“Si el món acadèmic no es converteix en activista social, l’acadèmia desapareixerà. Passarà a ser irrellevant” (Ilan Pappé).
Des del node València de la Xarxa Universitària per Palestina (RUxP-VLC), integrat per personal de les dues universitats públiques de la ciutat, declarem el nostre total suport a la vaga indefinida d’educació que el professorat de les diferents etapes educatives continuen mantenint per a defendre una educació pública, de qualitat i en valencià.
Acompanyem aquest suport simbòlic amb una donació col·lectiva a la caixa de resistència de la vaga. L’esforç econòmic de tots els dies de lluita hem de suportar-lo entre totes les persones i col·lectius que defenem una política pública forta, garantista, d’accés universal i de qualitat. El que succeïsca en les etapes inicials i mitjanes de la nostra educació pública definirà qualsevol possible futur de l’educació pública universitària.
Per què des del nostre col·lectiu universitari entenem que la defensa de totes les etapes de l’educació pública és central per a la lluita per Palestina?
Al maig de 2024, amb l’esclat de les acampades universitàries per Palestina, un grup d’estudiants de la universitat de Birzeit a Cisjordània ens va transmetre un missatge molt important: “Heu de saber que la vostra lluita per Palestina és crucial per a nosaltres, però és encara més crucial per a vostès mateixes”. La millor manera de defendre els drets del poble palestí des del nostre context universitari, consisteix, precisament, en defendre alhora una universitat i una educació pública d’accés universal, rigorosa, crítica i amb consciència social. Els termes ocupació, expulsió i despossessió són conceptes que serveixen tant per a explicar el procés del colonialisme d’assentament que Israel perpetra contra Palestina, com també per a explicar al nostre país l’atac i el saqueig a tota classe de recursos i polítiques públiques des de l’impuls privatitzador. Amb un efecte bumerang, la destrucció del sistema educatiu palestí, anomenat “escolasticidi”, impacta sobre totes les institucions educatives públiques.
En 1988, la declaració de la Carta Magna de les Universitats Europees, signada a Bolonya, definia com un dels horitzons universitaris “assegurar a les futures generacions l’educació i la formació necessàries que contribuïsquen al respecte dels grans equilibris de l’entorn natural i de la vida”. Anys després, els seus valors fundacionals es van basar en l’autonomia universitària i la llibertat de càtedra, incloent “donar suport a la llibertat i la integritat acadèmica reconeixent el dret del personal docent i de l’alumnat a desenvolupar les seves activitats acadèmiques sense ingerències ni temor a represàlies” (Conferència de Roma – 2020).
Durant el genocidi al poble palestí hem estat testimonis de com els col·lectius d’estudiants i acadèmics mobilitzats en defensa del compliment de la llei internacional i els drets humans, han sigut reprimits, censurats i criminalitzats. Qualsevol mínima fortalesa del projecte d’universitat pública ha de quedar fermament vinculada amb la construcció i la implantació d’uns drets humans dirigits per a tota la humanitat, per mitjà d’un projecte d’educació polític i crític que garantisca les llibertats públiques.
No obstant això, el propi projecte d’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), popularment conegut com a Pla Bolonya, ha sigut un dels elements principals en el deteriorament del projecte d’educació pública universitària. En el Manifest acadèmic: de la universitat ocupada a la universitat pública(2016), Willem Halffman i Hans Radder assenyalen que el pla de renovació educativa inicialment defenia “una universitat més implicada amb la societat, -eixir de la torre d’ivori al museu de les ciències- però el que tenim és una reducció de la “societat” al “negoci””. L’EEES iniciat en 1999 i consolidat en 2010, ha suposat l’adaptació completa del sistema de la universitat al model de gestió empresarial privada. Una transformació extremadament ideològica, que s’ha cobrat un alt preu social.
La privatització de la universitat, una via per a la col·laboració amb el genocidi
El 2 de juliol de 2025, la relatora especial de les Nacions Unides per als Territoris Palestins Ocupats, Francesca Albanese, va publicar l’informe “De l’economia d’ocupació a l’economia de genocidi”. Albanese va documentar com l’ocupació, l’expulsió, l’apartheid i el genocidi al poble palestí s’han facilitat a través de les activitats empresarials d’una xarxa d’actors econòmics globals. En el seu informe van aparèixer companyies com Microsoft, IBM, Google, Amazon, Palantir, Elbit Systems, Booking, Airbnb, Blackrock, o la pròpia Comissió Europea a través del seu programa d’investigació Horizon Europe. Moltes d’aquestes companyies estan totalment imbricades en el funcionament de la gestió docent, educativa i investigadora de les nostres universitats públiques.
Recentment, una investigació del digital Arabi Post va identificar 130 empreses de 23 països i sis continents que han subministrat a Israel les armes, les tecnologies, el suport logístic i els servicis industrials que l’ens sionista necessita per a dur a terme l’extermini i l’ocupació a Gaza i Cisjordània. Entre les empreses identificades també es troben Microsoft, HP, IBM, CISCO, … totes elles empreses habituals dels servicis universitaris.
Els vincles dels bancs i les companyies financeres amb la facilitació del genocidi no són menys importants. El Centre Delàs d’Estudis per la Pau ha documentat com els bancs Santander, BBVA i CaixaBank són les principals entitats financeres a l’Estat espanyol que “col·laboren amb la injecció de recursos econòmics a empreses que venen armes que són utilitzades per l’exèrcit israelià a Gaza i la resta de territoris palestins, cometent crims contra la humanitat de manera sistemàtica”. El banc Santander és una de les entitats financeres amb major implantació en les universitats públiques del nostre Estat.
Durant el Tribunal dels Pobles sobre la Complicitat amb el Genocidi Palestí en l’Estat Espanyol (TPCGP-25) es va documentar extensament com les nostres universitats públiques emprenen tot tipus de convenis, càtedres universitàries i programes de col·laboració amb moltes d’aquestes companyies, empreses i entitats financeres que apareixen en tots aquests informes. El Pla Bolonya, com a model de gestió empresarial de l’educació superior universitària, ha consolidat un marc de dependència, de normalització i emblanquiment de la cooperació amb tota mena d’actors econòmics i empresarials associats amb la facilitació d’aquests crims contra la humanitat.
El catedràtic de la Facultat d’Educació en la Universidad de León, Enrique Javier Díez Gutiérrez, ja ho advertia a l’any 2009: el Pla Bolonya no tractaria “de canviar la societat des de la universitat per a fer-la més justa, més sàvia, més universal, més equitativa, més comprensiva, sinó d’adaptar la universitat perquè siga útil als canvis que ja s’estan produint en l’economia i la societat; i a la vista està que els resultats dels canvis no estan sent precisament justos, ni comprensius, ni equitatius.”
En la cursa per la privatització de la universitat, la universitat pública només aspira a desaparèixer
Sabem que hi ha qui, davant les relacions consolidades entre universitat pública i empresa privada, respondrà que els vincles econòmics i comercials són els que precisament permeten millorar i ampliar les capacitats del finançament de les nostres universitats, elevant la seva posició, impacte i visibilitat en la rellevància per la productivitat global. Respondran, també, que tal volta existeixen casos d’empreses el compromís ètic de les quals i l’adequació legal és qüestionable, però que això és fàcilment solucionable amb l’adopció d’unes certes clàusules burocràtiques. Però, sobretot, defendran que és del tot injust que es cancel·len programes i convenis que precisament financen beques educatives, projectes d’investigació o potencien la cultura emprenedora, perquè suposaria crear “víctimes innecessàries”, concorrent en tota mena de “greuges comparatius”.
Si el buidat efectiu de tota classe de posicionaments ètics per les nostres universitats no és ni molt menys menor (si fora el cas i en acte d’obligada coherència, els equips de gestió de les universitats haurien d’erradicar aquest tipus d’articulat ètic dels estatuts universitaris), és igual d’important subratllar l’error de base pel qual se sosté el suposat impuls del finançament públic universitari per mitjà de l’adopció de la cultura empresarial universitària.
El creixement del finançament privat de la universitat pública persegueix una sola cosa: aconseguir una privatització total del nostre model d’universitat. El parany consisteix a buidar la universitat pública des de fora, i des de dins. Si la supervivència de la universitat pública consisteix a ser capaç de transformar-se en una universitat privada, comportant-se com a tal per a precisament poder fer front als atacs externs que escanyen el finançament universitari, la universitat pública només pot aspirar a un futur: la desaparició.
No obstant això, les administracions de les universitats públiques van acceptar el joc de dalt a baix, incorporant-se al Pla Bolonya sense cap restricció, assumint la precarització del seu personal, adoptant el model d’educació com a mercat, d’estudiants com a clients, de la intensificació de la burocràcia de la eficiència i del pensament traduït com a competències merament laborals. Sota aquest context, en la disputa entre la universitat privada i la universitat pública, la universitat privada té tot l’avantatge. Les dades no diuen el contrari, la proporció entre universitats privades i públiques a l’Estat s’ha multiplicat per 4 en els últims 30 anys, coincidint amb el període de l’adopció del Pla Bolonya.
Unint totes les dades no estranya comprovar que els governs que impulsen la transició universitària des del model públic al privat, com és el cas de l’administració del Govern de la Comunitat de Madrid, per exemple a través del pla educatiu Comunidad de Madrid Región Universitària, mantinguen col·laboracions i interessos compartits amb els lobbies sionistes presents a l’Estat espanyol. O, com el cas del PP i Vox valencians, que la seua política de buidatge i desarticulació de l’educació pública del País Valencià coincidisca amb el rebuig a la condemna del genocidi a Palestina. Un dels lobbies del sionisme en el nostre Estat, ACOM (Acció i Comunicació sobre Orient Mitjà), fundada per David Hatchwell, ha sigut precisament un dels promotors principals de les denúncies contra els pronunciaments universitaris de condemna al genocidi contra el poble palestí.
El cercle del negoci es tanca. La dominació del sistema universitari des de la privatització i l’impuls del mercat clientelista de l’educació, enfront d’una educació pública ben finançada, dotada d’infraestructures en condicions i en harmonia amb una societat crítica, informada i amb drets, pot entendre’s perfectament com un clar exemple de la “sionització del capital i palestinització de les formes de resistència”.
El moment de l’audàcia. La vaga indefinida de l’educació pública
En una recent conversa, Álvaro García Linera, ex-vicepresident de Bolívia, descriu el paper dels moviments transformadors durant els períodes de l’interregne, com finestres temporals on el nou no acaba de nàixer i el vell no acaba de morir. Són moments on els col·lectius organitzats han de tindre “la capacitat d’inventar”. Temps per a “assumir riscos, fer alguna cosa, intentar, proposar, … i fer-ho audaçment”. Un temps, com el nostre present, en el “que ningú sap el que ve, i on els bons modals, el bon comportament i les bones gestualitats pertanyen al temps passat”. Durant la conversa, García Linera conclou: “L’avenir ha de ser audaç.”
La vaga indefinida del professorat per l’educació pública del País Valencià ha sabut llegir el temps present. Els nostres companys i companyes de l’educació infantil, de primària i secundària i de la FP, han sabut acceptar el repte de l’audàcia. Amb les ja més de dues setmanes de vaga indefinida per l’educació pública, de qualitat i en valencià, la mobilització és històrica. Una mobilització que ha de continuar i ha de ser secundada des de tots els sectors que creiem i defenem les polítiques públiques ben finançades i dotades de recursos. Ens sentim en deute amb el seu esforç, el seu treball i la seva resistència, perquè les vostres demandes es troben amb les nostres.
Enrique Javier Díez Gutiérrez, company i membre del node RUxP de la Universidad de León, en el seu article de 2009 sintetitzava clarament el model d’universitat pública que, aquest sí, comparteix moltes similituds amb les demandes que des de la vaga indefinida de l’escola pública continuen reclamant:
“Necessitem repensar els autèntics problemes de la Universitat perquè un altre procés de convergència siga possible: dèficit i mala conservació d’infraestructures universitàries; baix finançament públic; dificultat per a configurar una educació superior que forme ciutadans i ciutadanes crítics, capaços d’intervindre activament en el seu món i transformar-lo; qüestionament del mecenatge de la universitat pública per part de l’empresa privada; ruptura de la privatització del coneixement; estructures de govern universitari poc participatives i democràtiques, amb ingerència del món empresarial; pèrdua de l’autonomia universitària; precarietat en les condicions de treball d’investigadors i investigadores, professorat contractat o becaris i becàries… Esta és la convergència europea per la qual caldria lluitar. Una reforma de l’educació superior des d’una òptica autènticament social i al servici de la societat.”
