Conegut per la seva faceta de cantant, Carles Sarrat (Prada de Conflent, 15 de setembre de 1949) va ser fundador i líder del grup de música nord-català Blues de Picolat (1992-2018). Compositor i guitarrista, també va ser periodista. Va participar a la creació de l’edició del setmanari El Punt Catalunya Nord, filial d’El Punt de Girona, i el va dirigir fins al 1994.
Durant els inicis de l’editorial Trabucaire, també va il·lustrar i dissenyar les primeres portades d’autors nord-catalans, com ara Joan Tocabens i Pere Verdaguer.
Imparable Carles Sarrat… D’aquesta polivalència, no ens podia estranyar l’arribada de Canigó Blues, premi d’Honor 2025 d’Òmnium Cultural Catalunya Nord. Recentment traduït al francès, Canigó Blues (Balzac, 2026) compila:
“Tots aquests records per demostrar que la vida ha passat com un tret. No esborraré aquesta banalitat del meu relat perquè és la línia principal sobre la qual provo de mantenir l’equilibri.”
El nostre bluesman ens submergeix en la seva Prada natal, en llocs recòndits del Canigó:
“Pujo sempre al puig Mosquit per les restes del poblet abandonat de Llaceres. La gent gran diu també Les Llaceres. Aquesta part del massís és una de les més verdes i boscoses.”
Dins de tanta immensitat, la carena canigonenca ocupa un lloc solemne com a referent espiritual dels catalans.
Helena, Alexandre, Jacky i Norbert… En cadascun dels quatre personatges de Canigó Blues, hi ha un poc de l’autor. Amb ells travessem un temps i un país entre Prada, París i Perpinyà. Amants de la muntanya, clamen unes reflexions i uns valors no tan sols lligats a la terra, a la llengua catalana o als orígens, sinó a l’amistat i l’amor incondicionals. Estimen la vida. Batallen amb la malaltia, conscients que marcarà els seus tempos, imposarà uns condicionants i decidirà impetuosament. “Més vaig cap endavant, més avanço en la vida, fugen les certituds que fins ara tenia”, cantava Sarrat fa trenta anys en el seu disc “Ah! Perpinyà”.
El valor simbòlic del Canigó vinculat al poema èpic de Jacint Verdaguer publicat el 1886 o a la tradició de la flama que cada any encén fogueres arreu dels Països Catalans, és molt més que una fita geogràfica imponent. Sarrat escriu una altra història al cor d’aquest colós muntanyós… La seva i més íntima, o en tot cas, la dels seus personatges, tot explorant les petjades que ha deixat llur passat en el present. Som allò que érem…
I és que la muntanya també té els seus secrets, les seves cicatrius i els seus morts. “Era un Douglas Dakota que venia de Londres amb turistes a destinació de la Costa Brava. No era el primer i no seria l’últim a impactar la nostra muntanya.” Uns anys després “vaig veure les restes de l’accident. Es distingien el punt d’impacte, moltes peces mecàniques escampades, seients i una hèlix torçada.”
Canigó testimoni, Canigó impertorbable, Canigó fidel, Canigó històric, Canigó Blues. Canigó personificat que també plora les seves víctimes. 2.785 metres carregats de fermesa pura, corroborant la sensació de constant confiança per encarnar un sostre protector, impertorbable. És el cinquè personatge?
Créixer a la falda del massís, amb la presència de la muntanya sagrada dels catalans, sempre havia representat una força, així ho reconeixia l’autor durant una entrevista. Canigó Blues és un arxiu viu, una bobina de color on desfilen records. Obrir-ne el bagul fibla emocions, revivifica olors, atia la nostàlgia. La nostàlgia olfactiva de la joventut pradenca de l’Helena que apuntala indrets concrets:
“Jo seguia les guspires que feien la volta de la mola. I respirava l’olor de ferro cremat”
“L’olor de cuir, de les tintes d’anilina i de la cola neoprè es barrejaven i deixaven anar unes emanacions que em provocaven una lleugera embriaguesa des d’entrar en el local.”
El catàleg sensorial ha copsat amb perspicàcia, aquelles fraccions de segons que emparen tot allò que ens afaiçona. Ni reparació, ni reconciliació… Una simple reivindicació.
No hi ha Prada sense el Mestre, la seva col·lecció de pipes, el seu violoncel i el seu piano. “A finals de tarda, abans d’acomiadar els amics, el Mestre regalava un petit concert.” L’Helena infant, quan mira Pau Casals, humanitza el geni universal en un entorn tan familiar com amical. L’inici del seu exili és també el debut d’un silenci que comença l’any 1939 al Conflent i es romp amb la primera edició del Festival un 2 de juny de 1950.
Agraïm l’autor aquesta memòria de l’ànima d’un país on tot i tothom té legítima cabuda. Agraïm l’escriptura des del cor fins i tot en el moment més esberladís d’encarar-se a la mort:
“La vida és com un tros de branca que doblegues a poc a poc fins al moment en què es romp. Però no totes les branques es trenquen el mateix. El roure, l’alzina, l’olivera no resistiran tant com el pi, el freixe, sense parlar de l’om o del lledoner. I nosaltres, en el fons, no sabem de quina fusta som fets.”
Es pot començar un dol abans l’arribada de la mort? És possible que la calma d’unes mans buides tan sols puguin desprendre amor? I que la llum del sol traci el llarg viatge d’aquesta fantàstica oda a la vida que és Canigó Blues? Esperança i solitud per, així, trobar un racó, per viure sense pressa, i ser l’ombra del teu cos, si et quedes amb mi…
