29 de juny. Estic fent informes a la Sala de Professorat de l’institut on treballe perquè hi ha aire condicionat i sona el mòbil. Hem cobrat. No tinc gens d’interés a mirar el desficaci que han fet Conselleria d’Educació i la Conselleria d’Hisenda amb la meua nòmina d’aquest juny. He fet vaga i sabia que ens ho descomptarien de les properes nòmines, ah caram! Per a aquestes tasques sí que són ràpids; quan demanes els triennis o sexennis que et corresponen no corren tant. He cobrat mil quatre-cents euros menys. I es diu prompte, però són molts diners de colp, com a mare de família que soc.
Els sindicats havien sol·licitat un descompte escalonat, però res! Una vegada més no ens han escoltat. Van a la seua. Clar, som l’educació pública i per a l’actual govern no som cap prioritat, ans al contrari, la inversió va a la privada i a la concertada del seu ideari.
Continue en la Sala de Professorat fent informes dels suspesos en la meua assignatura i recorde tot el colossal teixit cultural nascut arran de la vaga indefinida de l’11 de maig. Paga la pena el descompte de la nòmina? Clar que sí! Totes les reivindicacions al llarg de la història han costat suor, llàgrimes, diners o fins i tot vides. Sense arribar a eixe extrem, pèrdua de vides, el meu pensament va cap a la companya agredida per l’esquena per un policia. Quanta injustícia.
Xiular tots els dies a la porta de l’institut, fer passadís a l’alumnat, buscar els jupetins del cotxe i costumitzar-los. Les samarretes de verd esperança que es rentaven diàriament i quasi no hi havia temps a secar-les. Les manifestacions multitudinàries i les trobades més o menys accidentades a la Conselleria d’Educació amb la nevereta. La música omnipresent en totes les reivindicacions i quin goig. Clar que ha pagat la pena! Hem fet pinya, usant lèxic de les muixerangues, per a reivindicar major inversió en l’escola pública.
Sabem que açò no ha acabat i que ens queda molt a fer. Però quin goig poder dir que hem estat ahí, com un granet de sorra que fa una mar alegre i combativa. Els diners no ho són tot i haver sigut part d’eixa meravellosa reivindicació ha sigut un plaer.
A la consellera, Na Carmen Ortí, demanar-li que escolte el professorat i que recorde la seua època de docent i totes les mancances. Bon vent i barca nova.
Per a la resta, bon estiu!
Imma Molina és professora de Secundària.
