He de confessar d’entrada que soc un perfecte ignorant en temes de tecnologia. Sempre arribe tard a tota mena de màquines i si per fi decidesc adquirir-ne alguna, ja l’han substituïda per un nou invent. Em va passar amb el contestador automàtic quan encara era un magnetòfon, amb el vídeo, que ja no vaig usar, amb el llibre electrònic, un regal que ni vaig arribar a posar en marxa. Al mòbil, de segona o tercera mà, m’hi vaig haver de plegar molt tard per coses del treball i quan ja feia temps que era el millor amic de l’home (i de tota criatura humana). No he entès mai com funcionen aquestes coses, quins són més o menys els seus principis, tot i que amb alguna d’elles, com l’ordinador, puc considerar-me un usuari bastant expert. Fer de la necessitat virtut, en diuen, i així deu ser. Òbviament no soc tan ignorant com per no adonar-me que la tecnologia ens permet fer coses que ni somniàvem o per negar la seua utilitat. Qui, ara i ací, podria prescindir de mòbil o ordinador? Si per demanar hora al metge, pagar una multa o realitzar tota mena de tràmits ens els han fets imprescindibles! No soc tan ignorant ni tan innocent per pensar en l’asèpsia i neutralitat de la tecnologia i la ciència. Al contrari, veient com fan anar les coses, com les grans empreses tecnològiques s’han convertit en palanques fonamentals del poder, les conclusions que trac sobre l’ús (i abús) de les maquinetes no poden ser més pessimistes. No cal sinó passejar-se per carrers plens de gent absent mirant els mòbils o vincular els últims informes de PISA sobre la incapacitat lectora dels alumnes amb l’addicció induïda a les pantalles per comprovar fins a quin punt la tecnologia és una bomba de rellotgeria.
El desenvolupament tecnològic dels últims decennis ha transformat el món, sens dubte. Però posada al servei del capital per perfeccionar el seu engranatge –la lògica del qual no té més objectiu que productivitat i diners– no l’ha fet millor, ni més just, ni més lliure, ni més sa. Més aviat, en molts aspectes, al contrari, perquè la sofisticació a què ha arribat, per exemple, en el disseny de les armes i les estratègies bèl·liques posa la pell de gallina. La ciència és capaç del millor i del pitjor, perquè a fi de comptes respon a les contradiccions i ambivalències dels cervells que la desenvolupen, a les virtuts i defectes propis dels humans. Depèn de qui i per a què la desenvolupe i faça servir. No cal que ens remuntem a la invenció de la bomba H i el seu fong sinistre que encara intimida per adonar-nos-en. Segur que ja és àmpliament superada per nous enginys de destrucció massiva. Els genocidis, ben planificats per estats que posen tot el seu poder tecnològic al servei de la guerra, no han fet més que incrementar-se en els darrers temps. Palestina és l’exemple més trist i persistent de la indústria de la guerra i la tecnologia de la mort. Dominar la tecnologia és dominar el món i sotmetre la majoria de la població als interessos de les elits que se’l disputen.
La denominada Intel·ligència Artificial és, com es deia abans, l’últim crit d’una cursa tecnològica que no sabem on ens portarà però que segur que no a cap lloc amable. La ciència-ficció ja va imaginar el que sembla que ara és real: la rebel·lió de l’invent contra l’inventor. Frankestein, Mr Hyde, 2001: una odissea de l’espai, Fins a la fi del món… La llista d’obres de la literatura i el cine que aborden el tema és interminable i eloqüent. Sense anar més lluny –i teníem indicis, transcendits a la informació pública, que la IA ja se’ls n’havia anat de les mans posant en marxa autònomament pràctiques novices no autoritzades per aconseguir alguns fins–, acaba de dimitir Jacob Coxon, enginyer d’Anthropic, que acusa aquesta empresa i OpenIA, principals fabricants mundials d’IA, de jugar amb la vida de la humanitat. Segons la seua opinió, que avala Evan Hubinger, també expert en programació, hi ha més d’un 10% de probabilitats que la IA ens destruesca al final de la dècada.
Desconec l’abast i veracitat de la denúncia, però el riu deu portar molta més aigua que no sentim rajar. El vell top secret continua sent un mètode infal·lible de domini i engany. Res no convida a l’optimisme. L’ascens arreu del feixisme, en molts casos promocionat pels magnats tecnològics i grans capitalistes com Musk o Trump, obri expectatives més que alarmants. La tecnologia en mans d’aquests bojos! Oblidem massa fàcilment les qüestions fonamentals de la vida i els homes, estirem més el braç que la mànega, alcem torres de fum per arribar a les estrelles, som petits déus amb peus de fang i les Torres de Babel ens cauen a trossos. Potser allà lluny algú riu a dos queixos, però no el sentim. Només és audible el lament universal del dolor i una veu que parla de la necessitat imperiosa de reinventar-nos, de lluitar per un altre món possible.
