El 10 de juliol del 1947 va nàixer a Bellreguard (la Safor) el metge, erudit i pioner en el camp de l’etnobotànica al País Valencià Joan Pellicer i Bataller.
Després de llicenciar-se en Medicina a la Universitat de València, Pellicer va inclinar la seua trajectòria professional i vital a una de les seues grans passions: l’estudi de les plantes i la seua relació amb la cultura popular, seguint el rastre deixat pel botànic Cavanilles. Pellicer va voler construir ponts entre la naturalesa i la cultura, capturant la tradició oral al voltant de les plantes i divulgant-la de forma molt poètica.
Incansable investigador, Pellicer va rastrejar durant anys les muntanyes i racons de la geografia valenciana en contacte sempre amb la naturalesa i les seues gents. Dotat d’una gran sensibilitat i capacitat intel·lectual, va ser autor de nombrosos articles i llibres especialitzats, i era col·laborador de la revista Mètode de la Universitat de València. Molt popular, Pellicer va destacar com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic valencià: feia xarrades sobre plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d’Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia; col·laborava sovint en diverses publicacions i feia sengles intervencions en programes televisius d’ecologia de Punt 2 i Gandia Televisió.
Pellicer va iniciar als anys huitanta un projecte d’investigació centrat en els sabers populars sobre la flora i la vegetació del nostre entorn. Un treball que documenta amb rigor la cultura de les plantes i, a més, la contextualitza gràcies al seu vast coneixement de la medicina popular, la literatura i els mites clàssics.
Entre les seues obres destaquen Costumari Botànic, amb la qual va guanyar la primera edició del Premi Bernat Capó de difusió de la Cultura Popular (1999), Herbari breu de la Safor (1991), Flora pintoresca del País Valencià (1999), Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les Comarques Centrals Valencianes (1995 i 2007), i De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis (1997). Unes obres en les quals combina la crònica de viatges, la transcripció de converses amb els habitants, vista de paisatges, etc., fins a conformar una autèntica geopoètica del territori.
Destaca en Joan Pellicer l’íntima coherència entre la seua vida i la seua tasca científica. Un home marcat per la seua introspecció a través de la comunió amb la natura. Honest i fidel a la seua gent, a la seua llengua i al seu territori. Un «jornaler de la cultura» que va viure de manera més que modesta, com ell va triar, una persona absolutament lliure.
La seua sobtada mort el 5 de febrer del 2007, als cinquanta-nou anys, a sa casa de la platja de Miramar (la Safor), va deixar inacabat un projecte d’investigació original i necessari. Va ser incinerat dos dies més tard, després d’un multitudinari funeral al seu poble.
Des d’aleshores, un recorregut rural a l’Alcúdia, el Centre Social de la Vall de Gallinera, un Jardí de Flora Pintoresca a Carrícola, un Jardí Etnobotànic a l’Estació Biològica de les Torretes de la Font-Roja a Ibi, i un parc de Bellreguard porten el seu nom. El 2017, el Museu Valencià d’Etnologia li va dedicar l’exposició temporal Joan Pellicer: la saviesa de les nostres plantes.
Fonts: Daniel Climent, «Joan Pellicer, In memoriam», Mètode, 2012 / Francesc Gisbert, «Naix el Premi Joan Pellicer», Diari La Veu, 2018 / Viquipèdia
