàs March de Gandia 2025. El seu anterior llibre, Dolors, va rebre el premi Gabriel Ferrater 2024. Té estudis de Filologia Catalana a la Universitat de València. És cantant del grup de música infantil Canta Canalla, amb dos discos enregistrats.
Va començar a publicar poesia en el volum Ideologari (2003), amb quinze poemes. Després va obtenir el premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi 2004 per La quadratura del cercle (Brosquil, 2006). Un dels seus llibres destacats és Cita prèvia (Buc, 2023), on diu: “Que el dolor no t’aboque a la tristesa”.
Qui va ser Ken Milles?
Ken Milles va ser un pilot anglés nacionalitzat americà que va guanyar les carreres més importants de l’època, fou sergent de l’exèrcit anglés a la Segona Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia.
Eixe va ser Ken. Però si hi apareix a Colombaire és perquè Ken, en realitat, soc jo quan vaig ser colombaire i perquè Le Mans és una de les pel·lícules preferides de la meua filla. La pel·lícula descriu bé l’amor que sentim l’un per l’altre. Les dificultats. Deixar de ser qui vas ser. L’admiració.
“Vaig obrir la porta com un bou”.
Jo tinc un caràcter fort quan em regire. Soc fill de llaurador. No calcule bé les conseqüències de les enrabiades i, generalment, també soc molt valencià en això. Pensat i fet. Quan vaig decidir cremar el meu passat, ho vaig fer. I punt. Amb mistera i gasolina enmig del camp. Als meus versos no hi ha trucs. Diuen el que és.
Eduard Marco, Colombaire, Edicions 62 (2025)El llibre és tot un homenatge a un món que vas conèixer.
Per descomptat. Un homenatge amb molt d’orgull per ser qui fórem. La gent, actualment, disfruta amb la desaparició del que no li agrada perquè pensa que el que vindrà serà millor i més culte i més elegant. Al cap i a la fi la femta fa mala olor i cal netejar-la amb una paleta, els colombaires són rudes productes de la terra i, generalment, no lligen Withman ni voten opcions raonables.
Però amb la desaparició de mons marginals com el de la colombicultura i altres de pareguts, el que desapareix no és la colombicultura sinó espais on la llengua es mantenia viva. Desapareix un país que no es transforma en un altre millor sinó en absència, en buit i silenci. El recanvi és desolador. Una enganyifa.
En el llibre vas interpolant poemes amb textos en prosa, configurant tota una història.
Sí. Però per a mi hi ha la mateixa poesia o, fins i tot, més. Parle de gent estimadíssima amb qui he compartit trenta anys de la meua vida cinc hores diàries. Els que, per a bé, m’han modelat i han deixat la seua emprempta en la meua manera d’enfrontar-me al món: sense excuses ni luxes, amb senzillesa, naturalitat, valentia i ganes de treballar. Gent amb coll i cor als quals els dec no ser un imbècil.
També m’han dotat d’un detector per allunyar-me dels fantasmes i, per descomptat, m’han transmés la seua saviesa popular, que, en veritat, és pura poesia. Poesia de la terra, dels oficis, del saber estar i conviure. De no creure’t mai millor que ningú ni per un segon. Tampoc inferior.
“La pena és alegria”.
Aquest vers el vaig escriure parlant del càncer de mon pare, ja que el llibre parla de colombaires, però també dels últims dies de la malaltia de Miquel Marco Fabra, Ferrús.
Com molts lectors sabran per experiència pròpia, quan estàs morint-te les contradiccions són grans. Reps visites que no tens ganes de rebre i, al mateix temps, t’alegres de vore-les i valores que la gent no t’abandone. El final sempre és paradoxal. Per això mateix la pena és alegria o viceversa.
En la teva escriptura poètica capgires els significats i els sentits temporals. “Demà és ara. Després hui”.
Bé. Els capgire perquè estic educat per una generació que no tenia temps. Venien d’una Guerra Civil i de quaranta anys de franquisme. No tenien mòbils. Només la seua dignitat. Les seues mans. Si els necessitaves només els havies d’avisar. A l’hora que fora. Pel fix o trucant al timbre. No importava que fora després de dinar o a les sis del matí.
Ara, el món, és una esfera de perdedors. Puc telefonar-te?, em pregunten a vegades pel wasap. Que si pots?, pense jo. Per l’amor de Déu! Telefona’m sense preguntar. No emplenes una instància per a relacionar-te amb mi. Els colombaires feien les coses ja. I després a esmorzar. Sense ximpleries d’educació malentesa.
I aleshores, apareix en el llibre un conegut, un amic, que havia estat ciclista professional.
Bé, hi apareixen molts. Però tu et refereixes a Romero, que encara viu. Té huitanta-sis anys. De tant en tant agafa el cotxe i ve a casa. Sense avisar, com he dit adés. I si estàs dormint doncs t’alces i li fas una abraçada sense remugar o si estàs dinant deixes de dinar o el que siga. I seus amb ell al garatge. I li regales melons d’Alger. I t’explica històries. I t’emociones de vore’l. I li dius que torne quan vulga. Faltaria més.
Et vas formar i forjar en un colomar.
Clar. En el de mon tio Jesús Balaguer Marco, el Carrero, que és com diem carreter als pobles de l’Horta de manera popular. Eixe era el seu ofici. I sa casa, la meua. Era franquista. Els anarquistes arrossegaren son pare amb una maroma i un camió pel camí de Bétera. I jo, d’esquerres. Imagina-t’ho.
Doncs cap problema. Ni ell va oblidar aquell fet ni jo vaig deixar d’estudiar Filologia Catalana. Era com mon pare. Em volia a rabiar i jo també. Allí he passat els millors dies de la meua vida. Sense dubte. He sigut feliç.
Alguns diuen que no pots ser feliç, però això són mentides modernes, t’ho assegure. Només necessites estimar i que t’estimen. Ser-ne conscient. I res més.
Ens parles de la cura i l’ensinistrament de coloms, tot un món desconegut per la majoria de mortals.
És un món desconegut, sí, i com tots els mons desconeguts està ple de sorpreses, de viaranys, de sendes i, al final, de paisatges meravellosos amb dinosaures, tresors, perills, cims, abismes i oceans.
No parlaré ací de tot això perquè no cal fer un assaig ni avorrir el personal. Només diré que la vida és un regal que cal viure a fons. Fumar-te un puro, no beure’t la reserva, descobrir cinc euros en una butxaca, posar tota la carn a la graella.
Escrius a partir de la nostàlgia?
Escric a partir del perquè sí i de moltes maneres diferents. De la nostàlgia? No. De l’amor, sí. Els meus llibres són d’amor. D’amor a la gent del poble, a la terra, als coneixements ancestrals.
Ah, i digues que sobretot escric per a comunicar-me amb els lectors. Que no són els poetes mateixos, que, per cert, m’estime molt, sinó la gent del carrer, del dia a dia, lectors d’ací i d’allà, sense tindre por a emocionar-me i emocionar-los.
També tracte d’allunyar-me tant com puc de la poesia críptica perquè m’interessa orar acompanyat. Preferisc fer comunitat, exactament igual que com van ensenyar-me a la Societat de Colombaires de Godella: gafar l’entrepà i compartir taula amb qui entre al bar, al llibre, a ma casa. Convertir la poesia en una ferramenta de comunicació.
Això vol dir que només m’agrada un tipus de poesia? No. Hi ha escriptors meravellosos i escriptores meravelloses que són a les antípodes de la meua manera de fer, que valore igualment i que llig amb gran admiració perquè, com deia Krahe “en las atípodas todo es idéntico, idéntico a lo autóctono”.
La poesia és bona i dolenta. I prou. Després hi ha el gust personal, clar, que és inevitable. I les amistats.
Ara que et parle pense en un poema que va enviar-me l’altre dia Maria Callís pel wasap. Quin poema! Quina meravella!
Descrius moments íntims, quotidians, sense filtres, que poden resultar depriments o tètrics.
Depriments? No crec. Les coses són com són, les vides, els poemes, la història. Els adjectius, en canvi, els afegim nosaltres, jo, el primer, no la vida. L’adjectivació és subjectiva. Cal allunyar-se una miqueta del món o del llenguatge per a obtindre una altra perspectiva i, per a això, un colomer és meravellós.
Veus el món cinquanta mentres per damunt de la resta. Les teulades. Allí dalt passes del soroll al silenci i el que pareix que t’aïlla, en realitat, t’ajuda a reflexionar, a posar en ordre els desitjos, les victòries i les derrotes, les errades i els encerts, els comportaments. Et permet vore les coses sense el filtre d’una categoria lèxica, només el cel, la terra i els ocells.
També vas deixant unes petites memòries familiars, duríssimes, de la Guerra Civil.
Duríssimes per a tots. Sobretot per als perdedors, que van haver de lluitar contra els qui van decidir revoltar-se en contra de la democràcia. Contra els feixistes. Però també contra la gent de dretes que va patir, com mon tio Jesús, les animalades de les guerres. Perquè quan les mases diuen vaig no hi ha cervells, només amalgama.
No sé. Entenc que les guerres són una merda, però quan s’obliden, tornen a repetir-se. Ara estem en un moment en què la convivència pateix un descrèdit absolut. S’ha perdut la memòria i la dignitat. La gent no (b)vota, salta. Salta sobre el vot. Sobre les tombes. Sobre l’educació de l’amabilitat i el carinyo.
En fi, que jo no soc ningú, però tant com podré, m’oposaré als destructors.
La mort apareix de forma viscuda, des de la vida mateixa, des de la visió que dona la mort.
Exacte. La mort és la vida. Ara tot són tractats per fer-nos entendre què és. Abans, com que la vetlàvem a casa, sabies què era. I què era? La vida. S’ha mort la iaia, el iaio, una veïna. I en un taüt els podies vore al menjador vestits pels familiars. Eixe era el tractat de la vida. Sense traumes anar anant.
“Deixeu-me ben morir a casa meva, poder tocar llum, encendre l’horta”.
Quan mon pare sabia que es moria però encara podia vindre a l’alqueria, conduir cotxe i tractor, tenia huitanta-sis anys, séiem mirant el camp de creïlles i m’ho deia. Fill, me muir. I al segon, justament per saber que la vida era això, em deia, però estic ací amb tu mirant l’assecador de tabac que vaig construir amb les meues mans i, si m’esforce, encara veig mon pare amb carro davall del caquier. Per allí anava un dia caminant i vaig caure a la séquia.
Mon pare va anar-se’n com un capità general enmig de la batalla. Com Kirk Douglas quan ix de la trinxera a Senders de Glòria, la pel·licula de Kubrick. Si algú vol saber com mor un pare valent, que copie l’enllaç al seu navegador:
I que guanye cinc minuts de la seua vida. Aprendrà a morir avançant per la vida.
Ens parles dels teus espais, del teu món, que sembla mític.
Eixe és el problema que deia abans. Sembla mític però és realíssim. Jo no he hagut d’inventar-me Macondo. Borbotó, com tantes parts del món, ja ho és.
Per això m’agradaria que els lectors que lligen l’entrevista començaren a dessacralitzar els llocs mítics, els records mítics i començaren a visitar-los. Els tenen a tocar. A la vora. Eixiu dels bars! De les llàgrimes de pollastre i del camembert amb melmelada. Del funcionariat. De les aules. Aneu al forn amb voluntat de ser-hi!
La vida és el teu cant, “la glòria d’un xiquet besant la lluna”.
Ja ho va dir Rostand millor que jo. M’agradaria que vos posareu el monòleg amb calma. Feu-ho, per favor. Més que un imperatiu és una necessitat:
Ens parles de la situació del valencià. “Aquesta llengua muda encara parla”.
Ma tia sempre deia: “la cura va bien pero el ojo lo pierde.”
En el teu anterior llibre de poemes, Dolors, hi ha versos breus, que són divises o aforismes.
No m’agraden els llibres que no canvien de ritme. Que són encefalogrames plans, electrocardiogrames sense batecs.
“Hi ha qui diu el que pensa, a pesar d’estar equivocat, perquè creu en l’error”.
Per això hi ha qui erra en benefici propi. Tan se val d’on siguem i a qui votem. Escriptors o llauradors. Jutgesses o carnissers. He conegut gent que pensa que té la raó quan, el que té o vol tindre, en realitat, és el poder d’imposar el que pensa sobre els altres. En un grup d’amics, en una tertúlia, en un sopar o en una associació. L’estereotip que vol imposar el seu criteri per damunt, fins i tot, de la realitat, de les realitats.
Parlem en plural. No cal mirar molt lluny. I dic “els he conegut” perquè alguna volta, evidentment, també he sigut eixa persona.
Ara, si te n’adones i aprens a rectificar comença a produir-se un canvi saludable. Comences a allunyar-te del centre del món i el geocentrisme es transforma en una teoria caduca.
Per contra, les males persones, les que diuen el que pensen a pesar de saber perfectament que estan equivocades, són les que ens traeixen.
Les que errem sense interés, les que canviem d’opinió, les que passem pena, por o dubte, som éssers humans; les altres, faramalla, ninots.
El record de la teva mare pren notorietat i fondària en notables poemes.
Com el de quasi totes les mares o pares en una família mitjanament normal. No hi ha res d’heroic en això. Cap genialitat o novetat. Només amor.
Que cal tindre un no sé què per a saber-ho expressar? És possible. Però més que un no sé què, que també cal, és necessari treballar molt. Que no justament vol dir reescriure, no en el meu cas. Sinó saber mirar, tindre sensibilitat. Estar atent als senyals de les rampellades. Comprendre quan no t’has d’alçar de l’ordinador. Continuar endavant. Deixar-te dur. Escriure lliure i sense referències. No hi ha citacions. Tirar endavant.
Has anunciat que serà el teu últim llibre de poesia.
Sí. No sé què més podria dir-vos. Els lectors també es mereixen calma i honestedat. Sopar al Burguer King està bé alguna vegada, com tot en la vida, però la reiteració trenca l’encanteri. Sobretot en poesia. Allunyar-se és essencial per a no creure’t algú. Fugir dels premis, del poder, de les publicacions, dels jurats. En fi, el que deia Rostand al monòleg anterior.
És molt més estimulant fer altres coses, lluitar altres batalles, adonar-te que no eres tan bo com et pensaves, que fins i tot has tingut sort, un poc de sort, i que t’has presentat als premis que calia, als de la teua edat. Que has lluitat amb els majors, en la teua lliga i que ja està bé. Que tens un tractor i camps que regar i companyes i companys que llegir.
També has anunciat una obra narrativa. L’estàs treballant? Ens pots fer cinc cèntims?
Les estic treballant, sí. Una novel·la juvenil i Drogueria Lola, unes memòries en plural i singular, amb textos lleixiu, textos Mistol, textos caramels. Curts i llargs. Amples i prims. D’altres i meus. Amb veritats i mentides.
Però ja saps com és la literatura. No sempre aconsegueixes arredonir les paraules. A vegades es queden com els cudols i la lectura no redola com caldria. És molt possible que fracasse i desaparega del món literari com a escriptor, la qual cosa no seria esfumar-me sinó tornar a ser lector i espectador de companys i companyes, ho torne a repetir, deliciosos.
Quins llibres estàs llegint?
Doncs actualment estic llegint només la mar a mossos de Ximo Cano, l’últim de Benjamín Prado i, després de vore un documental de Gracia Querejeta i Miguel Olid sobre Alfredo Landa, m’he comprat les memòries que li va escriure magistralment Marcos Ordóñez. Són fascinants i divertidíssimes.
També he començat Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa, Breviari Mediterrani, de Predrag Matvejevic, traduït per Pau Sif, i els textos i articles que un grapat d’autores i autors van dedicar-li a Enric Casasses, pel premi Jaume Fuster, que l’AELC ha arreplegat en una publicació ben interessant.
