En la columna de la setmana passada vaig fer una referència a les aturades anunciades pels docents de l’escola concertada i expressava la meua confiança (irònica) que serien contra les empreses privades per a les quals treballen, però, clar, no és així. Faran eixos simulacres d’aturades (si els fan) per a demanar més salari (en el seu cas aquesta sembla ser obertament l’única preocupació) a l’administració pública, al govern valencià. Algú posava de classistes cap amunt a qui assenyalava la incompatibilitat entre les reivindicacions de la vaga a l’ensenyament públic i el teatret aquest de la concertada. Però és que és exactament així. No es tracta de negar a cap treballador o treballadora el dret a vaga, això faltaria, sinó que pense que l’escola concertada no hauria d’existir, així, tal qual, i que, per tant, els seus treballadors, a qui haurien de demanar millores salarials és a les empreses dedicades al negoci de l’educació que són les titulars dels centres per als quals treballen.
L’ensenyament concertat és ensenyament públic externalitzat. És això el que és. Per això mai hauria de ser desitjable. Com tampoc ho és l’externalització de la sanitat pública. Això només ja hauria de ser un argument suficient, però és que hi ha molts més que tenen a veure sobre quina és la seua funció efectiva en la societat valenciana i les estratègies mitjançant les quals asseguren el seu compliment.
Per començar, són en la seua majoria centres confessionals. És una paradoxa escoltar els altaveus habituals de la dreta mediàtica acusar els docents de l’ensenyament públic d’adoctrinar quan els que fan literalment això són els centres religiosos concertats, que tenen la seua raó de ser, la seua raó fundacional, en l’adoctrinament catòlic de la societat.
A més, són terriblement jeràrquics i classistes, i realitzen una efectiva selecció del seu alumnat per criteris econòmics i socials fins a esdevindre una mena de bambolles a la mesura de les aspiracions d’una part de les anomenades classes mitjanes dites aspiracionals, per no dir profundament alienades. Els procediments són diversos, però cal esmentar les taxes “voluntàries” que les famílies han de pagar i que tenen la doble funció d’expulsar estudiants de les classes populars i d’augmentar les perspectives de negoci de les benemèrites fundacions de frares i monges. Però de tots és conegut com es desfan amb major o menor elegància dels i de les estudiants amb necessitats especials o que necessitarien adaptacions curriculars.
Per altra banda, i molt d’acord amb aquest imaginari classista que els basteix, són terriblement jeràrquics també internament. Són –ho deia en una altra columna– els regnes del bullie de bona casa. En l’ensenyament públic poden haver-hi casos d’assetjament escolar, clar, i de mala gestió per part del professorat i de l’equip directiu, però en l’ensenyament concertat és estructural. Els bullies de bona casa són intocables quan no directament van de col·leguetes del professorat i equip directiu i això augmenta el patiment de les víctimes i la seua sensació de ser pàries.
Per altra banda, també és ben sabut que en el preu que les famílies paguen a estos centres està inclòs l’unflament de les notes del batxiller. Crida l’atenció que docents que no poden corregir les PAU sí que poden posar notes finals de batxiller que tenen una incidència gran en la nota final dels i de les estudiants i de les seues opcions d’accedir als estudis universitaris. Les PAU contribueixen a anivellar les mitjanes i corregir els punts regalats en la concertada, però caldria plantejar-se si els i les estudiants que venen de col·legis privats i concertats no haurien de tindre un major pes de les PAU en la seua mitjana o fins i tot si no caldria prendre les PAU com una mena de revàlida, com una homologació i verificació completa de les seues notes posades per professors i professores dels col·legis concertats i privats, amb els seus particulars procediments de selecció i les pressions patides per pujar la nota dels estudiants clients.
I encara vull afegir que ha sigut molt simptomàtica la posició de la privada i la concertada respecte a les reivindicacions de baixada de ràtios. No volen que hi haja baixada de ràtios per a no patir el més mínim desavantatge (la més mínima pèrdua d’avantatge) en la competència deslleial que fan, perquè altra raó no puc entendre. Com si els centres concertats pagaren els mòduls. Com si ells pagaren els professors i professores. Com si no eixiren del pressupost de la Generalitat Valenciana i no fos en detriment del pressupost de l’ensenyament públic. Per això també les seues reivindicacions laborals són tan absolutament diferents de les dels professors i professores de la pública. Perquè no volen que l’ensenyament públic millore les seues condicions, perquè volen clavar cullera si hi ha augments salarials, d’eixos salaris que no paguen ni els frares ni les monges, i ja està. De fet, coneixent com funcionen eixos col·legis i la condició de sindicat blanc d’algun sindicat, no m’estranyaria que darrere d’eixes aturades simbòliques estiguen els titulars dels centres.
Moltes vegades he tingut la sensació que este debat no ocupava el lloc que mereixeria en la nostra societat. Un dels múltiples efectes positius de la vaga ha sigut tornar a posar-lo sobre la taula. Espere que no desaparega en el futur i que algun partit ho incloga en el seu programa electoral. Que sí, que després cal lluitar contra el sistema judicial espanyol, però cal fer-ho, i cal vehicular eixa demanda social. Perquè l’ensenyament públic ha de ser laic, de qualitat i en valencià. Eixa és l’única possibilitat d’acostar-se a la igualtat d’oportunitats i a la justícia social. Qui vulga educació confessional i segregació social, que se la pague.
