València corre el risc de convertir-se, si no ho és ja, en la nova Magaluf de la Mediterrània: una ciutat pensada cada vegada més per al turista i menys per a les persones que hi vivim. El problema no és el turisme. València sempre ha sigut una ciutat oberta, mediterrània, acollidora i vinculada als intercanvis comercials i culturals. El problema és un model turístic basat en la massificació, en la turistificació de l’espai urbà i en la conversió de l’habitatge i dels barris en mercaderia.
Cada vegada hi ha més hotels, més apartaments turístics i més habitatges que deixen d’estar disponibles per a les persones que volen viure a la ciutat. I hi ha cada vegada més barris on el comerç de proximitat desapareix i és substituït per negocis orientats al visitant. El forn, la ferreteria, la botiga de barri, el comerç tradicional o el bar de tota la vida deixen pas a establiments que ofereixen allò que demanda un turista de pas. I quan desapareix el comerç local, també desapareix una part de la vida dels barris, de les relacions veïnals i de la identitat de la ciutat.
Mentrestant, els serveis públics no creixen al mateix ritme. Els barris continuen patint dèficits històrics d’infraestructures i equipaments: biblioteques, piscines públiques, instal·lacions esportives, llars per a persones majors, centres culturals, educatius i sanitaris o espais per a la convivència. S’inverteix molt en allò que pot generar rendibilitat turística, però molt menys en allò que necessita la ciutadania que viu tot l’any a València.
El transport públic és un altre exemple. Només cal pujar a determinades hores a la línia 32 de l’EMT per comprovar-ho. Un autobús completament massificat que sovint sembla més un «bus de la platja» que un servei públic urbà pensat per a les necessitats del veïnat. No es pot parlar de mobilitat sostenible mentre els serveis públics de transport no disposen dels recursos necessaris per oferir un servei digne, freqüent i suficient.
I després hi ha la taxa turística. El Consell i l’Ajuntament de València continuen negant-se a implantar-la, mentre moltes ciutats europees ja l’apliquen. No estem parlant d’una mesura excepcional ni d’un invent radical. És una fórmula perquè una part de la riquesa generada pel turisme contribuïsca a sostenir els costos que aquest mateix turisme provoca.
A principis de juliol vaig pagar 18 euros per dues nits en concepte de taxa turística a Barcelona. Divuit euros. Una quantitat perfectament assumible per a qui visita una ciutat durant uns dies, però que pot representar recursos importants si es recapta de manera adequada i es destina a millorar els serveis públics, la mobilitat, la neteja, els barris o les infraestructures que utilitzem els qui hi vivim.
Per què València no pot fer el mateix? Qui té por que una part dels beneficis del turisme revertisca en la ciutadania? Però el problema va molt més enllà de la taxa turística. És el model de ciutat que s’està construint.
Un model que es combina amb un megaport depredador de recursos i territori, en expansió constant; amb una Marina cada vegada més privatitzada i orientada a determinats usos i activitats exclusius; amb projectes que prioritzen la rendibilitat econòmica i amb la temptació de restringir els usos veïnals d’espais públics com el passeig marítim. Fins i tot s’ha arribat a plantejar limitar els sopars a la fresca, una pràctica que forma part de les nostres tradicions i de la manera de viure dels nostres barris marítims. És una paradoxa: allò que durant dècades ha format part de la identitat mediterrània de València pot acabar considerant-se una molèstia davant d’un model de ciutat pensat fonamentalment per al negoci turístic.
No podem permetre que els valencians i les valencianes acabem convertits en figurants de la nostra pròpia ciutat. Una ciutat no és un decorat. No és un hotel. No és una destinació turística. No és una franquícia de sol, platja, alcohol i oci. Una ciutat és la gent que hi viu, els seus barris, les seues places, les seues escoles, els seus mercats, els seus comerços, les seues associacions, les seues festes i les seues tradicions.
Si València continua apostant per aquest model, correm el risc que viure-hi es convertisca en un privilegi. De fet, per a moltes persones ja ho és. Cada vegada més veïns i veïnes es veuen obligats a marxar cap a municipis de l’àrea metropolitana o, fins i tot, més enllà, perquè no poden assumir els preus de l’habitatge o perquè els seus barris han deixat de ser espais per a viure i s’han convertit en espais pensats per al consum turístic. Això ja està passant en moltes ciutats turístiques. No cal esperar que el problema arribe al límit per reaccionar.
València necessita un debat seriós i rigorós sobre quin turisme vol. Un turisme compatible amb el dret a l’habitatge, amb el comerç local, amb els serveis públics, amb la convivència i amb la vida dels barris. Un turisme que aporte i no que expulse.
Cal limitar les places hoteleres i els habitatges d’ús turístic, protegir l’habitatge residencial, garantir que la gent jove puga continuar vivint als seus barris, reforçar el transport públic, invertir en els barris, recuperar i protegir el comerç de proximitat, garantir els usos ciutadans de l’espai públic i establir una taxa turística finalista que permeta retornar a la ciutat una part dels beneficis que genera el turisme. Perquè el futur de València no pot ser convertir-nos en una altra Magaluf.
Moltes valencianes i valencians no volem una ciutat plena de turistes i buida de veïnes i veïns. No volem una ciutat convertida en parc temàtic. Volem una València viva, habitable, diversa i nostra. Una ciutat per a viure-hi, no només per a visitar-la.
