Enric Bataller i Ruiz va nàixer a Suïssa –era el primer de cinc germans–, on la mare, Carmen Ruiz (infermera), i el pare, el metge i cirurgià José Bataller Cubells, s’havia instal·lat per poder especialitzar-se com a uròleg. Ben prompte, però, la família tornà a València i s’instal·là a la Gran Via de les Germanies.
Criat en un entorn burgés, Bataller tenia ben present el passat polític republicà del seu avi, Francisco Bataller García, fill de Torrent, qui havia tingut un paper important en les files de la Izquierda Republicana d’Azaña. Acabada la guerra, passà pel camp d’Argelers i, posteriorment, i almenys fins al 1948, visqué l’exili en condicions difícils a l’Orà.[1] Des del nord d’Àfrica s’exilià a Caracas, on jugà un paper important tant en la reorganització del partit en l’exili i en la xarxa de suport als exiliats, sempre en contacte amb l’exministre Juli Just, un dels fundadors d’Esquerra Valenciana, així com d’altres companys d’exili com Julián Larrea.[2] Tampoc li era gens aliena la peripècia familiar materna d’emigrants d’Almeria a Melilla, on va nàixer sa mare Carmen, criada en un context culturalment exòtic per a Enric i formada a l’escola d’infermeria de Ronda, en la Málaga dels cinquanta i seixanta del segle passat.
Francisco Bataller, retornat a València el 1974, va estar molt present en la formació ideològica del seu net, sempre mitjançant el relat quotidià de la seua àvia Pepita Cubells al llarg de la seua infantesa i primera joventut, que acompanyava de lectures històriques molt precoces, passió per tot allò relacionat amb les guerres mundials i la transformació del món contemporani. Les experiències de l’exili –que estava investigant–, la resistència antifranquista i els idearis republicans serien sense dubte elements constitutius del seu pensament.
Explica la seua vídua, la politòloga i advocada Myriam Fernández, que «Enric, tot i haver conegut de primera mà la mentalitat i els protagonistes de la burgesia que conformaven la València dels 70 i 80, considerava decisiu per integrar, transformar i projectar la societat de València posar en relleu el ciment polític d’aquell substrat republicà de ciutadans d’heterogenis interessos dedicats a oficis diversos: comerciants, botiguers, fins i tot llauradors amalgamats pels ideals democràtics republicans».[3]
Bataller va començar els primers estudis al col·legi religiós dels Agustins, fins que va poder passar a l’Institut Lluís Vives, on havien estudiat l’avi i el pare. Va ser allà, als 16 anys, on va despertar el seu interès per la política i començà l’activisme que ja no deixaria mai. A la Universitat de València va encetar els estudis d’Història (amb Premi Extraordinari de Carrera), que va simultaniejar amb la carrera de Dret, i s’hi doctorà cum laude al Departament de Dret Civil –disciplina que amava per la seua connexió amb la formació dels Estats– amb una tesi sobre la Propietat Intel·lectual. Ja des de ben jove va militar en l’antifeixisme; el seu primer partit polític fou el PCE, partit que acabà formant part d’Esquerra Unida del País Valencià, mentre es relacionava i admirava els hereus de la tradició de la històrica UDPV.
Membre fundador d’Iniciativa del Poble Valencià, passaria a integrar-se en la coalició de Compromís en el grup liderat per Mónica Oltra. Sota eixa formació política, Bataller va optar a senador territorial en les eleccions generals del 2011, i el 2014 a les primàries per encapçalar la llista Primavera Europea com a eurodiputat.
Com a militant del Col·lectiu del Marítim i veí molt estimat de la zona, Bataller coneixia la transformació urbanística i sociològica de la ciutat a l’època de desgast de les formacions bipartidistes; per això, fou un dels impulsors fonamentals de Compromís.
Va ser diputat al Congrés dels Diputats per Compromís durant l’XI legislatura i la XII legislatura, participant activament en la majoria constitucional que votà la moció de censura contra Mariano Rajoy (PP). Va ser portaveu del Grup Mixt a les comissions d’Agricultura, de Transició Ecològica i de Justícia, a més d’implicar-se en totes les iniciatives relatives a la Memòria Històrica, la recuperació del Dret Civil valencià, el Sàhara –que va visitar amb la delegació del Congrés–, l’habitatge, l’infrafinançament del País València, i convençut valedor d’una major presència dels polítics i de la política valenciana a les institucions i òrgans de l’Estat, tal com reflecteixen les seues nombrosíssimes i encertades intervencions a les Corts espanyoles, tant a les comissions parlamentàries com al Ple, on les seues posicions a les lleis de pressupostos tingueren molt d’impacte.[4]
El 2019, després de quasi quaranta anys de militància política i cinc d’experiència al govern, va decidir abandonar la coalició per considerar que aquesta havia perdut plenament la seua vocació i efecte transformador. En la seua carta de comiat va explicar que el projecte polític de què formava part, nascut per a «combatre els grans problemes globals» com el canvi climàtic o l’augment de la desigualtat social, s’havia inutilitzat.
El dirigent polític subratllava la polarització política marcada per una dreta «agressivament espanyolista», davant la qual Bataller acusava Compromís d’haver substituït el seu relat polític per «una imparable apologia de la frivolitat, la buidor i el tacticisme», i es demanava què faria per aturar el procés de recentralització de l’Estat o per projectar el País Valencià a Europa i el món com «una societat rica de possibilitats i desitjos de futur». També apuntava una manca de democràcia interna i un tancament burocràtic del qual no volia ser-ne còmplice. El 2019 va fundar el partit polític Via Mediterrània, el qual va concórrer a les eleccions europees del 2024 dins d’una de les deu coalicions que es presentaren, País y Movimiento Rural.
Com a advocat va exercir des del 1993. Des del 2001 fou degà del bufet Altea Advocats. També va ser assessor jurídic de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians fins al 2002. A partir de 1998 va compaginar l’advocacia amb la docència al Departament del Dret Civil de la Universitat de València, així com en diversos màsters. Com a professor visitant va fer estades a universitats d’Austràlia i Polònia, i al King’s College de Londres. El seu interès pels drets civils el va dur a representar nombrosos col·lectius ciutadans. Soci d’ACPV, cinèfil, erudit lector d’assaig històric i polític, humanista de grandíssima formació interdisciplinària i apassionat conversador.
En un article escrit per la seua vídua Myriam Fernandez Herrero, publicat a La Vanguardia, en destacava la seua contribució a la Memòria Històrica no només per les seues aportacions a la llei, sinó com a «exercici diari de presentisme». «Qualsevol cosa (escrivia Fernández) li servia per ubicar davant dels nostres ulls, amb tot luxe de detalls irreverents, un univers de valencians llançats, sempre desconnectats del públic i bolcats en una caòtica presència exterior econòmica i cultural. Històries de valerosos assentadors de fruites i verdures, o senyorets de províncies que rebien a Londres, es barrejaven amb desertors de l’arada que feien carrera a Hollywood i que tornaven al poble. Dones valentes que tenien cura de reputació i fills, en absència dels seus marits exiliats, i desinhibits del que aquí deixaven. Patricis romans, pirates barbarescos, grecs industriosos de la pesca, calls infestats, sants humanistes, bruixes a peu de Catedral, tots emparentaven amb el que som ara. I amb el que ens vam anar fent, a mesura que entràvem en la Modernitat de la mà de hippies i aprenents d’executius immobiliaris alemanys que pul·lulaven per la costa de la Marina, compadrejant amb els més tristos funcionaris del règim, mentre seguíem desconnectats d’allò públic, abocats a una altra caòtica projecció exterior».[5]
A la seua anàlisi, el darrer missatge polític del seu home volia fer conscient els seus del fet que els nous reptes com a poble «implicava massa compromís, exigia trencar amb les formacions tradicionals i actuar, però no moguts per la indignació o per la frivolitat, sinó per la determinació i la força de la nostra hortana grandeur». «Enric –afegia– ja va diagnosticar el canvi de paradigma abans que les forces de la ultradreta cobressin força, perquè anava observant la devastació de les bases de les organitzacions polítiques progressistes i els missatges polítics febles i amanerats. Va arriscar anant a les eleccions europees el 2024, va aconseguir les aliances. En el cos a cos era temible. Però ho era perquè estava convençut que aquesta era la Via Mediterrània, en què faríem molt bé de perseverar, sense desmai». En un paràgraf molt emotiu, la seua vídua recordava un dels exercicis de presentisme i Memòria Històrica que li agradaven, com quan foren rebuts per l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, l’any 2015 amb motiu del 70è aniversari de l’Alliberament (una altra fita-efemèride a la seua vida). Relatava com «vam visitar els familiars de La Nueve (….) i vam recórrer París amb els nostres dos fills petits de la mà, al llarg dels 8 km pels senders de masies, avui bulevards de botigues, que les camperoles franceses van ensenyar als milicians republicans per arribar sans fins al cor de la capital. Amb ell, la vida era una provocació permanent a l’aventura, per sempre avançar, construir, projectar, viure amb intensitat aquella vida que ens va transformar».
Bataller va morir sobtadament d’una aturada cardíaca mentre feia classe a la Universitat de València.
[1] Carta d’Amós Salvador a Juli Just (5 de juny de 1948).
[2] Carta de Julián Larrea a Juli Just (6 d’agost de 1948).
[3] Entrevista amb Myriam Fernández (8 de juliol de 2026).
[4] Anàlisi de discurs de les intervencions parlamentàries pel catedràtic en Sociologia Xavier Coller (2026), en Los límites de lo público y lo privado en el Derecho del siglo XXI. Libro Homenaje al Dr. Enric Bataller i Ruiz (PUV). El llibre inclou enllaç als vídeos i textos íntegres per a consulta.
[5] “Vivir una vida en sentido profundo. Enric Bataller i Ruiz, in memoriam”, Myryam Fernández Herrero (2025): https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20251217/11367350/vivir-vida-sentido-profundo.html
