Com és possible que, en ple segle XXI, en les festes de Sagunt, una penya taurina difonga un cartell amb el lema “Un forat és un forat, per a una vesprada està bé“, acompanyat d’una imatge en què es representa, de manera explícita, un bou penetrant una dona.
La pregunta no és retòrica. La pregunta és necessària.
Perquè darrere d’un cartell “de festa”, darrere d’una broma que alguns voldran justificar amb el sempre recurrent “no cal prendre-s’ho tan seriosament”, hi ha un missatge. I els missatges importen. Importa què es diu, com es diu i, sobretot, què es normalitza.
I aquest cartell normalitza el menyspreu cap a les dones, sexualitza la violència i converteix el cos femení en un objecte disponible per a l’ús i el consum masculí.
No, no és humor innocent.
No és una qüestió de sensibilitats.
No és que «ara ja no es puga fer broma de res».
És masclisme.
I és especialment greu quan aquest missatge apareix en el context de les festes del poble, espais que haurien de ser de celebració, de trobada, de germanor i de convivència.
Al País Valencià sabem perfectament què representen les festes dels nostres pobles. Són retrobaments. Són carrers plens, sopars, música, xaranga, pólvora, converses que es reprenen després d’un any, amistats que tornen a trobar-se. Són també el moment en què moltes persones que viuen fora tornen al seu poble perquè hi ha una cita a la qual no volen faltar.
Però una festa no pot ser un espai de germanor per a uns mentre es converteix en un espai d’humiliació per a unes altres.
I les dones tenim dret a preguntar-nos què significa això.
Quin missatge rep una xiqueta quan veu un cartell així?
Què li estem dient a una adolescent que està construint la seua manera d’entendre les relacions entre homes i dones?
Què li estem dient a una dona que participa en les festes, que forma part d’una penya, que ix al carrer i que simplement vol divertir-se?
Li estem dient que el seu cos pot ser objecte de burla.
Que la seua sexualitat pot utilitzar-se com a reclam.
Que la violència contra ella pot convertir-se en un acudit.
Que la humiliació d’una dona pot formar part de la decoració d’unes festes.
I això és intolerable.
Perquè la cultura festiva també educa. Les tradicions no existeixen en una bombolla al marge de la societat. Evolucionen, canvien i han de ser capaces d’assumir els valors d’una societat que ja no està disposada a tolerar determinades formes de violència i discriminació.
Que una cosa s’haja fet durant anys no significa que estiga bé.
Que algú ho considere una tradició no la converteix en intocable.
Que forme part de les festes no li dona carta blanca.
I sobretot: la llibertat d’expressió no és un salconduit per al masclisme.
Podem parlar de festa, d’humor, de sàtira, de provocació. Podem defensar que les festes de poble han de ser espontànies i irreverents. Però una cosa és provocar i una altra molt diferent és reproduir una cultura que presenta les dones com a objectes sexuals i la violència contra elles com una font de diversió.
El problema és que aquests missatges no apareixen sols.
Apareixen en una societat en què encara les dones pateixen assetjament als carrers, en les festes, als locals d’oci i en qualsevol espai públic. Apareixen en una societat en què encara hem d’explicar que «no és no». En què encara hi ha dones que canvien de vorera, que avisen les amigues quan arriben a casa, que vigilen la copa, que pensen què es posen o per on tornen per por del que puga passar.
Per això no podem mirar cap a un altre costat quan el masclisme entra en les festes amb forma de cartell, de pancarta o de “broma”.
Les festes també són polítiques.
Ho són quan decideixen qui pot ocupar l’espai públic i com.
Ho són quan determinen quins missatges es poden exhibir als carrers.
Ho són quan les institucions permeten o toleren determinades expressions.
I ho són quan les dones deixen de sentir-se segures o respectades en un espai que també és seu.
Per això, la responsabilitat no pot recaure únicament en qui ha creat el cartell. També cal preguntar-se què fan les institucions, les comissions de festes, les associacions i la resta d’agents que organitzen i sostenen aquestes celebracions.
I davant d’un cartell que diu “un forat és un forat”, la resposta feminista ha de ser clara: No, una dona no és un forat. Una dona és una persona.
I les nostres festes, els nostres carrers i la nostra societat han d’estar a l’altura d’aquesta obvietat.
Èlida Puig és la coordinadora de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.
