Diuen que això que ha passat a les ciutats africanes de Ceuta i Melilla és una mena de guerra híbrida. I, com tothom sap, en una guerra qui no està «a mort» amb el govern és un traïdor.
Doncs exactament això és el que vull ser en aquest moment: un traïdor a Espanya.
Trobe que un sobiranista, independentista, o com vulgueu dir a algú que vol que el seu país es veja lliure del jou d’un altre, no pot més que ser un traïdor.
Ceuta i Melilla són, de fet, dues ciutats colonials al cor d’un país governat per una monarquia que ben bé podem titllar de sanguinària, i que no li ha tremolat el pols per llançar el seu jovent i els seus nens a una mort calculada. Ja són almenys 140 els morts relacionats amb aquesta crisi provocada pel règim alauita.
Ni de bon tros els fets ocorreguts a la frontera europea amb Àfrica haurien de ser analitzats únicament com una crisi migratòria. De fet, no són diferents, en la seua dimensió política, de la crisi a la frontera polonesa amb Bielorússia; de la situació entre Turquia i la UE el 2020, quan el govern turc va facilitar el pas de migrants cap a Grècia per pressionar Europa i obtenir concessions; o de la crisi entre Rússia i Finlàndia entre 2023 i 2024, quan Moscou va permetre i facilitar el pas de sol·licitants d’asil cap a la frontera finlandesa.
Estem davant d’un fet polític: un Estat que pot utilitzar persones indefenses com a instrument de pressió per forçar una determinada resposta d’un altre Estat.
Convé, des del punt de vista del procés d’alliberament nacional, entendre les motivacions que han dut el govern del Marroc a actuar així i les respostes que ha donat el govern espanyol, per situar també la nostra lluita.
El Marroc, a hores d’ara, és un aliat principal dels Estats Units de Trump. Només cal mirar quin paper està adquirint en l’escenari internacional i quines empreses i interessos econòmics estan participant en els processos de reconstrucció de Gaza. El Marroc travessa importants dificultats econòmiques i continua sota un règim autoritari que necessita, com l’aire que respira, arguments nacionals per mantenir el relat sobre el paper de la monarquia.
Primer va ser el Sàhara; ara són les ciutats del nord en mans espanyoles; i, en alguns discursos maximalistes, demà podrien ser les Canàries. Hi ha una lectura cada vegada més present sobre aquesta seqüència en el full de ruta alauita. El context internacional és favorable al monarca marroquí, les necessitats internes també ho són, i el moment triat sembla especialment oportú.
El moment, en política, ho és tot.
I ara el govern espanyol està en una situació d’extrema feblesa. La dreta i l’extrema dreta, l’aparell mediàtic espanyolista i una part del poder judicial han dedicat grans esforços a projectar la imatge d’un govern il·legítim i il·legal. La dinàmica del mateix PSOE, amb incompliments flagrants, casos de corrupció i una incapacitat creixent per sostenir un consens polític progressista, ha contribuït també a afeblir el govern.
Resulta dolorós veure com un govern és incapaç de donar una resposta política clara als conflictes institucionals que té oberts. ¿O és que no hi ha eines en un sistema democràtic per a afrontar el conflicte entre els poders de l’Estat? Perquè, des de les manifestacions dels togats contra la llei d’amnistia, hem assistit a una confrontació creixent entre una part del poder judicial i les decisions polítiques del govern. I el sistema democràtic no sembla haver trobat una resposta satisfactòria.
La resposta barroera del PSOE, amb la creació d’unes clavegueres potineres, no ha fet sinó empitjorar la situació.
Però també resulta del tot inacceptable governar sense uns pressupostos consolidats i amb una minoria clara al Congrés. El nivell de desgast polític i de pèrdua d’autoritat és, a hores d’ara, evident.
I en aquest escenari de feblesa, el règim marroquí ha decidit donar un cop d’efecte.
I passem a una altra pantalla.
L’episodi del 30 de juliol, amb més de 70.000 entrades registrades, ens obliga a algunes reflexions, totes elles dolentes per a Espanya.
La primera és: ¿no sabien els serveis d’intel·ligència espanyols que s’anava a produir alguna cosa aquell dia?
I la resposta és decebedora, siga quina siga.
Si ho sabien i no van actuar, apunta a un nivell d’incompetència sideral. Si no ho sabien, cal concloure que els serveis d’intel·ligència no van fer la seua feina i que, per tant, algú, més enllà de la pobra senyora que van acomiadar per fer un tuit, hauria d’haver dimitit.
Però costa creure que no saberen res. És molt més probable que ho saberen i que no donaren prou importància als possibles fets, o que simplement els minimitzaren. En consonància amb aquella tristament famosa frase d’Aznar: “Qui puga fer, que faça”.
I vaja si han fet.
Han deixat el govern amb el cul a l’aire i amb una crisi institucional de dimensions considerables.
Una vegada passat el dia 30 de juliol, el govern espanyol tenia l’obligació d’afrontar una crisi que no era simplement migratòria. Era, sobretot, una crisi humanitària, en què desenes de milers de persones havien estat utilitzades —o, si més no, instrumentalitzades— en una operació de pressió política contra un altre país i, de sobte, es van trobar atrapades en el llimbs.
Es van produir devolucions immediates i situacions de gran vulnerabilitat. I els menors no acompanyats, que no podien ser tractats de la mateixa manera que els adults, van quedar en una situació especialment delicada.
Les xifres han anat variant a mesura que s’ha pogut registrar els menors. El Govern ha informat de més de 1.300 menors identificats, mentrestant que les estimacions inicials eren molt més elevades.
I mentrestant assistim astorats a les imatges de xiquets i xiquetes deambulant d’un lloc a un altre, buscant un lloc on dormir. Centenars de menors han quedat exposats al carrer, sense unes condicions mínimes de protecció, higiene, aigua i alimentació. Han aparegut també denúncies i informacions sobre situacions d’extrema vulnerabilitat.
Davant d’aquesta crisi humanitària, la resposta del govern espanyol ha estat manifestament insuficient.
Com un púgil noquejat, el govern no ha sabut donar una resposta ràpida i proporcional a la dimensió de la crisi dels menors, demostrant, una vegada més, la seua incapacitat per a anticipar-se als problemes i coordinar una resposta d’Estat.
Seguim passant pantalles.
I si deixem enrere la pantalla de la crisi humanitària, ens endinsem en la crisi política.
La resposta política de l’Estat espanyol és la pròpia d’un Estat profundament dividit, com a expressió de la descomposició del règim del 78, en què, si assumim com a bona la interpretació que els fets del 30 de juliol constitueixen un atac a la integritat territorial, el que caldria esperar seria una resposta única i coordinada sota el govern de torn per fer front a l’amenaça.
Ni de lluny ha estat aquesta la resposta espanyola. Ben al contrari.
Els nacionalistes extremistes espanyols del PP i Vox han evitat, en bona part, apuntar directament al règim alauita i han carregat contra el govern, al qual fan responsable de la situació. Mentrestant, una part de l’esquerra alternativa espanyola s’envolta amb la rojigualda i demana fins i tot abandonar el Mundial de futbol en justa represàlia per l’actuació marroquina.
Tot plegat és un desgavell. I revela la desorientació d’un Estat incapaç d’assolir el més petit consens davant d’una crisi que afecta directament les seues fronteres.
De fet, i ja per acabar, ara com ara l’únic motiu per a votar és evitar la pujada del feixisme.
Però em dona que no serà suficient, donat el nivell d’incompetència, corrupció i pèrdua d’autoritat del PSOE, i la incapacitat de l’esquerra alternativa.
No ens en queda altra que continuar bastint opcions pròpies per trencar la dependència d’un Estat espanyol cada vegada més afeblit i treballar per enfortir la societat civil davant del feixisme que ens ve. Sense perdre de vista que també hem de combatre el feixisme.
Perquè, si alguna cosa ens ensenya aquesta crisi, és que no podem esperar que altres resolguen els nostres problemes. I encara menys de l’esquerra espanyola, que ha donat una resposta en clau nacionalista més forta, fins i tot, que la dreta i que, com ja hem comprovat, no està gens disposada a facilitar l’autodeterminació dels pobles.
Podem continuar intentant frenar l’ascens del feixisme, però cal no ser ingenus: més prompte que tard, Espanya podria quedar sota la bota dels extremistes.
El 2028 farà cinquanta anys del règim constitucional espanyol, i alguns dels seus problemes estructurals continuen tan vius com al principi. Els franquistes de Vox condicionen la política i el nacionalisme espanyol s’imposa arreu.
Si un govern progressista, diuen, no és capaç d’afrontar una crisi humanitària, ni la crisi de l’habitatge, ni la crisi social que contemplem cada dia a les escoles, als ambulatoris i als hospitals, molt menys ho serà la dreta.
Necessitem, doncs, capacitat per decidir nosaltres i fer front als reptes del segle XXI.
No podem esperar que els pròxims cinquanta anys canvien les coses. No queda més que tirar pel dret cap a la sobirania nacional, com a eina per superar la desfeta espanyola.
I si ser sobiranista és ser traïdor, doncs sí:
Jo soc traïdor, traïdor, traïdor.
