Ja ha passat prou de temps per saber que la Conselleria d’Educació no té gens de pressa per aplegar a cap acord amb els sindicats docents -fins i tot és possible que no tinga ni tan sols cap intenció de tancar-ne cap. No n’hi ha més partida, sembla.
La cirereta del pastís, l’evidència més cridanera i inqüestionable, és l’acte d’autobombo programat per la consellera a Alacant dilluns al matí per a parlar de l’educació pública -cínic, si més no, quan una part molt important de la seua comunitat educativa està demanant abrandadament la seua dimissió.
Quan no vols arribar a consensos, l’estratègia de fer creure que vas fent sense fer res i d’anar deixant passar el temps interessadament com si t’ho estigueres pensant, és de manual de principiants.
Hom busca amb la inacció deliberada el desgast de l’enemic -així és catalogada l’altra part per confirmar el marc mental que justifica la indiferència i el menyspreu envers l’adversari. I, de pas, poder dormir sense massa càrrec de consciència -almenys intentar-ho.
Els fets. A la vista de les mobilitzacions recents, actuals i les que estan per vindre, no és gens aventurat assegurar que el curs, vullgues que no, ja s’ha acabat. I, emparant-nos en conflictes socials semblants, no és gens agosarat afirmar que la consellera és ja un cadàver polític (un actiu polític cremat per al seu partit, sense possibilitat de redempció).
En aquest context de destarifos i bloquejos intencionats, el president s’estarà molt d’intervindre directament en cap negociació, car sap que, en els millors dels casos, només podrà tancar-la en fals, perquè a l’hora d’ara tot el peix està venut i comença a fer pudor. Llavors, millor restar-ne al marge i evitar així cap desgast innecessari, per si de cas.
I això l’administració pot fer-ho perquè compta, en primer lloc, amb la complicitat tàcita d’una part (minoritària, això sí) del col·lectiu docent obseqüent -que calla, insensible al clamor general, per adscripció ideològica, per covardia professional o per pur interés econòmic. En segon lloc, té de la seua part també un bon grapat de directives col·laboracionistes -majoritàriament, per no veure qüestionat el seu estatus privilegiat- que s’atrinxera de cara als seus claustres en falses obligacions administratives o legals per no secundar, de fet, la vaga.
I, finalment, per rematar l’elenc d’actors i actrius d’aquesta pel·lícula de terror, la Conselleria té a les seues ordres la inspecció educativa, que no sap ben bé quin és el seu paper en l’obra -si és que en té cap. És, sens dubte, l’interlocutor fallit entre els centres i l’administració educativa, ja que, en compte de ser corretja de transmissió de problemes, inquietuds i necessitats dels centres, només hi apareix puntualment com a agent fiscalitzador de dubtosa utilitat en la pràctica i poca cosa més.
Potser caldria preguntar-se per què els despatxos d’inspecció van plens de personal que hi entrà, fa anys i a tandes, amb el carnet del partit a la boca, i al llarg del temps, ha donat mostra preclara de la seua inutilitat efectiva de cara a la realitat, del dia a dia, dels centres -de la gestió del professorat conflictiu, de les direccions inoperants, de les famílies problemàtiques, dels ajuntaments displicents, de l’estat dels edificis i les infraestructures, de la manca de recursos econòmics i humans, de la creació progressiva de guetos escolars…
On estava la inspecció educativa quan se la necessitava? Fent un PowerPoint explicant el que ja estava publicat i era obvi -bastava a saber llegir? Quants docents han parlat amb el seu inspector o inspectora? Quants la coneixen? Sap la inspecció els problemes i les angoixes que els assetgen dia rere dia dins i fora de les aules?
Fet i fet, al professorat vaguista només li queda continuar la lluita amb tots els recursos al seu abast (piquets diaris a l’entrada dels centres, accions de carrer visibles i creatives, concentracions i manifestacions multitudinàries i amb el suport de les famílies i de l’alumnat, etc.).
I amb determinació i sense por perquè, els qui hem viscut en la pròpia pell una dana, sabem del cert que hi ha coses que no te les pot arrabassar l’aigua: la dignitat, l’esperança i les ganes de lluitar.
Ni que siga amb les mans plenes de fang, cal seguir endavant!
