No ho dubteu, la primera faena que fa un polític amb responsabilitats de gestió abans d’anar al tall és fer una ullada al dossier de premsa que el seu gabinet de comunicació -i propaganda- li ha preparat sobre tot el que s’ha publicat la vespra en els mitjans locals, autonòmics i estatals, relacionat directament amb la seua àrea de gestió o amb la seua persona.
És, si fa no fa, el baròmetre públic que més afecta la valoració objectiva del seu pes i la seua projecció política dins l’organització a la qual pertany i, de retruc, impacta directament en la seua autoestima personal -que hi pot quedar reforçada o malmesa, que de tot n’hi ha. Un titular feridor -i contrastat- pot posar fi a la carrera política del més pintat. Poca broma.
Tot seguit i fet ja el cafenet, repassarà detalladament l’argumentari que el partit o els seus assessors li han fet a mans dels temes de més actualitat -per regla general públicament controvertits- sobre els quals pot ser interpel·lat/ada per uns i altres -premsa escrita, ràdio, televisió, mitjans digitals, etc.- o que, per la seua naturalesa, poden ser motiu de debat polític en seu consistorial o parlamentària.
La uniformitat i disciplina partidista sol ser tal que, demanada l’opinió sobre una qüestió concreta, escoltada una persona significada del partit, escoltada la resta, car cap dirigent responsable se n’eixirà ni un mil·límetre del guió previst i marcat des de dalt.
I, a la vista del panorama mediàtic, la maquinària pensant del partit -o, en casos concrets, de la persona assenyalada- armarà una estratègia de defensa o d’atac preventiu que hom repetirà -a través dels seus tornaveus mediàtics- fins a l’extenuació, fins que, a ulls de la majoria de l’opinió pública -especialment dels seus votants o dels qui podrien ser-ho-, la seua innocència -o la seua bondat- siga restituïda o reparada. Tot controlat.
Alerta! La comunitat educativa valenciana no parà més d’un mes per ara fer el Quico. El sacrifici personal i econòmic de desenes de milers de persones -professorat, PAS, famílies, alumnat i ciutadania en general- no se n’ha d’anar en orri ara de cap de les maneres per cansament, desmoralització o desídia. Cal perseverar-hi amb la convicció ferma que l’esforç donarà tard o d’hora els seus fruits. I així serà. Sabíem que no seria fàcil, però eixa reserva no ens aturà ni descoratjà mesos enrere.
Perquè, atengueu, és vox populi, les reivindicacions -curtes al meu entendre- eren justes i ponderades (i continuen sent-ho); la forma de fer-les, exemplar (com ha de ser); i els resultats de tot plegat, malgrat tot, minsos -escassos i ajornats, sí (de moment). I, no hem d’oblidar que, sobre aquests fonaments tan sòlidament fixats, podem edificar un futur educatiu -i social- millor i força encoratjador. El motor de la vida és la il·lusió i no s’ha de perdre mai, tot i les malastrugances interessades.
La moral ha d’estar ben alta; no s’han guanyat drets des del sofà estant, fent paelles en la caseta o mirant en bucle sèries de Petflix. El personal en vaga i tothom que li donà suport des de dins i des de fora dels centres, podran un dia alçar el dit amb orgull i dir que elles i ells hi eren. La resta, com aquell, ja s’ho farà -i de pas, mira tu, se n’agafaran dies de lliure disposició -fartets de sentir-nos en assemblea perpètua.
I vos heu de creure la lluita perquè els resultats arribaran. Perquè els qui ens manen ara passaran, perquè passaran, i tot el que s’ha sembrat al llarg de la lluita educativa iniciada el curs passat, germinarà feliçment. Feta la saó, la florida és sols qüestió de temps.
Però això, no ho oblidem, depén de nosaltres, sense excepció. Depén de nosaltres omplir els carrers de gom a gom, en reivindicació cívica i festera, amb el crit ben alt i sonor que el futur és nostre i, molt especialment, de la xicalla i el jovent que ompli les nostres aules. Hi hem d’eixir en massa, ben visibles, sense excuses de mal pagador. Ens hi juguem l’educació pública.
I la senyora s’encanarà amb el segon café en veure que, malgrat els intents mediàtics de minorar l’assistència a les manifestacions, els carrers i les places de les tres capitals del País Valencià bullien com mai amb milers i milers d’ànimes en una bellíssima estampa de color verd -vida plena i esperança florida. I els helicòpters, pobrets, no podien donar coll a tanta gentada reivindicativa.
Potser una llàgrima. Quelcom en el seu interior li repetia, en sordina, un xiuxiueig tan sols, que no havia d’haver deixat la inspecció, que, xica, per haver-se de morir (políticament) no calia patir tant.
