M’agrada, de tant en tant, fer incursions lectores en la novel·la gràfica, tot i el canvi de paràmetres analítics que aquest gènere tan particular m’exigeix. A banda de l’obvietat de la presència de la il·lustració, hi ha el fet que l’arquitectura narrativa sigui bastant més senzilla que la que solem trobar en una novel·la convencional. Hi ha també, generalment, una preeminència del diàleg.
En el que potser no hi ha gaire diferència és en les temàtiques abordades. En la novel·lística peninsular hi ha hagut els darrers anys un relatiu boom d’obres al voltant de la memòria històrica: a mi, aquest terme, tan clarament fixat amb un únic significat, potenciat per la normativa legal —tot allò relacionat amb la Guerra Civil Espanyola, amb els antecedents i els dramàtics efectes posteriors—, em resulta una mica estrany.
La història, per pura definició, té a veure amb els “fets memorables del passat humà” i, per tant, el sintagma memòria històrica no deixa de ser una expressió pleonàstica que abasta qualsevol període, limitat, a tot estirar, a l’aparició de l’escriptura. Però bé, deixem estar aquestes disquisicions terminològiques.
El cas és que la trama de Satúrnia, d’Alberto Martín Curto, se situa en els anys immediatament previs a la declaració de la Segona República Espanyola, en algun lloc indeterminat —precisament perquè podria ser qualsevol lloc d’aquella Espanya—, dominats per la manca de llibertats i l’opressió.
En aquest context, Inés és una mare sola, amb dues filles petites, Águeda i Rosita, que són el resultat d’una relació amb un home casat. És per això que les manté amagades, per por que li les llevin. Les nenes, que s’eduquen a casa i no tenen permís per a sortir-ne, juguen entre elles i es construeixen un món de fantasia, alimentat per contes i cançons, especialment quan sa mare les deixa soles per anar a guanyar-se la vida.
La marginalitat que representa Inés es reforça amb l’aparició de Clavel de Luna, un transvestit que actua en un cabaret i que Inés es troba en una de les seves sortides nocturnes, “sola i malferida”. Inés acull Clavel de Luna a ca seva i totes dues intenten protegir-se. Els perills els arriben des de diferents flancs.
Hi ha Apolonia, una usurera xafardera que representa la maldat absoluta, la falsa caritat, la doble moral del clero, amb alguns capellans que mantenen relacions homosexuals alhora que afirmen que “els invertits són contra natura”.
Ens trobem, per tant, davant la hipocresia d’una societat altament repressiva que condueix els diferents a la clandestinitat, a la dissidència i, finalment —crec que no faig espòiler, perquè és ben previsible—, a l’exili.
Satúrnia és una obra farcida de metàfores literàries i visuals: el mantó de Manila amb un disseny amb uns ulls que semblen els d’una Saturnia pyri, protector al principi i alliberador cap al final, la mantellina que empara les generacions de dones de la família des de la besàvia Celestina, la presència d’homes sinistres, que transiten entre el món real i la irrealitat dels somnis…, i les papallones, amb el seu cicle biològic.
Pel que fa a la imatge, Martín Curto treballa amb la delicadesa de l’aquarel·la, que empra de manera volgudament discordant, amb moments de colors càlids, intensos, quasi agressius, i d’altres molt freds, amb una reducció que arriba al blanc i negre, que solen situar-se en l’espai de la nit i, més encara, en el dels somnis.
El conjunt visual transmet un ambient asfixiant i opressiu, amb breus moments de llibertat gràcies a la complicitat que neix entre Inés i Clavel de Luna o l’intent d’Águeda i Rosita d’alegrar sa mare amb un gest tan senzill com aconseguir regalar-li un ram de flors.
Si hagués de posar alguna objecció a aquesta novel·la gràfica, m’atreviria a dir que hi ha un excés de didactisme, especialment si la concebem com una obra concebuda per a adults. Ara bé, aquest didactisme potser també n’afavorirà un acostament al públic infantil i juvenil, que bé està que coneguin aquests passatges de la nostra història recent.
