Les imatges que aquests dies ens arriben de l’assentament situat a l’antic circuit urbà de Fórmula 1 de València interpel·len directament la consciència democràtica del nostre país.
Més de 1.300 persones viuen en condicions d’extrema precarietat. Lluny de garantir-los una resposta basada en els drets humans, se’ls ha arribat a negar l’accés a un bé tan essencial com l’aigua en plena onada de calor. Al mateix temps, continuen avançant operacions urbanístiques i projectes immobiliaris que incrementen la pressió sobre el sòl, mentre l’habitatge esdevé cada vegada més inaccessible per a milers de famílies valencianes.
Aquestes dues realitats no són independents.
Constitueixen l’expressió més visible d’un mateix model econòmic i territorial que converteix la terra, els barris i l’habitatge en actius financers, mentre expulsa les persones que ja no poden competir en un mercat cada vegada més especulatiu.
No és casualitat que, mentre centenars de persones són condemnades a viure en infrahabitatges o són desplaçades dels seus barris, continue l’expansió dels apartaments turístics i de les operacions immobiliàries orientades a la màxima rendibilitat econòmica.
Quan una societat normalitza aquesta contradicció, el problema ja no és només de l’habitatge.
És democràtic. És social. I també és nacional.
No perquè l’habitatge siga una qüestió identitària, sinó perquè el dret a viure dignament depén, cada vegada més, de qui decideix sobre el territori i al servei de quins interessos es prenen aquestes decisions.
Durant massa temps s’ha presentat el territori com un simple recurs econòmic. Però el territori és molt més que això. És l’espai on es desenvolupa la vida col·lectiva, on arrelen les comunitats, on es construeixen els vincles socials i on es fa possible l’exercici efectiu dels drets.
Quan el territori deixa d’estar al servei del poble i passa a estar al servei de l’especulació, no només augmenta el preu dels habitatges. També es debilita la democràcia.
Per això, el debat sobre l’habitatge no es pot reduir a una discussió sobre el nombre de pisos disponibles o sobre la regulació dels apartaments turístics. El debat real és quin model de país volem construir.
Volem un País Valencià convertit en una plataforma de negoci immobiliari, dependent de l’especulació i de la turistificació, o un país que pose el territori al servei del benestar col·lectiu?
Nosaltres defensem que el dret a l’habitatge només es podrà garantir plenament si recuperem la capacitat de decidir democràticament sobre el nostre territori, sobre el nostre urbanisme i sobre el nostre model econòmic.
Per això reclamem:
- • La restitució immediata del subministrament d’aigua i de tots els serveis bàsics a les persones afectades.
- • La suspensió de qualsevol desallotjament que no garantisca una alternativa residencial digna, estable i acordada.
- • Una moratòria en la concessió de noves llicències d’apartaments turístics mentre persistisca l’emergència de l’habitatge .
- • Un pla extraordinari de parc públic d’habitatge, orientat prioritàriament al lloguer assequible.
- • La revisió del model urbanístic i territorial perquè l’interés general prevalga sobre l’especulació.
- • L’obertura d’un gran debat ciutadà sobre el model de desenvolupament que necessita el País Valencià.
No hi ha justícia social sense dret a l’habitatge.
No hi ha dret a l’habitatge sense control democràtic del territori.
I no hi ha control democràtic del territori sense sobirania política.
Aquest és el debat que el País Valencià no pot continuar ajornant.
Perquè un poble que perd la capacitat de decidir sobre el seu territori acaba perdent, també, el dret a viure-hi.
